ELS MESTRES, ALGUNES REFLEXIONS...

Abans de les vacances de Nadal vaig compartir uns bons moments  amb na Pilar Benejam, amb motiu d’unes xerrades que va donar a la Universitat Oberta per a Persones Majors. Escoltar-la sempre ens eixampla horitzons i ens obre portes. Entre molts temes va sorgir la desmoralització que se viu en molts centres  arran del conflicte educatiu. La seva reacció va ser ràpida i contundent: no ens podem permetre el luxe d’estar desmoralitzats; ens hi juguem massa; podem estar dos o tres dies capbaix però hem de saber reaccionar ràpidament, amb ganes, amb optimisme, amb fermesa i en defensa dels nostres ideals; els fillets i les filletes bé s’ho valen. Vaig quedar una bona estona mut i immòbil, mentre vaig començar a relacionar idees que na Pilar havia anat exposant en diferents conferències amb les meves idees, creences i experiències. Vaig pensar que bé s’ho valia fer unes reflexions.

Na Pilar tenia raó, no ens podem permetre el luxe d’estar desmoralitzats; l’educació és una cosa molt seriosa que ens exigeix estar mobilitzats, no desmoralitzats. Mobilitzats per ensenyar cada dia més i millor; mobilitzats per millorar i aprofundir les relacions amb les famílies i amb l’entorn, mobilitzats per fer front a la greu crisi social i lluitar per la millora de l’equitat de les nostres aules.

Mobilitzats tenint clar qui som, què fem i quins són els  objectius. Els mestres són  persones senzilles i humils; amb coneixements parcials de totes les disciplines i amb bona mà per resoldre els problemes que la convivència genera. El mestres han de saber molt i han de saber fer: necessiten molts coneixements i estar contínuament al dia de molts avenços en el camp científic i pedagògic. Els mestres fan front a la ignorància; sempre a partir de la llum de la ciència,  sempre canviant i incerta. Els mestres són  persones que creuen en la gent sàvia, senzilla i humil.

Els mestres són persones que saben, que saben fer i que saben estar al davant dels seus alumnes; alhora els guien i els protegeixen que els encoratgen  i els renyen;  alhora els agombolen o els deixen que volin sols, mantenint la distància i demanant respecte.

El mestres creuen en la seva professió. Tots els actes educatius són  actes d’esperança, de confiança en el futur.  Els mestres son gent de camí, no veuen els resultats finals fins molt temps després. Els mestres tenen la capacitat d’espera, no busquen resultats immediats. Els ritmes són lents i necessitem molt temps per atendre, entendre i acollir a tots els fillets i les filletes; aconseguir que tothom avanci al seu ritme és una tasca molt difícil; és un dels reptes més cabdal.

Els mestres formen la capacitat de pensar i d’escollir, de ser lliure i tolerant; els mestres creuen en l’enorme potencial que significa escoltar als altres. El diàleg i la cooperació esdevenen potents eines educadores. 

Els mestres adopten un compromís social: se senten compromesos en la millora de la societat. Els mestres creuen  que els nostres centres educatius poden ajudar a millorar la societat democràtica. Els mestres projecten el futur i veuen  i analitzen la realitat del món per canviar-lo progressivament. Són persones sensibles i preocupades pel benestar.

Els mestres formen bones persones; persones coherents, que creuen i actuen d’acord a uns paràmetres ètics i morals.  Els mestres són unes persones que com-pateixen: pateixen per a un món més igual, pateixen amb el patiment dels altres, però amb la cara riallera i l’optimisme més racional. Els mestres són persones que compateixen  amb els altres i els ajuden  a construir la seva felicitat.

Els mestres creuen que  la diversitat d’alumnes suposa un enriquiment per a tots i creuen en les possibilitats de tots i cadascun dels fillets i de les filletes per avançar al màxim possible. No admeten el fracàs, no  poden  permetre deixar tantes persones fora del sistema.

Els mestres no condicionen la vida de les persones que eduquen; son prou realistes per creure que els seus alumnes faran de la seva vida el que puguin i el que vulguin. L’objectiu final de l’educació és formar persones autònomes amb capacitat de decisió.

Els mestres creuen que ensenyar sense il·lusió és un suplici. Ser mestre és una professió difícil: els fillets i les filletes necessiten estima i acceptació; els mestres són persones  emocionalment madurs;  un dels seus objectius finals és educar per la maduresa.

Els mestres superen l’adversitat. Tenen fortalesa i se refan tot reflexionat sobre els errors. El mestres necessiten reequilibrar-se constantment. Fer de mestres mai no ha estat una tasca fàcil, ni ho és ara ni ho ha estat mai. Tots cometem  relliscades de consideració i prenem accions desafortunades però la reflexió racional ens ha de permetre reequilibrar-nos i superar qualsevol situació. Acceptar l’equivocació és una prova de maduresa.

Els mestres no es poden avorrir mai: sempre hi ha quelcom que estudiar, quelcom que provar i quelcom que aprendre.  Els mestres saben que totes les decisions s’han de repensar, s’han de reflexionar i s’han d’avaluar. Però la feina sempre val la pena; els fillets i les filletes són molt agraïts. 

Na Pilar Benejam té tota la raó, no ens podem permetre el luxe d’estar desmoralitzats, ens hi juguem massa, entre d’altres coses una part important del futur dels fillets i de les filletes que omplen les nostres aules.

Som-hi. Endavant.