PEDAGOGIA DE LA HUMILITAT II

KIM MANRESA: Escoles d'altres mons.
(Novembre 2007). Catàleg de l'exposició.

Els mestres ensenyem continguts; molts continguts;  de fet, cada canvi legislatiu  ha implicat un augment del volum de continguts; en tost de racionalitzar i establir clars lligams entre àrees de coneixement i prioritzar grans idees i conceptes eix, la realitat és que  el currículum va engreixant progressivament; tot i que el gruix dels sabers de la humanitat, en certa manera, obliguen a haver d’ensenyar més coneixements.

Però necessitem ser conscients de la realitat i de la complexitat d’aquesta. Com professionals  ensenyem una mínima part del coneixement que els humans hem anat acumulant al llarg dels anys: ensenyem un conjunt de sabers científics agrupats en disciplines (les assignatures).

El coneixement científic acumulat és incommensurable, la nostra vida no seria suficient per aconseguir abastar els sabers acumulats. La nostra petitesa es fa ben palesa al davant de la immensitat, sempre creixent, dels sabers científics. I cada dia aquest coneixement augmenta i, alhora, ens planteja nous dubtes en una espiral fins a l’infinit.

Nosaltres ensenyem ciència però la ciència que ensenyem canvia tant ràpidament que ens obliga a estar contínuament formant-nos. I també  creixen les evidències de la neurociència sobre els processos d’ensenyament i d’aprenentatge. Aquesta immensitat ens deixa perplexos. Ens enfronta amb la incertesa. De fet, la perplexitat i la incertesa són  característiques d’aquesta societat en continu canvi.  

Davant la incertesa, la perplexitat,  la inabastabilitat del coneixement acumulat i els milers de dubtes que sorgeixen contínuament necessitem reflexionar sobre quin mon volem i com el volem aconseguir; aquesta  reflexió ha de ser asserenada i ens ha de permetre reflexionar més enllà del nostre egoisme com individus i també com a societat. Davant els grans reptes que tenim plantejats ens apareix una virtut essencial: la humilitat. Només des de la humilitat podem contemplar i comprendre la immensitat de l’univers.

La humilitat s’ensenya;  la humilitat s’aprèn.  La humilitat ens faculta per aprendre coses noves contínuament,  ajuda a no defallir davant els errors i evita sobrevalorar els èxits. La humilitat facilita els processos d’aprenentatge i asserena les consciències; ens permet caminar i gaudir dels aprenentatges i dels descobriments.  

La humilitat se'ns presenta com un llarg camí que hem d’anar fent, proposant-nos cada dia una nova fita, un nou objectiu... La humilitat ens ajuda a caminar asserenadament i reflexivament. Hi ha molta gent que córrer per aquest camí,  mentre altres intentem caminar altres corren, però la fita és la mateixa: formar personalitats reflexives que siguin capaces de generar benestar per on vagin.

La humilitat és una manera de ser i d’estar; és l’actitud més lògica i humana quan reflexionem entorn a tot el que ens envolta i quan ens interroguem per comprendre millor on som. I quina ha de ser l’aportació d’aquest virtut en l’ensenyament? Vegem algunes idees

Des de la perspectiva de la humilitat no jutgem, no qüestionem, no prejutgem; les idees preconcebudes sobre els fillets i les filletes les anem deixant en un caixonet i intentem educar a partir del que cadascú és i a partir del que cadascú sap. Som educadors no jutges; la nostra humil tasca és ajudar a créixer, oferir eines, ensenyar estratègies...  I comprovar els avenços i les dificultats, sempre per seguir millorar.

Ser humil implica valorar molt el coneixement experiencial, aquell que ensenya el decurs de la vida; el coneixement implícit que es  construeix amb el contacte amb el món i, a partir de les experiències viscudes, s’hi reflexiona; la reflexió porta a fer explícits  els coneixements i a valorar-los des de noves perspectives. Tot plegat implica una valoració de la persona, un reconeixement de les seves actituds i una acceptació de la manera de ser i d’estar de les persones. Estem parlant  de tolerància i d’humilitat. Les nostres aules han d’acollir la varietat i diversitats de maneres de ser i d’estar, de maneres de relacionar-se i de maneres de viure...

 La pedagogia de la humilitat implica el reconeixement de les diferents maneres de ser i d’estar; implica obrir les portes, oferir el suport necessari, reconèixer les necessitats dels fillets i de les filletes, apropar-se encara més a les famílies, a la col·lectivitat i a tota la societat. Des de la humilitat no ens podem permetre prescindir de ningú; l’educació és un projecte de tots.

Però aquest acolliment i  aquesta acceptació mai no potser  passiva; tolerar no vol dir acceptar les persones talment com són, implica acceptació però alhora superació i millora. Tots tenim actituds que hem de reorientar des de la humilitat: educar vol dir fer créixer i sempre millorar; educar vol dir transmetre i reconstruir coneixements contínuament. Educar implica sempre millorar, sempre treballar per ser millors persones. Ser millor persona és un procés de construcció lent i reflexiu que va canviant contínuament; és un procés complex i il·lusionant que ens projecte al futur; ens permet projectar-nos a la utopia.

No cerquem culpables de les situacions desfavorides i de les persones amb dificultats, cerquen coresponsables, cerquem   complicitats per avançar junts, cerquem acords i enteses. Necessitem entreteixir línies, propostes i il·lusions. Necessitem recuperar projectes col·lectius i engrescadors.   

Des de la humilitat se valoren les diferents teories sobre un mateix tema, se cerquen similituds, coincidències,  acords...; ens apropem per allò que ens pot unir; no aprofundim en les diferències, aprofundim en les complementarietats;  no  excloem sistemàticament, reflexionem permanentment i avancem. Des de la humilitat hem d’obrir les portes dels centres educatius a la societat, hem de dissenyar projectes conjunts i hem d’implicar-nos en el benestar de les persones.

Finalment, la pedagogia de la humilitat ens obre els ulls a la immensitat del coneixement i als milers de preguntes que contínuament ens fem; cap manual pot incloure aquestes perspectives; el coneixement està fora; necessitem dialogar amb la societat i aprofitar la quantitat de recursos existents.

La pedagogia de la humilitat ens suggereix un nou aspecte de la nostra intel·ligència: la capacitat que tots podem aprendre i desenvolupar humilment els nostres objectius en el marc del nostre entorn, des de les situacions de vida personals i traient el màxim possible de les nostres capacitats.

Read More

PEDAGOGIA DE LA HUMILITAT I

Entenem que la humilitat és la capacitat  de reconèixer les qualitats  i les limitacions que un té. És l’acceptació dels propis límits en contextos determinats; la humilitat  ens permet assolir les nostres il·lusions aprofitant al màxim les nostres capacitats i els recursos que el medi ens ofereix.

Les persones humils no fan ostentació davant dels altres. La persona humil té un clar autoconcepte  i manté una ment oberta capaç de valorar les noves aportacions de les diferents ciències; aprèn de les oportunitats i aprofita i valora les idees i coneixements de totes les persones que l’envolten. La humilitat és una actitud que ens permet avançar i evitar l’autoengany

KIM MANRESA: Escoles d'altres mons.
(Novembre 2007). Catàleg de l'exposició.

Les persones que consideren que ho sabem tot arriben a confondre la seva certesa amb la realitat. Les persones supèrbies, sempre, intenten demostrar que el que pensen diferent d’ells s’equivoquen en tost  de fer servir la seva intel·ligència per entendre la realitat i col·laborar  amb altres persones.  La persona humil té consideració pels altres, ja que hi veu les qualitats que tenen  i anhela que també tots els altres millorin. La persona humil sap escoltar, valorar, reflexionar i prendre decisions sense enrenous (massa persones fan públiques les seves decisions i les seves idees sense pensar i enrareixen l’ambient, que és el que realment volen).

Des de la humilitat sempre podem considerar que les experiències que ens passen són possibilitats d’aprendre. La humilitat està molt arrelada en la senzillesa, que fa a les persones obertes, disposades sempre a aprendre. La senzillesa allunya pensaments recurrents, complicats i estranys. Les persones senzilles i humils combinen  dolçor i saviesa.

Cada dia vivim situacions noves  que ens deixen al descobert els nostres límits. La vida ens ofereix múltiples ocasions per aprendre a ser humils. No aprofitar aquestes ocasions és un luxe que no ens podem permetre en el temps que corren.

La humilitat ens vacuna i ens fa deixondir al davant del pensament únic (que afirma que només hi ha un model de societat i de relacions humanes); ens obre els ulls davant la uniformització de les modes i de les tendències i davant la globalització creixent que esborra identitats,  difumina les injustícies i obvia  les dramàtiques desigualtats.

La humilitat és un valor i una virtut per a tots els educadors.  La humilitat ha de ser una característica de l’educador. Els educadors, talment com els grans savis,  quan més aprenen més preguntes generen.  De ben segur que unes bones dosis d’humilitat  ens afavoriria el debat, el diàleg i la possibilitat d’arribar a acords; aquestes actituds, sempre, afavoreixen la convivència en les nostres societats complexes i diverses.

Però la nostra fita és més ambiciosa encara: desitgem un progressiu canvi d’actituds:

La humilitat faculta per aprendre coses noves, per no enfonsar-se davant l’error ni per sobrevalorar un èxit (...). És patrimoni de gent sòlida, honrada i madura.

La humilitat apareix quan hi ha problemes: hi ha persones que només es dediquen a ells mateixos, mentre que d’altres col·laboren per afavorir el bé comú.

Els educadors hem de ser humils; ensenyem coneixements, estratègies per resoldre problemes i valors i actituds. Com no hem de ser humils davant l’incommensurable bagatge de sabers que ha acumulat la humanitat? En un dia acumulem més informació que el que s’acumulava en segles anteriors i a mesura que avancem en la comprensió de tot el que ens envolta més interrogants ens plantegem. Davant d’aquests fets la humilitat no és només una possibilitat sinó una obligació.

Com educadors necessitem ensenyar la passió pel descobriment, la necessitat de la recerca, la il·lusió per entendre com funciona tot el que està al nostre abast i la humilitat; la humilitat ens situa a tots  en la immensitat de l’univers i ens empetiteix fins a lo microscòpic. En una i altra escala apareixem com una casualitat en el caos universal. Qui pot defensar el pensament únic? Qui pot defensar l’immobilisme? Qui pot pensar que les seves idees són les úniques vàlides? Qui pot imposar determinades maneres de viure i de relacionar-se?  No hi ha alternativa a la humilitat.

Continuarem. 

Read More

GRÀCIES... MELGAREJO

Menorcaedu21 va avançant; els documents que han de formar part de la proposta de pacte van agafant cos; ens endinsem dins la polièdrica realitat d’aquesta societat que es mou a toc d’intro en els inabastables senders i camins que mouen a cop de dit milers de milions d’euros que enriqueixen als que més tenen i empobreixen encara més els milers de persones que ja s’han quedat sense res.

MenorcaEdu21 va avançant amb el suport de molta gent; gent de bona voluntat, il·lusionada en canviar l’estat de les coses a partir de l’educació. Som molts, hem de ser més; hem de saber convèncer a molta més gent que el futur d’un país és la seva infància i la seva joventut. En els corets de cada fillet i de cada filleta hi ha un tresor amagat a dins (com bé deia l’informe Delors el 1996). Hem de creure en les seves possibilitats, en les seves capacitats i en els seus interessos i motivacions.

Mentre fem camí, fem alguna aturada per escoltar, per aprendre, per gaudir, per agafar nou alè i seguir endavant, amb forces renovades, amb noves il·lusions i nous reptes. Ahir, dissabte 10 de maig de 2014 va ser un dia d’aquests.  Un dia per tots els que  creiem que en educació es poden fer les coses millor i estem disposats a fer-ho.

Quin regal escoltar-te Xavier! Ens vas fer remoure totes les nostres conviccions, totes les nostres il·lusions, tots els nostres reptes i ens vas demostrar que és possible; que és possible pensar l’escola des d’altres perspectives; que és possible somniar i anar construint els nostres anhels  i les nostres utopies, poc a poc.

Ens vas demostrar que són moltes les potencialitats que tenim; ens vas fer veure (sense dir-ho) que la racionalitat (el coneixement científic acumulat per les ciències de l’educació) i l’emotivitat (els nostres sentiments profunds i els nostres autèntics anhels) van en la mateixa direcció.

Estic segur que aquest missatge va calar profundament: raó per comprendre com és la realitat i emoció per fer arribar a les persones un missatge en positiu: anem construint junts, no contra ningú; al contrari, a favor de tots. Pensar reflexivament i emocionar-nos profundament; la il·lusió del primer dia que vam iniciar el camí roman intacte, seguim creient que és possible. Persones com en Xavier Melgarejo no només ens ho recorden,  ens empenyen, ens reafirmen en les nostres conviccions i ens recorden el camí: també ens marca i recorda la direcció correcte; la direcció correcte és l’equitat. L’escola ha de saber oferir a tots els fillets i les filletes que omplen, dia rere dia, les aules el millor de tots nosaltres i no n’hem d’estar de dir-ho ben fort i clar: els mestres estem aquí per ajudar-vos a construir el vostre projecte de vida; estem  per orientar-vos, per obrir-vos camins...  Amb les mans i les ments obertes.

L’aprenentatge, com ens va recordar en Melgarejo, és quelcom com un regal, molt valuós, un regal que presentem ben embolicat, talment com si fos una joia, que ho és, no ho dubteu. Oferir el coneixement i compartir-lo talment com un regal; us imagineu que cada dia apareix, com per encantament, un coneixement que ens esglaia, que ens emociona, que ens posa en dubte les nostres conviccions, que ens permet avançar...

Gràcies Xavier; ens vas obrir de nou els ulls: l’escola oberta a l’exterior, establir vincles molt forts entre professorat i alumnat; partir d’experiències reals associades a l’aprenentatge, el foment de l’autonomia, de l’autoavaluació; el poder i la força de la recerca, el treball col·lectiu, que cadascú sigui responsable del seu propi procés d’aprenentatge...

I les actituds: gran voluntat d’ensenyar, alta motivació, altes aspiracions per a tots les fillets i les filletes...

I, per damunt de tot, la lliçó de vida que ens vas oferir; la força de les conviccions, la fe en els projectes innovadors, la força de la paraula; la confiança en les nostres possibilitats, la teva profunda i convençuda mirada al futur...

Gràcies... Melgarejo.

Read More

ELS MESTRES, ALGUNES REFLEXIONS...

Abans de les vacances de Nadal vaig compartir uns bons moments  amb na Pilar Benejam, amb motiu d’unes xerrades que va donar a la Universitat Oberta per a Persones Majors. Escoltar-la sempre ens eixampla horitzons i ens obre portes. Entre molts temes va sorgir la desmoralització que se viu en molts centres  arran del conflicte educatiu. La seva reacció va ser ràpida i contundent: no ens podem permetre el luxe d’estar desmoralitzats; ens hi juguem massa; podem estar dos o tres dies capbaix però hem de saber reaccionar ràpidament, amb ganes, amb optimisme, amb fermesa i en defensa dels nostres ideals; els fillets i les filletes bé s’ho valen. Vaig quedar una bona estona mut i immòbil, mentre vaig començar a relacionar idees que na Pilar havia anat exposant en diferents conferències amb les meves idees, creences i experiències. Vaig pensar que bé s’ho valia fer unes reflexions.

Na Pilar tenia raó, no ens podem permetre el luxe d’estar desmoralitzats; l’educació és una cosa molt seriosa que ens exigeix estar mobilitzats, no desmoralitzats. Mobilitzats per ensenyar cada dia més i millor; mobilitzats per millorar i aprofundir les relacions amb les famílies i amb l’entorn, mobilitzats per fer front a la greu crisi social i lluitar per la millora de l’equitat de les nostres aules.

Mobilitzats tenint clar qui som, què fem i quins són els  objectius. Els mestres són  persones senzilles i humils; amb coneixements parcials de totes les disciplines i amb bona mà per resoldre els problemes que la convivència genera. El mestres han de saber molt i han de saber fer: necessiten molts coneixements i estar contínuament al dia de molts avenços en el camp científic i pedagògic. Els mestres fan front a la ignorància; sempre a partir de la llum de la ciència,  sempre canviant i incerta. Els mestres són  persones que creuen en la gent sàvia, senzilla i humil.

Els mestres són persones que saben, que saben fer i que saben estar al davant dels seus alumnes; alhora els guien i els protegeixen que els encoratgen  i els renyen;  alhora els agombolen o els deixen que volin sols, mantenint la distància i demanant respecte.

El mestres creuen en la seva professió. Tots els actes educatius són  actes d’esperança, de confiança en el futur.  Els mestres son gent de camí, no veuen els resultats finals fins molt temps després. Els mestres tenen la capacitat d’espera, no busquen resultats immediats. Els ritmes són lents i necessitem molt temps per atendre, entendre i acollir a tots els fillets i les filletes; aconseguir que tothom avanci al seu ritme és una tasca molt difícil; és un dels reptes més cabdal.

Els mestres formen la capacitat de pensar i d’escollir, de ser lliure i tolerant; els mestres creuen en l’enorme potencial que significa escoltar als altres. El diàleg i la cooperació esdevenen potents eines educadores. 

Els mestres adopten un compromís social: se senten compromesos en la millora de la societat. Els mestres creuen  que els nostres centres educatius poden ajudar a millorar la societat democràtica. Els mestres projecten el futur i veuen  i analitzen la realitat del món per canviar-lo progressivament. Són persones sensibles i preocupades pel benestar.

Els mestres formen bones persones; persones coherents, que creuen i actuen d’acord a uns paràmetres ètics i morals.  Els mestres són unes persones que com-pateixen: pateixen per a un món més igual, pateixen amb el patiment dels altres, però amb la cara riallera i l’optimisme més racional. Els mestres són persones que compateixen  amb els altres i els ajuden  a construir la seva felicitat.

Els mestres creuen que  la diversitat d’alumnes suposa un enriquiment per a tots i creuen en les possibilitats de tots i cadascun dels fillets i de les filletes per avançar al màxim possible. No admeten el fracàs, no  poden  permetre deixar tantes persones fora del sistema.

Els mestres no condicionen la vida de les persones que eduquen; son prou realistes per creure que els seus alumnes faran de la seva vida el que puguin i el que vulguin. L’objectiu final de l’educació és formar persones autònomes amb capacitat de decisió.

Els mestres creuen que ensenyar sense il·lusió és un suplici. Ser mestre és una professió difícil: els fillets i les filletes necessiten estima i acceptació; els mestres són persones  emocionalment madurs;  un dels seus objectius finals és educar per la maduresa.

Els mestres superen l’adversitat. Tenen fortalesa i se refan tot reflexionat sobre els errors. El mestres necessiten reequilibrar-se constantment. Fer de mestres mai no ha estat una tasca fàcil, ni ho és ara ni ho ha estat mai. Tots cometem  relliscades de consideració i prenem accions desafortunades però la reflexió racional ens ha de permetre reequilibrar-nos i superar qualsevol situació. Acceptar l’equivocació és una prova de maduresa.

Els mestres no es poden avorrir mai: sempre hi ha quelcom que estudiar, quelcom que provar i quelcom que aprendre.  Els mestres saben que totes les decisions s’han de repensar, s’han de reflexionar i s’han d’avaluar. Però la feina sempre val la pena; els fillets i les filletes són molt agraïts. 

Na Pilar Benejam té tota la raó, no ens podem permetre el luxe d’estar desmoralitzats, ens hi juguem massa, entre d’altres coses una part important del futur dels fillets i de les filletes que omplen les nostres aules.

Som-hi. Endavant. 

Read More

EL RECORD, LA MEMÒRIA I LA SOLIDARITAT

Fa pocs dies, una bona amiga, n’Anna Serra, me va enviar un enllaç sense cap comentari; l’anomenava   reflexió. Vaig obrir-lo de seguida i  vaig quedar  com atordit, sense paraules, profundament sorprès i, alhora, emocionat. Aquell enllaç ens portava a temps passats i recordava actituds i tarannàs d’una època de profunds canvis socials, culturals i educatius  que desgraciadament acabaren en un dels períodes més convulsos i dramàtics de la nostra història: la guerra civil. Ara bé, en uns primers moments, la II República aplicà un ambiciós pla de reformes que pretenien obrir la nació  a la moderna Europa i aconseguir l’ingrés de l’Estat espanyol  al club dels països socialment  avançats i democràtics. 

L’educació i la cultura van ser una de les prioritats del nou règim; els preceptes morals i ètics universals eren un excel·lent complement per la formació dels nous ciutadans, solidaris, tolerants, responsables, ben formats i disposats a participar en una nova forma de govern més participativa,  més propera i més exigent amb els ciutadans dels que espera molt. El compromís ètic havia d’implicar la persona i enllaçar-se amb la comunitat i els diferents organismes de poder: l’Estat havia de treballar molt per a les classes més desfavorides però els ciutadans també havien de treballar molt per fer possible aquest Estat solidari capaç d’abastar a tots i cadascun dels ciutadans que es trobessin en situació d’empobriment; només així es podia entendre la solidaritat.

I és precisament en aquest punt on l’enllaç que m’envià n’Anna me va fer recordar un d’aquells preceptes ètics que la República pretenia superar per considerar-la discriminatòria: el costum tan arrelat en la nostra societat d’oferir almoines. Potser us sorpreneu per l’atreviment de qüestionar una pràctica tan estesa i arrelada en les nostres societats i la gran diversitat de formes que ha adoptat: des de recollir qualsevol tipus d’objectes de manera massiva, passant per campanyes publicitàries encapçalades per personalitats molt rellevants i conegudes fins els tradicionals dies marcats des de fa molts d’anys i que ja s’han convertit en tradició amb l’objectiu de recollir diners per a una o altra causa, passant per concerts, gales benèfiques, obres de teatre, mercadets, etc.

En cap cas tinc la intenció de criticar aquestes pràctiques que van adreçades a bones causes i es dissenyen per afavorir a persones en situació crítica que sense aquest suport, de ben segur, no se’n sortirien. Sens dubte que són mostres de solidaritat, estima i respecte vers el que pateix. I sens dubte que la majoria de persones que hi participen (organitzant o col·laborant) ho fan des de la millor de les intencions.

La meva única intenció és obrir la reflexió personal (ni tan sols pública), a partir de la iniciativa que m’havia enviat n’Anna i que me va fer recordar  un dels preceptes ètics que m’explicava  mon pare, format en temps de la República, i que, fins a hores d’ara, se m’havia oblidat; aquest precepte moral ens pot deixar perplexos en la societat que vivim:

En temps de la República no era ben vist donar almoina o propina ja que era humiliant pel qui la rebia  i envilia  al qui la donava. Era l’Estat el que havia d’assegurar els drets fonamentals de tots els seus ciutadans.

Segons mon pare, si l’Estat garantia aquests drets fonamentals a totes les persones es convertia en un Estat Digne i un govern digne capaç de treballar pel redreçament dels sectors més desfavorits; aquest dignitat  era la màxima qualificació  que podria rebre el govern de tots i per a tots i era considerat un deure que hom havia d'assumir.   

De ben segur que el repte no se va assolir pels continus trasbalsos de la dècada entre 1930 i 1940, però la intenció bé s’ho valia. Obrint la pàgina que us adjunto us trobareu exactament aquestes mateixes reflexions escrites per Estela Martín; creieu-me, val la pena fer-hi una ullada  i pensar-hi:

http://derechoshumanosya.org/node/1217

De ben segur que en traurem lliçons en positiu; com a mínim se’ns presenten dos conceptes potents: la humilitat, al considerar-nos persones que treballem dia rere dia,  disposats a ajudar-nos cooperativament i la dignitat, al presentar-nos amb els mateixos drets i deures, per sobre de les disponibilitats econòmiques o dels condicionants socials i culturals de cadascú. Humilitat i dignitat ens apropen al concepte sempre complex d’igualtat en el marc de la llibertat.

Pensar-hi seriosament bé s’ho val.

Començar l'any pensant en els drets humans de ben segur que és un bon inici. Molts d'anys. 

Read More

ELS MILLORS DESITJOS…

Moltes persones de bona voluntat expressen els seus millors desitjos durant aquestes festes;  els desitjos són sentits, són profunds i són sincers. En molts casos  estan per sobre de creences religioses i esdevenen un ritual. Per a moltes persones són uns dies molt especials on la família esdevé el centre de les celebracions; els bons desitjos i els profunds sentiments copsen les trobades. 

Però en el temps que vivim  hi ha moltes persones que, a pesar dels bons desitjos, es troben en situacions límit.  

Vivim una profunda crisi social; les illes, a l’igual que la resta de l’estat, s’han vistes sotmeses a dramàtiques retallades de la despesa pública i a un increment de la població aturada sense precedents. La majoria de sectors econòmics han sofert importants pèrdues i les persones en situació més desfavorida són les primeres que han patit els estralls de la crisi des d’una doble perspectiva: per la fallida de les empreses on treballaven i també pels retalls o supressions de les prestacions socials per part de les administracions públiques. Són centenars de milers les famílies on tots els membres estan a l’atur. Dos col·lectius ho tenen molt difícil per accedir a un lloc de feina: els joves que cerquen la seva primera ocupació  i les persones majors de 45-50 anys, que han perdut la feina.

Què ha passat? No farem cap anàlisi econòmic profund ni entrarem a valorar la prima de risc ni cap indicador econòmic; parlarem de manera planera: el  què ha passat és que ens han pres el nostre futur. Ens han pres el futur mentre confiàvem o miràvem cap un altre lloc. Estàvem desmobilitzats; la participació de la ciutadania era ben minsa, mentre uns i altres anaven fent; quan ens vam donar compte ja ens havíem pres bona part dels drets com a ciutadans, ja ens havíem pres bona part del nostre futur (pèrdua d’estalvis als bancs, drets laborals, rebaixa de sous, congelació de les pensions, increment exponencial de l’atur...). Potser encara seguim desmobilitzats, i alhora també desmoralitzats; els cops han estat molt durs:  les generacions de joves més ben formades de la nostra història han de fer les maletes i buscar feina fora de les fronteres.

Per a molts, aquestes festes, impliquen una barreja de sentiments contradictoris i desitjos no complerts; avui necessitem molt més que bons desitjos.  Els desitjos i els sentiments que expressem aquests dies no són suficients sinó van acompanyats de propostes fermes d’acció. La bona voluntat de les persones s’ha d’acompanyar de comprimís ciutadà. Els bons desitjos s’han de concretar en bones accions, des de la humilitat, la tolerància i el respecte però des de la fermesa i la convicció en els nostres principis.

No ens han de tornar prendre el futur, el futur és nostre, és de tots i entre tots l’hem de construir; no el podem deixar en mans de qualsevol; no el podem deixar simplement en mans del govern de torn. Necessitem compromís i acció. Necessitem reforçar la participació i fer passes cap una democràcia més participativa: hem de proposar actuacions i rebutjar projectes que no ens convencin, hem d’implicar-nos en el disseny dels  espais dels nostres pobles i ciutats, hem de decidir què es fa amb els nostres diners...

Nosaltres dissenyarem el nostre futur, des de la col·laboració, des de la cooperació, des de la tolerància i des de la solidaritat. Nosaltres serem els protagonistes d’aquest futur; no volem intermediaris, no volem  persones  que ens interpretin ni que ens diguin el que cal fer; ja ho han fet massa vegades i gairebé ens porten a la misèria.

Necessitem de bona gent disposada a col·laborar. La bona gent expressa bons desitjos; la bona gent, conscient de la importància de les seves aspiracions, sap actuar des de la  bondat. La bona gent és senzilla, humil i respectuosa; els seus desitjos bé es mereixen un tracte especial. La bona gent és assenyada i els seus desitjos han  d’estar a l’abast de tothom: viure en pau, gaudir de la millor salut possible i poder tenir un lloc de feina. Són drets universals. Fem-los possible.

Ara sí, els millors desitjos per l’any nou,  des de la ferma convicció que només des del compromís assolirem una societat més justa, més ètica, més solidària i més tolerant. 

Read More

QUAN AGRAIR ESDEVÉ UN IMPOSSIBLE

El passat dijous dia 21de novembre es va presentar  a Menorca  l’Anuari de l’Educació de les Illes Balears 2013 de la Fundació Guillem Cifre de Colonya, la UIB i la Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats del Govern de les Illes Balears; un magnífic estudi que, com els deu toms anteriors, radiografia la situació educativa de les nostres Illes i aprofitant el desè aniversari inclou un conjunt d’estudis que analitzen el que ha succeït durant aquest decenni en el sistema escolar de les Illes.

Aquest Anuari ens ofereix dades i conclusions per treballar-hi durant temps; en aquests moments només vull referir-me a un aspecte concret que darrerament se’ns fa realment difícil i, per aquest motiu, resulta encara més preocupant: agrair se’ns fa costa amunt.

Abans de la presentació a l’Ateneu de Maó, el director de l’Anuari i el president de la Fundació Guillem Cifre de Colonya juntament amb els autors menorquins de tres dels articles (Assumpta Lluch, Carme Coll i jo mateix) vam participar en una roda de premsa amb la intenció d’explicar detalls i aspectes destacats de l’Anuari i dels diferents articles.  

Com autor de l’estudi sobre la realitat educativa de Menorca al llarg dels darrers deu anys volia destacar una de les conclusions més destacades que, a pesar de ser repetida i explicada, no aconseguí gairebé ni una línia en els mitjans de comunicació. Potser no era polèmica?

Una de les conclusions més rellevants de l’estudi evolutiu  de les dades d’aquests darrers anys a l’illa de Menorca creuades amb les dades qualitatives dels processos d’innovació i formació del professorat ens apareix ben perfilada:

El sistema educatiu de l’illa de Menorca s’ha consolidat i ha assumit, realitzant grans esforços,  la inclusió de persones nouvingudes i de persones amb necessitats educatives i ha iniciat i consolidat interessants processos d’innovació educativa sempre gràcies a la iniciativa de col·lectius de professionals que han treballat per sobre de les seves possibilitats i per sobre, la majoria d’ocasions, dels recursos, de les legislacions i de les exigències administratives. 

Com? Gràcies a l’esforç, anònim, silenciós i humil, de centenars de mestres que han treballat de valent per fer possible, dia rere dia, l’acolliment, l’atenció i el progrés de centenars de fillets i filletes independentment de les seves condicions, orígens, cultures, llengües, capacitats, tarannàs, personalitats i realitats socials i econòmiques.

Un esforç que mereix ser reconegut amb lletres majúscules;  però que no genera titulars. Per aquest motiu, usem aquest mitjà de comunicació, modest i humil, per fer públic aquest reconeixement que s’ha de fer extensiu a totes les etapes educatives, des dels seriosos, sòlids  i magníficament ben  plantejats programes de les escoletes 0-3, passant per les diferents etapes de l’ensenyament obligatori fins els estudis de batxiller i els diferents cicles de formació professional de grau mitjà i grau superior, sense oblidar els ensenyament de règim especial (escola d’Art, Conservatori de Música i Escola Oficial d’Idiomes) i la gran tasca desenvolupada per les Escoles de Persones Adultes.

Tots han treballat per sobre de les possibilitats, obtenint globalment bons resultats; amb mancances d’espai,  de personal i de recursos, algunes de les quals continuen i s’agreugen.

El sistema públic a l’illa de Menorca s’ha consolidat i s’ha prestigiat; el sistema públic acull més del 75% de la població en edat escolar i aquesta xifra no ha sofert variacions significatives en aquests darrers deu anys; en altres zones de l’estat s’han produït transvasaments de població escolar del sistema públic cap als centres concertats o privats per la pèrdua de credibilitat dels centres públics. Aquests és una de les raons que avalen la nostra afirmació: el sistema públic de l’illa de Menorca ha sabut respondre i assumir bona part dels reptes derivats de la inclusió de persones nouvingudes i de persones amb necessitats educatives sense perdre qualitat i equitat, gràcies a l’esforç, per damunt de les possibilitats, de bona part dels col·lectius professionals. I aquest fet no és excloent de la tasca realitzada pels centres concertats que també mantenen un percentatge de població escolar (25%) que no varia al llarg dels darrers anys i que també han iniciat interessants processos d’innovació i alguns centres disposen de bons programes d’acollida.

Per tant, globalment, parlem d’un sistema educatiu consolidat gràcies a molts anys de feina silenciosa de col·lectius de professionals compromesos i dedicats plenament a la tasca de millorar, dia rere dia, els nostres centres educatius.

Tots aquests professionals de l’educació mereixen el reconeixement més entusiasta, sincer i càlid.

Però caldrà seguir treballant; moltes de les fites aconseguides poden estar en perill; les darreres dades de l’Anuari així ho indiquen. Alguns indicadors ja apareixen en vermell.

És l’hora de la societat civil, necessitem el suport i la col·laboració de pares i mares, d’associacions, d’ONGs, d’experts en diferents camps, d’associacions de veïns, d’organitzacions, d’institucions, d’universitats...

Necessitem construir una xarxa sòlida des de la diversitat que avanci en direcció a un gran pacte social a favor de tots que consolidi i ampliï les fites aconseguides.

Perseguim un pacte, des de la bona voluntat, des de la feina ben feta i rigorosa, des del coneixement, des de la diversitat d’opinions, des d’una àmplia base social i  des de la humilitat d’acceptar que només sumant assolirem la utopia de construir una escola oberta a la societat, capdavantera en innovació i capaç d’atendre i acollir  tots els fillets i les filletes.  

Read More

JUGAR AMB FOC

En un entorn democràtic, la discrepància és quelcom consubstancial; en tot organisme cal prendre decisions en funció d’un conjunt de criteris i variables i aquestes decisions poden ser encertades per uns i equivocades per altres, que les analitzen des de diferents perspectives, criteris i variables.   

Les democràcies més participatives van generant processos de participació i de gestió a molts nivells; és a dir, van generant contextos autònoms on les persones poden prendre decisions i poden responsabilitzar-se directament de les seves accions. En tots aquests nivells de presa de decisions poden existir discrepàncies en funció de criteris, creences o perspectives.

En les democràcies participatives aquestes discrepàncies es poden expressar i generen friccions però formen part de la normalitat ja que la gran majoria de persones coneixen el que significa prendre decisions, coneixen les conseqüències de les seves decisions i són, o haurien de ser, més prudents en les seves crítiques vers els  altres quan prenen decisions.

Però s’han generat canals de participació que han derivat, no en la crítica, sinó en l’ofensa contínua, en atacs contundents contra els que pensen diferent, en aliment de l’odi d’uns contra d’altres, usant un llenguatge ofensiu i barroer que esquerda la convivència. És impressionant escoltar determinats mitjans de comunicació. Com és possible que puguin ofendre i menysprear impunement?

El llenguatge ofensiu, en el marc d’una greu crisi social, va adquirint tons insultants; de vegades clarament dirigits a determinats col·lectius, per tant, comentaris racistes. La premsa digital escrita també obre portes i finestres a tot tipus de comentaris (més greus pel seu anonimat) que espanten i empegueeixen.  Molts d’aquests comentaris són insults a la intel·ligència. Això ha de formar part de les llibertats? Des de quan insultar, insidiar, ofendre, mentir o menysprear anònimament  forma part de la llibertat individual?

Tot plegat genera tensió i augmenta el malestar; llençar ofenses i generar odi a través dels mitjans de comunicació és talment com jugar amb foc i llençar-hi metzina.  Aquests mitjans i molts comentaris anònims de notícies feren sensibilitats, emocions, persones i col·lectius. Van alterant la convivència i engreixen les files dels grups populistes i xenòfobs.

Per quin motiu han de ser ofeses, insultades i menystingudes persones o col·lectius que simplement pensen diferent? Per quin motiu han de ser ofeses, insultades i menystingudes persones i col·lectius que desitgen viure d’una altra manera i pensar el seu futur de manera diferent a com el pensen altres?

Ens hi juguem molt. La via de la crítica destructiva, els atacs a les persones i no a les idees, els insults, els menyspreus, les burles i els escarnis sabem on porten. Ho sabran els qui tan els agraden aquestes pràctiques?  

Read More

Read More

UN EXERCICI DE CIUTADANIA PARTICIPATIVA

Els passats dimarts 27 i dimecres

28 es van realitzar, al Centre de Convencions des Mercadal, les Jornades d’Estiu del Col·lectiu MenorcaEdu21   sota el títol Perseguim un pacte. Els mitjans de comunicació se n’han fet ressò i les xarxes socials també; podeu veure totes les experiències presentades i les conclusions dels debats a la pàgina que us indiquem. No volem ara aprofundir en els continguts temàtics treballats sinó referir-nos al significat de tot plegat.

La presentació del col·lectiu i dels seus objectius el passat mes de juliol, en plenes vacances, ja ens va sorprendre; el saló de la Casa de Cultura de Ciutadella ple ens omplí de coratge per tirar endavant. La preparació de les jornades d’estiu tampoc no ha estat una feina fàcil però durant tot el procés anaven rebent adhesions;  persones i col·lectius  s’oferien per exposar les seves experiències innovadores gratuïtament. Aquesta reacció ens va impressionar: la solidaritat i la feina desinteressada de moltes persones ha fet possible unes jornades inoblidables. Especial atenció mereixen les persones que dia a dia han preparat tots els detalls i s’han fet càrrec de tots els entrebancs; aquest grup es mereix tots els elogis  i la gratitud de tots nosaltres.

Mentrestant, el número d’inscrits anava en augment fins arribar als 250, una xifra considerable (gairebé el 18% del professorat total de l’illa de Menorca, 1337). La participació dels pares i de les mares, de l’associació d’alumnes i del sector productiu arrodoní l’èxit de les jornades i ens permeté obtenir una primera radiografia del que succeeix al sistema educatiu de la nostra illa.

Les jornades han significat, en moments convulsos, un exercici de responsabilitat i de coherència. L’objectiu, radiografiar el present per projectar-nos al futur mitjançant un gran pacte social. La vista posada en l’estratègia Europa 2020.  S’ha treballat de valent, les sales plenes a vessar, la gent disposada a explicar les seves idees de futur, amb il·lusió, sense crítiques buides; amb ganes d’aportar... En un ambient de respecte, tolerància i cooperació. I bones maneres, amb ganes d’aprendre i en un ambient d’optimisme; persones de diferents procedència, ideologia, tarannà, etapa educativa, interessos, motivacions; junts per viure una experiència única, senzilla però coherent, planera però pedagògicament sòlida, humil però tant digna com qualsevol congrés o seminari.

Una  mobilització en positiu d’un col·lectiu, cada vegada més nombrós, que volem identificar seriosament el que no funciona per llançar propostes de futur i arribar a acords amb tots els estaments socials i polítics. Un col·lectiu disposat a revisar el que hem fet malament per esmenar-ho; un col·lectiu obert a la societat que creiem fermament en la participació de les famílies i les volem al nostre costat, sense traves ni entrebancs; un col·lectiu que creiem amb els alumnes, en la seva capacitat d’organització i en la seva capacitat d’aportar coneixements per enriquir les nostres classes. Un col·lectiu obert, disposats a aprendre, disposats a escoltar, disposats a ajudar, disposats a canviar i disposats a adaptar-nos.

Un col·lectiu amb conviccions que estimem la nostra terra i la nostra llengua, que hem sabut i sabem valorar les persones nouvingudes i el bagatge experiencial que ens aporten, que hem sabut i sabem valorar les persones amb discapacitats en el marc de l’escola inclusiva.  Un col·lectiu conscient que sabem que la clau del progrés és la innovació i la recerca en educació.

Un col·lectiu sempre obert a noves propostes assenyades fruit de la recerca i de l’experimentació. Un col·lectiu amb capacitat de diàleg i amb voluntat d’arribar a consensos. Un col·lectiu amb llacunes, amb defectes i amb mancances. Un col·lectiu format per persones que creiem en l’educació, que estem disposats a oferir el nostre temps i els nostres coneixements per millorar-la, per arribar a acords, per teixir lligams d’entesa que ens permetin arribar a un gran acord. Un gran acord a favor de tots, un pacte social capaç d’articular forces i objectius.

El nostre lema: perseguim un pacte.  És una fita a llarg termini; no ha d’anar contra ningú, ens ha d’afavorir a tots, ha de ser un pacte assenyat perquè neix del seny de la gent de peu, de la gent senzilla.

El seny  ha d’orientar tot el procés; tenir seny implica no viure per sobre de les possibilitats, implica ajustar-se a les necessitats, implica ser conscients de les limitacions però alhora ser capaç d’esforçar-se per aconseguir els millors resultats; ser assenyat implica ser humil, conscients que per complir els objectius necessitem la cooperació dels companys.

El nostre projecte es fonamenta sobre dos grans eixos: la voluntat d’arribar a un gran pacte social per l’educació i la implementació i difusió d’experiències innovadores. No concebem l’un sense l’altre; les experiències innovadores ens permeten avançar i el pacte ens ha de permetre consolidar allò que la innovació ens demostra que funciona.

Humilment, assenyadament, amb convicció i amb il·lusió perseguim un pacte en benefici de tots. Ajuda’ns. 

Read More