 |
La força de la natura ens recorda la nostra feblesa, les nostres debilitats, la necessària
pràctica de la humilitat... Tanmateix tot resorgirà, la vida s'imposarà, el progrés triomfarà.
|
40 ANYS D'AJUNTAMENTS DEMOCRÀTICS
Davant la trobada que ha organitzat
l’Ajuntament d’Alaior convidant a tots els “qui
han ocupat càrrecs electes de la Sala (o representants per un familiar si no hi
són) per celebrar la democràcia i retre implícitament un reconeixement a totes
les persones que han integrat les successives corporacions municipals”
(cita textual de la carta rebuda) no puc més que agrair-vos la iniciativa i la
convidada que me pertoca per partida doble, la del meu pare i la pròpia. I
l’agraïment és sincer i sentit. Crec que
actes així són necessaris.
Ara bé, agrair i ser sincer no sempre
implica acceptar; implica respectar (també de manera sincera, sentida i profunda)
a les persones que han considerat que era una bona iniciativa però no
acceptació passiva. I aquesta és la meva situació.
El títol intenta resumir una mica el
que ara penso: poc per celebrar, molt per agrair, encara massa per fer.
Poc
per celebrar. Què
celebrar? La democràcia. Per què? 40 anys de democràcia. Els primers 40 anys
seguits de democràcia de la història d’aquest Estat. Bé. Molt bé. És cert que
la transició va generar moltes il·lusions, però també molt sacrificis i moltes
renúncies. I de quina democràcia parlem? Darrerament es parla molt de
constitució. De la Constitució que va permetre la democràcia i la convivència
durant anys. Està bé.
Se suposa que després de tant de
parlar-ne tothom l’ha llegida. I lògicament s’han assolit i consolidat els
principis en ella recollits. I aquí és on sorgeixen els meus dubtes i me porten
a afirmar, humilment, que hi ha poc per celebrar; recordem alguns articles i
deixem a l’aire algunes preguntes:
- Article 10. 1. La
dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure
desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i als drets dels
altres són fonament de l’ordre polític i de la pau social. 2. Les normes
relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix
s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i
els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per
Espanya. Respectem
la dignitat de TOTES les persones? Les llibertats estan en consonància amb la
Declaració Universal dels Drets Humans?
Article 14. Els espanyols són iguals davant la llei, sense
que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió,
opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. Realment, amb sinceritat, creieu
que som tots iguals davant la llei? No és ben possible que alguns siguin més
“iguals” que d’altres?
- Article 31. 1. Tothom contribuirà al sosteniment de les
despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un
sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat
que, en cap cas, tindrà abast confiscatori. 2. La despesa pública realitzarà
una assignació equitativa dels recursos públics, i la programació i l’execució
respondran als criteris d’eficiència i economia. Teniu la sensació de que realment
el sistema tributari és igual i progressiu? Per a tots? O només per alguns?
- Article 35 1. Tots els espanyols tenen
el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o
ofici, a la promoció a través del treball i a una remuneració suficient per tal
de satisfer les seves necessitats i les de la seva família sense que en cap cas
es pugui fer discriminació per raó de sexe. I els tres milions i mig d’aturats d’ara? I els
gairebé sis milions al llarg de la punta de la crisi? I les persones que reben
pensions baixes o no contributives realment tenen la sensació de tenir una
remuneració suficient? Sincerament, algú s’ho poc creure?
- Article 40. Redistribució de la renda.
Plena ocupació. 1. Els poders públics
promouran les condicions favorables per al progrés social i econòmic i per a
una distribució de la renda regional i personal més equitativa, dins el marc
d’una política d’estabilitat econòmica.
De manera especial realitzaran una política orientada cap a la plena ocupació. Si gairebé un 30% de la població està
en risc de pobresa o de pobresa extrema, on és l’equitat?
- Article 44. 2. Els poders públics promouran la ciència i la
investigació científica i tècnica en benefici de l’interès general. Com? Enviant a milers
d’investigadors a l’estranger? Reduint la despesa en I+D en més de 2.500
milions d’euros?
- Article 45. Medi ambient. Qualitat de vida. 1. Tothom té dret a gaudir d’un medi ambient
adequat per al desenvolupament de la persona, i el deure de conservar-lo.
2. Els poders públics vetllaran per la
utilització racional de tots els
recursos naturals, a fi de protegir i millorar la qualitat de la vida i defensar i restaurar el medi ambient, amb el
suport de la indispensable solidaritat col·lectiva. Com? Mantenint un central tèrmica
que crema 58 milions d’euros anuals per produir electricitat durant més de 30
anys i contaminant tot el nostre aire?
- Article 47. Dret a l’habitatge. Utilització del sòl. Tots els
espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders
públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents
per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord
amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació. Sincerament, algú considera que
s’ha impedit l’especulació? Tots els ciutadans i les ciutadanes gaudeixen d’un
habitatge digne i adequat?
- Article 50. Tercera edat Els poders
públics garantiran la suficiència econòmica als ciutadans durant la tercera
edat, mitjançant pensions adequades i actualitzades periòdicament. Amb
independència de les obligacions familiars, també en promouran el benestar
mitjançant un sistema de serveis socials que atendran els problemes específics
de salut, habitatge, cultura i lleure.
Realment, una persona amb una pensió que no arriba als 550 euros pot viure
el 2020?
Aquestes qüestions que plantejo ens
poden ajudar a pensar racionalment: realment, estem per celebracions?
Molt
per agrair. Sí, i
molt. Però no només a uns quants. La democràcia és una polifonia
cacofònica: múltiples veus dissonants,
múltiples músics tocant a diferents ritmes i múltiples instruments... Una
espècie de caos organitzat, un univers sempre canviant on vivim, sentim,
aprenem, convivim, patim, reclamem, protestem, admirem, ens sentim enganyats, o
ens sentim feliços; ens sentim amb ganes de fer o de cop i volta ens ve una
malaltia i tornem a patir, ens recuperem, viatgem, col·laborem, estimem, treballem; som humans... Moltes veus, molt
diferents, aparentment contradictòries, però més bé complementàries... En una
democràcia, moltes d’aquestes veus són silenciades, algunes no volen dir res,
d’altres volen dir sempre...
Per celebrar hauríem de ser capaços de
deixar dir i fer un esforç d’escoltar fins i tot allò que no ens agrada i ser
capaços d’aprendre de les veus discrepants. Per celebrar hauríem d’haver après
més a callar. Per celebrar primer hauríem de donar veu a tothom: com viuen i
què aspiren les persones que pateixen? Què pensen les persones que no arriben a
final de mes? Què pensen els migrants i els familiars dels emigrants morts al
creuar la Mediterrània? Què pensen els més de 800 joves amb formació que han
partit de l’illa a l’estranger cercant oportunitats? Què pensen els botiguers i
els comerciants? Que pensen els emprenedors? Què pensen els treballadors? No
hem d’escoltar la seves veus? Podem dir però ho poden dir si volen... Si bé
podria ser cert, moltes d’aquestes persones esmentades dirien que no els fan
cas, que ningú es fa responsable del seu benestar...
Celebrar la democràcia el 2020
implicaria reunir molta gent, molta gent diferent i que expressin els seus
sacrificis, les seves il·lusions, les seves necessitats, les seves pors, els
seus projectes... Participar no és anar a votar; és actuar i
responsabilitzar-se, és fer i ser co-responsables, amb altres persones, d’accions transformadores... és col·laborar
de manera activa en el benestar col·lectiu.
Per això podem estar agraïts a centenars de
milers de persones anònimes que han contribuït, des de molts de llocs i punts
de vista, a consolidar allò que ens uneix a tots: que les persones puguin viure
una vida llarga, saludable, feliç, rica i estimulant. El progrés consisteix en desplegar el coneixement per
permetre que tot el gènere humà prosperi de la mateixa manera que cadascun de
nosaltres busquem prosperar: la vida,
la salut, la felicitat, la llibertat, el coneixement, l’amor, la riquesa de
l’experiència, la contemplació i observació de les meravelles naturals i de les
grans creacions artístiques de la humanitat...
Si, hi ha molt per agrair a
milions de persones humils i anònimes que han treballat i han patit per
garantir-nos a tots un millor benestar. Està molt bé agrair als qui han estat
els nostres representants; sens dubte que han fet el possible per espedregar el
camí... Però són molt més els que han patit i lluitat, els qui han adobat els
enderrosalls, els qui han consolidat les parets seques, els qui han llaurat i
no han obtingut collita, els qui han sembrat arbres que no han florit... Ells
són els autèntics protagonistes de la història.
Encara
massa per fer. Desprès
de tot el que hem exposat aquest darrer apartat no és difícil: som éssers
conscients pertanyents a una única espècie:
l’homo sapiens. Ens uneixen moltes més coses de les que ens separen. Però ens
entestem, dia rere dia, ha fer públic tot el que ens separa; cridem fort per
què pensem que només hi ha una única raó, la nostra. Els altres van equivocats.
Això no és una democràcia. Cerquem, dia i nit, els culpables de tot el que ens
succeeix, en canvi no entenem massa bé que tots som CORRESPONSABLES de les
nostres decisions i aquestes afecten a d’altres persones que molt possiblement
tampoc no són culpables; simplement, són corresponsables. La culpabilitat ens
eximeix a tots; la responsabilitat ens fa millors ciutadans. És ben difícil
assumir responsabilitats. Però la nostra ment està dotada amb les eines
necessàries per aconseguir-ho. Si realment creiem en la responsabilitat
compartida podem creure amb l’autogestió, millorar l’autoestima, decidir el nostre
futur... Hi ha massa gent que té por de que d’altres puguin decidir el seu
futur; alguns es creuen que són ells els que han decidir el seu futur i també
els dels altres... No creiem amb els altres; no hi tenim confiança. I la
confiança en els ALTRES és la base de la convivència; és el fonament de la
ètica i la raó antropològica de la nostra llibertat i de la nostra infinita
creativitat. Però per confiar i aprofundir en les responsabilitats compartides
hem d’exterminar un virus perillós: el virus del poder.
El poder porta un virus; possiblement
tots en som portadors però sembla que s’activa quan determinades persones es
donen compte que poden decidir sobre el futur d’altres persones. I no només ens
referim al poder polític. Hi ha molts tipus de poder que permeten
“orientar”, “dirigir” o “estroncar” la
vida d’altres persones. Els sistemes poden arribar a ser molt subtils o molt
evidents. El sistema educatiu és un sistema de poder que permet “decidir” qui
“val” o qui “no val”. El sistema polític poc transparent (encara que sigui
democràtic) també té poder sobre les persones: pot “col·locar” o
“descol·locar”, “promocionar” o “barrar”...
Curiosament, el sistema (poder)
judicial (que és aquell que hauria de garantir que els processos i les accions
del poder són realment transparents, participatius, flexibles i que responen a necessitats sentides, humanes,
profundes...) també és portador del virus. I si ho pensem bé, és lògic: els jutges són persones humanes.
El virus s’activa quan la persona que
exerceix el poder comença a sentir-se immune: la immunitat enforteix (moltes
vegades inconscientment). Quan algú se sent immune (o inviolable com diuen
algunes lleis com la Constitució espanyola) pot arribar a fer el que vulgui. Ha
estat elegit; és legítim, és democràtic. Però molt possiblement no és ètic. I
fins i tot pot no ser democràtic, ja que ningú no l’ha elegit.
El virus del poder té un potent
antídot: la humilitat. No som el centre de l’univers, no tenim la raó, som
enormement vulnerables, cometen nombrosos errors... però sabem estimar.
Això si que mereix una bona
celebració.
