.tif)
Fa pocs dies, una bona
amiga, n’Anna Serra, me va enviar un enllaç sense cap comentari; l’anomenava reflexió.
Vaig obrir-lo de seguida i vaig
quedar com atordit, sense paraules,
profundament sorprès i, alhora, emocionat. Aquell enllaç ens portava a temps
passats i recordava actituds i tarannàs d’una època de profunds canvis socials,
culturals i educatius que
desgraciadament acabaren en un dels períodes més convulsos i dramàtics de la
nostra història: la guerra civil. Ara bé, en uns primers moments, la II
República aplicà un ambiciós pla de reformes que pretenien obrir la nació a la moderna Europa i aconseguir l’ingrés de
l’Estat espanyol al club dels països
socialment avançats i democràtics.
L’educació
i la cultura van ser una de les prioritats del nou règim; els preceptes morals
i ètics universals eren un excel·lent complement per la formació dels nous
ciutadans, solidaris, tolerants, responsables, ben formats i disposats a
participar en una nova forma de govern més participativa, més propera i més exigent amb els ciutadans
dels que espera molt. El compromís ètic havia d’implicar la
persona i enllaçar-se amb la comunitat i els diferents organismes de poder: l’Estat
havia de treballar molt per a les classes més desfavorides però els ciutadans
també havien de treballar molt per fer possible aquest Estat solidari capaç
d’abastar a tots i cadascun dels ciutadans que es trobessin en situació d’empobriment;
només així es podia entendre la solidaritat.
I és precisament en aquest
punt on l’enllaç que m’envià n’Anna me va fer recordar un d’aquells preceptes
ètics que la República pretenia superar per considerar-la discriminatòria: el
costum tan arrelat en la nostra societat d’oferir almoines. Potser us sorpreneu
per l’atreviment de qüestionar una pràctica tan estesa i arrelada en les
nostres societats i la gran diversitat de formes que ha adoptat: des de
recollir qualsevol tipus d’objectes de manera massiva, passant per campanyes
publicitàries encapçalades per personalitats molt rellevants i conegudes fins
els tradicionals dies marcats des de fa molts d’anys i que ja s’han convertit
en tradició amb l’objectiu de recollir diners per a una o altra causa, passant
per concerts, gales benèfiques, obres de teatre, mercadets, etc.
En cap cas tinc la intenció
de criticar aquestes pràctiques que van adreçades a bones causes i es dissenyen
per afavorir a persones en situació crítica que sense aquest suport, de ben
segur, no se’n sortirien. Sens dubte que són mostres de solidaritat, estima i
respecte vers el que pateix. I sens dubte que la majoria de persones que hi
participen (organitzant o col·laborant) ho fan des de la millor de les
intencions.
La meva única intenció és
obrir la reflexió personal (ni tan sols pública), a partir de la iniciativa que
m’havia enviat n’Anna i que me va fer recordar
un dels preceptes ètics que m’explicava
mon pare, format en temps de la República, i que, fins a hores d’ara, se
m’havia oblidat; aquest precepte moral ens pot deixar perplexos en la societat
que vivim:
En temps de la República no
era ben vist donar almoina o propina ja que era humiliant pel qui la rebia i envilia al qui la donava. Era l’Estat el que havia
d’assegurar els drets fonamentals de tots els seus ciutadans.
Segons mon pare, si l’Estat garantia aquests drets
fonamentals a totes les persones es convertia en un Estat Digne i un govern digne capaç de
treballar pel redreçament dels sectors més desfavorits; aquest dignitat era la màxima qualificació que podria rebre el govern de tots i per a tots i era
considerat un deure que hom havia d'assumir.
De ben segur que el repte no
se va assolir pels continus trasbalsos de la dècada entre 1930 i 1940, però la
intenció bé s’ho valia. Obrint la pàgina que us adjunto us trobareu exactament
aquestes mateixes reflexions escrites per Estela Martín; creieu-me, val la pena
fer-hi una ullada i pensar-hi:
De ben segur que en traurem
lliçons en positiu; com a mínim se’ns presenten dos conceptes potents: la
humilitat, al considerar-nos persones que treballem dia rere dia, disposats a ajudar-nos cooperativament i la
dignitat, al presentar-nos amb els mateixos drets i deures, per sobre de les
disponibilitats econòmiques o dels condicionants socials i culturals de
cadascú. Humilitat i dignitat ens apropen al concepte sempre complex d’igualtat
en el marc de la llibertat.
Pensar-hi seriosament bé
s’ho val.
Començar l'any pensant en els drets humans de ben segur que és un bon inici. Molts d'anys.
.tif)
