MOLTA FEINA PER FER, MOLT CAMÍ PER RECÒRRER

Les conseqüències de la devastadora Segona Guerra Mundial acceleraren les nacions a signar i proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans aprovada el 10 de desembre de 1948. Just en el preàmbul ja es fonamenten els que es consideren els principis bàsics que mai més, en el futur de la humanitat, haurien de posar-se en qüestió. La gran guerra havia traspassat tots els límits i calia fixar el més fonamental: la dignitat humana que es troba a la base de la llibertat, de la justícia i la pau. Per enfortir la dignitat cal afavorir les relacions amistoses, el progrés social, el benestar i l’equitat. Al capdavall de la declaració existeix un ideal ètic comú i compartit, universal i innegociable.

La pobresa extrema que afecta a desenes de milers de famílies al nostre país no és un atac a la seva dignitat? No hauria d’estar garantida la seva dignitat per l’Estat? No hauria d’estar garantida la dignitat de tots els habitants del nostre món? Per què signen els estats les declaracions si després les incompleixen sistemàticament? Els seus governants, poden dormir bé? Què senten en el més profund de la seva consciència?

La Declaració inclou 30 articles, entre ells el dret a l’educació. que obliga als estats a assegurar el màxim desenvolupament de les capacitats de tots i cadascun dels fillets i de les filletes i l’accés als coneixements com a via per a formar-se un criteri propi a partir del qual pugui elegir, destriar, ser un mateix i poder desenvolupar totes les seves potencialitats.

¿Les persones en situacions desfavorides i les persones amb algun tipus de discapacitat disposen dels recursos necessaris per desenvolupar totes les seves capacitats i potencialitats? La societat sap que la inversió en educació significa millorar el benestar? Ho saben els governs?

Desgraciadament encara no podem afirmar que el dret a l’educació (Article 26) s’hagi assolit ni a nivell mundial ni tan sols a casa nostra. L’escolarització plena no és garantia del màxim desenvolupament de les capacitats ni de la construcció d’un criteri propi que permeti enraonar, destriar i organitzar la gran quantitat d’informació que ens envolta.

¿Dediquem prou temps i esforços a la creació, desenvolupament i consolidació de criteris fonamentats o ens dediquem a transmetre contínuament coneixements? Els professionals de l’educació hi dediquem prou temps a desenvolupar criteris? La societat coneix què significa consolidar persones amb criteri?

Anys més tard, després de constatar que els drets que ens hem atorgat a tots eren més fàcils d’incomplir en fillets i filletes menors d’edat (explotació, obligació a treballar, fillets soldats, fillets esclaus, explotació sexual...) les Nacions Unides van redactar un acord internacional anomenat Convenció de Nacions Unides sobre els Drets dels Infants per protegir els drets de les filletes i dels fillets. La Convenció fou aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 20 de novembre de 1989, 41 anys després de la Declaració Universal dels Drets Humans i que aquest 20 de novembre ha complert 25 anys de vigència.

Els drets dels infants es fonamenten en quatre grans principis: la no discriminació per cap tipus de diferència; l’interès superior de l’infant quan es prenen decisions relacionades amb ells; el dret a la vida i tenir en compte i escoltar el punt de vista del fillet o de la filleta sobre tot allò que els afecta.

Escoltem, a les nostres escoles i instituts, els seus punts de vista sobre tot allò que els afecta? Ens adonem que gairebé tot el que envolta als centres educatius els afecta? Els escoltem? Els donem la paraula? La societat els escolta? De tot tenim exemples magnífics però no generalitzacions. Vint-i-cinc anys no són prou per consolidar arreu del món aquest dret?

Som conscients del que afirmen els articles 27 i 28 referits exclusivament a l’educació reglada (escoles d’infantil, primària i secundària)?:

Article 27

1. Els estats part reconeixen el dret de tots els nens i nenes a un nivell de vida adequat per al seu desenvolupament físic, mental, espiritual, moral i social.

Article 28

1. Els estats part reconeixen el dret de l’infant a l’educació i, a fi que aquest dret pugui exercir-se progressivament i en condicions d’igualtat d’oportunitats, tindran aquests deures concrets:

2. Els estats part adoptaran les mesures adequades per vetllar perquè la disciplina escolar s’administri de manera compatible amb la dignitat humana de l’infant i d’acord amb la present Convenció.

3. Els estats part fomentaran i encoratjaran la cooperació internacional en qüestions d’educació, concretament a fi de contribuir a eliminar la ignorància i l’analfabetisme arreu del món i de facilitar l’accés als coneixements tècnics i als mètodes moderns d’ensenyament. Sobre això, es tindran especialment en compte les necessitats dels països en desenvolupament.

Ens assegurem d’aconseguir el màxim desenvolupament físic, mental, espiritual, moral i social de tots els fillets i les filletes? La societat sap que pertànyer als països anomenats rics no assegura la plena protecció dels infants? Sabeu que el 31,4% dels fillets i filletes de les Illes Balears es troben en risc de pobresa infantil?

Sabem aplicar una disciplina escolar compatible amb la dignitat humana? Això ens afecta a tots: professorat, famílies i la societat en el seu conjunt.

¿Comptem amb un sistema educatiu flexible capaç d’oferir l’accés als coneixements tècnics (contínuament en canvi) i als mètodes moderns d’ensenyament? ¿Som conscients del pas de gegant que han fet les ciències de l’educació i del nivell d’acord mundial que existeix sobre el què funciona i el que no funciona? ¿Disposem d’una formació permanent potent i obligatòria que ens permeti actualitzar contínuament els nostres coneixements que ens permeti aprendre i aplicar els nous coneixements científics i pedagògics?

Les preguntes ens ajuden a reflexionar; aquest és un article que pretén precisament fer reflexionar. Tots sabeu que tenim respostes en la munió d’exemples de bones pràctiques educatives a casa nostra i arreu del món. Ara fa falta un compromís explícit de tots per avançar en aquesta direcció. Els professionals de l’educació sempre han de ser persones compromeses amb la societat.

Ara, convertim les preguntes en afirmacions i mirem més enllà; ens carreguem d’il·lusió, decidim motivar-nos els uns als altres, decidim treballar en positiu, decidim creure en les potencialitats, decidim avançar, dia rere dia, en direcció a la utopia.

Finalment decidim canviar la nostra ment i fins i tot la nostra manera de ser i de relacionar-nos. Aprenem a construir una nova ment optimista que confia en les capacitats de tots i cadascun dels fillets i de les filletes per tirar endavant, una ment optimista que veu les potencialitats abans de les deficiències, que construeix a partir del que té abans de queixar-se del que manca, que desperta la il·lusió pel coneixement a través de la passió i que adopta un compromís social ferm i clar a favor de les persones, envers les persones, especialment envers les més desfavorides.

Bona feina i bon camí.

Read More

VA SER UN SOMNI?

Sempre diem als estudiants quan elaboren les conclusions d’un un treball de recerca que aquestes no han de repetir, de manera resumida, allò que s’ha dit al llarg de l’estudi; les conclusions van més enllà, intenten aprofundir i alhora tornar mirar i remirar de més lluny. De ben segur seran ben poques les reflexions encertades que puguem aportar, essent part del procés i de l’acció; ja s’ha escrit molt sobre la presentació i la gestació del pacte; les xarxes socials en van plenes d’aportacions interessantíssimes que van enriquint contínuament tot el procés;  però tampoc ho volem deixar córrer en el benentès que si hi ha altres opinions o divergències ens assegurem un nou enriquiment del procés.

El col·lectiu MenorcaEdu21 presentà el passat dimarts 26 d’agost en un acte multitudinari a Es Mercadal (Illa de Menorca) el primer esborrany de Pacte per l’Educació després de més d’un any de treball. El col·lectiu va néixer fa uns dos anys i està format per un heterogeni grup de voluntaris en el que hi ha mestres, pares i mares, alumnes i  representats del tercer sector i del món de l’empresa.

Els document  es centra en quatre grans nuclis: l’accés a la carrera docent (formació inicial i permanent); augmentar l’autonomia dels centres dels docents en la que s’hi encabeixen  les decisions sobre política lingüística en funció del context i   facilitar la participació de les famílies i de les institucions com els Ajuntaments i els Consells Insulars i de tota la societat que necessàriament ha d’adoptar un compromís ferm entorn al tema educatiu; fa massa anys que diem que l’educació ha de ser cosa de tots. No analitzarem els continguts, ni els fets, ni la presentació, ni les extraordinàries aportacions dels ponents; hem intentat fer un zoom  com el que fa el Google maps per mirar de més amunt i mirar de nou; què n’hem tret?

• La comunicació entre illes mai ha estat un aspecte ben resolt (avions, vaixells...). La premsa tampoc ha facilitat la comunicació, fruït d’una societat que es sent més propera a la seva illa que a l’arxipèlag. Per tant, són ben pocs els aspectes comuns entre els diferents diaris de cada illa (excepte determinades decisions del govern de les Illes i temes esportius). La televisió potser ha aconseguit, en determinats programes o retransmissions, certs apropaments.  En el cas de la presentació del document de pacte de MenorcaEdu21 tots els mitjans de comunicació de les Illes se’n van fer ampli ressò. Una iniciativa d’un col·lectiu social de base  aconseguí agrupar a molts col·lectius de totes les illes  i suscità un tractament rellevant al marge de polèmiques  parlant en positiu d’educació. És, sense cap tipus de dubre un fet destacable.  Hi ha pocs precedents.
• 
  
• La segona idea està molt lligada a la primera: el nivell de complementarietat, respecte, coincidències, acords i sinèrgies entre col·lectius heterogenis procedents del Principat i de les quatre Illes;  fou un exercici de civilitat exemplar, sense oblidar els lligams d’afecte, la bona convivència i un sense fi d’anècdotes que perviuran. Fruït de tot plegat: La Declaració de Ses Salines.
• 
  
• Un tercer aspecte: es va parlar d’educació sempre en positiu i el que potser és encara més rellevant, es va parlar des del punt de vista de les ciències de l’educació: aspectes tècnics, innovació educativa, formació del professorat, lideratge educatiu... Es va parlar de ciència. En debats públics no és freqüent parlar de ciència. El debat educatiu, al mitjans de comunicació,  ha arribat a un nivell de degradació i  simplificació que tota la societat n’hauria d’estar avergonyida
• 
  
• En quart lloc  no ens podem oblidar dels objectius a llarg termini que proposa l’esborrany del pacte per l’educació: aconseguir una estabilitat legislativa no sotmesa als canvis polítics. Per això necessitem temps, projectes engrescadors i formació centrada en el centre. Ens trobem amb un aspecte estudiat però molt complex: una gran majoria de centres arrosseguen dogmes, maneres de fer implícites (sempre s’ha fet així) i molt resistents al canvi. Aquestes idees no són percebudes conscientment però explicitar-les és un procés vital per introduir els canvis necessaris.
•   

     Per tant, i ja per acabar, no parlem de pactes de mínims; pactem d’obrir portes i finestres i deixar que la tramuntana se’n porti aires viciats; quan aquest maleït (per alguns) vent minva, el cel ens apareix blau, d’un blau com si fos la primera vegada que el veiéssim; la visibilitat ens permet mirar lluny, molt lluny. Després veurem molt més clar la  casa  que hem d’endreçar,   tindrem la visibilitat necessària  per albirar el futur i cel blau que ens eixamplarà  l’alè i la fortalesa de les nostres conviccions.

-    I tant necessitem? Sí. La ciència ens demana sotmetre el sistema educatiu a un canvi profund, com cap dels que s’han fet fins ara a l’Estat. Un canvi per garantir el futur de les successives generacions. Llegiu bé les propostes i traieu-ne conclusions: son propostes profundes, valentes i arriscades, neixen de la recerca d’arreu del món; són possibles, són necessàries, se’ns presenten com un deure, no podem defugir-ne; seria una greu irresponsabilitat.  Ajudeu-nos amics; necessitem del vostre batec, la vostra convicció i la vostra il·lusió. 

  

L’educació és clau i és la clau. No va ser un somni; va ser una realitat, i, poc a poc, des de Menorca, una illa malmesa per la crisi social i econòmica,  mirant al món, el nostre somni també serà una realitat. 

Read More

LA HUMILITAT III

Tot i que la humilitat presenta nombroses perspectives, enfocaments, vèrtexs i criteris per ser abordada, no pensàvem dedicar un nou post al tema; ara un fet ens ha esperonat; a la secció Los Lectores Preguntan a Eduardo Punset (XL Semanal 1402 del 7 al 13 septiembre de 2014) www.xlsemanal.com  la pregunta de la setmana diu: ¿Qué distingue el pensamiento científico del dogma?

Les persones tendim a responsabilitzar uns determinats fets o un conjunts de fets  a unes poques causes, de vegades, només a  una. D’allò que ens preocupa, ens fa mal o ens malmet els nostres plans de futur cerquen responsables; més ben dit, cerquem culpables. Entorn a aquests culpables ens munten una teoria que intenta explicar el què va passar i el perquè i el com... I poc a poc, aquestes primeres teories o explicacions es reforcen amb la incorporació de més persones que ja no han analitzat ni els fets, simplement s’han afegit a l’explicació simple, a la explicació que primer hem anomenat teoria i ben prest haurem d’anomenar dogma (principi fonamental, veritat universal i indiscutible). Des del profund respecte que sempre hem defensat des d’aquestes línies sempre hem acceptat les diferents formes de pensar, de sentir i de relacionar-se i així volem seguir però el respecte ha de ser mutu i l’esforç de comprensió l’hem de fer tots.

En el món del canvi accelerat, de la incertesa, dels avenços vertiginosos de la ciència... podem seguir ancorats en dogmes? Nosaltres, modestament, creiem que no. I què té a veure tot plegat amb la humilitat? És ben simple: la característica més elemental de l’anàlisi científic és precisament el seu grau d’humilitat i de modèstia de totes les branques del coneixement que conflueixen, se complementen, se globalitzen, s’ajuden, s’aporten teories i mètodes per resoldre problemes globals que alhora generen noves formes de mirar el que els  en envolta i neixen nous coneixements que pocs dies abans eren insospitats.

El dogma sempre dona la mateixa explicació; la ciència és com una gran exploració cap a lo microscòpic (trobarem l’element més petit...) i cap a lo macroscòpic (localitzarem l’element més gran de l’universal) o aquesta mateixa pregunta serà un error que ens faci cercar allò que no hi ha?

Entenem molt bé les persones, les bones persones que busquen la serenitat, la tranquil·litat i la seguretat que poden proporcionar els dogmes. És comprensible davant l’enorme variabilitat, complexitat i conflictivitat que malmetem diverses àrees del nostre món. Estic convençut que una gran majoria de persones creients de bona voluntat troben confort i recolliment en les seves creences; sens dubte que els proporciona alleujament i crec que potser una forma més d’afrontar aquesta incertesa i inseguretat creixents.

Ara bé, pels que no creiem en dogmes ens hem d’adaptar al vertiginós  canvi social, científic, econòmic, tecnològic, educatiu i, per ràpid que vagi i per molt que uns quants vulguin, l’hem de redreçar cap els postulats que permetin el millor repartiment de la riquesa, que facin possible que les noves tecnologies siguin accessibles per tothom, que la producció d’aliments sigui la més pura possible i la més beneficiosa per la salut de tots els humans i per les terres que ens els subministren; hem de lluitar per aconseguir que l’aigua arribi arreu amb les tecnologies científiques que ja disposem; la ciència  té les eines, exigint-ne l’aplicació. I progressivament  tindrem més eines; confiem en la ciència i exigim, pacíficament però amb fermesa,  que tots els governs apliquin aquests principis ètics. Quan parlem de repartiment dels bens materials bàsics saltem de la ciència a l’ètica a la humilitat: 

El análisis científico tiene un nivel de humildad que jamás tuvo el pensamiento dogmático. (Eduard Punset).

Hem entrat en l’època de la ciència ètica, aquella que ha de ser capaç de servir a tothom i de generar benestar; ara bé, conèixer i pensar no és arribar a una veritats absolutament segures, és dialogar amb les incerteses. Aquests diàlegs ens fan forts, ens fan amables, ens fan senzills, ens fan molt més humils; com no hem de ser humils davant la incommensurabilitat de la univers?

Sortiu un vespre, sense lluna i sense núvols, i sentireu  el silenci de l’univers, el batec de la vida, la petitesa i la humilitat del nostre ser i la gran contribució que podem aportar ajudant, fomentant la pau, divulgant la convivència i oferint el nostre esforç, des d’aquí, des d’ara... Són moltes persones de bona voluntat. Capgirem les ments, fins i tot la dels periodistes que sempre cerquen el punt de fricció, la polèmica, la contradicció i enfrontament.

Comprovareu com la humilitat ens fa sentir forts, segurs del que fem i disposats a canviar l’anàlisi que sosté la nostra acció i endavant, sempre endavant, disposats a ajudar, a col·laborar, a projectar, a construir projectes en  bé de tota la comunitat. Amb això consisteix ser humils. 

Read More

PEDAGOGIA DE LA HUMILITAT II

KIM MANRESA: Escoles d'altres mons.
(Novembre 2007). Catàleg de l'exposició.

Els mestres ensenyem continguts; molts continguts;  de fet, cada canvi legislatiu  ha implicat un augment del volum de continguts; en tost de racionalitzar i establir clars lligams entre àrees de coneixement i prioritzar grans idees i conceptes eix, la realitat és que  el currículum va engreixant progressivament; tot i que el gruix dels sabers de la humanitat, en certa manera, obliguen a haver d’ensenyar més coneixements.

Però necessitem ser conscients de la realitat i de la complexitat d’aquesta. Com professionals  ensenyem una mínima part del coneixement que els humans hem anat acumulant al llarg dels anys: ensenyem un conjunt de sabers científics agrupats en disciplines (les assignatures).

El coneixement científic acumulat és incommensurable, la nostra vida no seria suficient per aconseguir abastar els sabers acumulats. La nostra petitesa es fa ben palesa al davant de la immensitat, sempre creixent, dels sabers científics. I cada dia aquest coneixement augmenta i, alhora, ens planteja nous dubtes en una espiral fins a l’infinit.

Nosaltres ensenyem ciència però la ciència que ensenyem canvia tant ràpidament que ens obliga a estar contínuament formant-nos. I també  creixen les evidències de la neurociència sobre els processos d’ensenyament i d’aprenentatge. Aquesta immensitat ens deixa perplexos. Ens enfronta amb la incertesa. De fet, la perplexitat i la incertesa són  característiques d’aquesta societat en continu canvi.  

Davant la incertesa, la perplexitat,  la inabastabilitat del coneixement acumulat i els milers de dubtes que sorgeixen contínuament necessitem reflexionar sobre quin mon volem i com el volem aconseguir; aquesta  reflexió ha de ser asserenada i ens ha de permetre reflexionar més enllà del nostre egoisme com individus i també com a societat. Davant els grans reptes que tenim plantejats ens apareix una virtut essencial: la humilitat. Només des de la humilitat podem contemplar i comprendre la immensitat de l’univers.

La humilitat s’ensenya;  la humilitat s’aprèn.  La humilitat ens faculta per aprendre coses noves contínuament,  ajuda a no defallir davant els errors i evita sobrevalorar els èxits. La humilitat facilita els processos d’aprenentatge i asserena les consciències; ens permet caminar i gaudir dels aprenentatges i dels descobriments.  

La humilitat se'ns presenta com un llarg camí que hem d’anar fent, proposant-nos cada dia una nova fita, un nou objectiu... La humilitat ens ajuda a caminar asserenadament i reflexivament. Hi ha molta gent que córrer per aquest camí,  mentre altres intentem caminar altres corren, però la fita és la mateixa: formar personalitats reflexives que siguin capaces de generar benestar per on vagin.

La humilitat és una manera de ser i d’estar; és l’actitud més lògica i humana quan reflexionem entorn a tot el que ens envolta i quan ens interroguem per comprendre millor on som. I quina ha de ser l’aportació d’aquest virtut en l’ensenyament? Vegem algunes idees

Des de la perspectiva de la humilitat no jutgem, no qüestionem, no prejutgem; les idees preconcebudes sobre els fillets i les filletes les anem deixant en un caixonet i intentem educar a partir del que cadascú és i a partir del que cadascú sap. Som educadors no jutges; la nostra humil tasca és ajudar a créixer, oferir eines, ensenyar estratègies...  I comprovar els avenços i les dificultats, sempre per seguir millorar.

Ser humil implica valorar molt el coneixement experiencial, aquell que ensenya el decurs de la vida; el coneixement implícit que es  construeix amb el contacte amb el món i, a partir de les experiències viscudes, s’hi reflexiona; la reflexió porta a fer explícits  els coneixements i a valorar-los des de noves perspectives. Tot plegat implica una valoració de la persona, un reconeixement de les seves actituds i una acceptació de la manera de ser i d’estar de les persones. Estem parlant  de tolerància i d’humilitat. Les nostres aules han d’acollir la varietat i diversitats de maneres de ser i d’estar, de maneres de relacionar-se i de maneres de viure...

 La pedagogia de la humilitat implica el reconeixement de les diferents maneres de ser i d’estar; implica obrir les portes, oferir el suport necessari, reconèixer les necessitats dels fillets i de les filletes, apropar-se encara més a les famílies, a la col·lectivitat i a tota la societat. Des de la humilitat no ens podem permetre prescindir de ningú; l’educació és un projecte de tots.

Però aquest acolliment i  aquesta acceptació mai no potser  passiva; tolerar no vol dir acceptar les persones talment com són, implica acceptació però alhora superació i millora. Tots tenim actituds que hem de reorientar des de la humilitat: educar vol dir fer créixer i sempre millorar; educar vol dir transmetre i reconstruir coneixements contínuament. Educar implica sempre millorar, sempre treballar per ser millors persones. Ser millor persona és un procés de construcció lent i reflexiu que va canviant contínuament; és un procés complex i il·lusionant que ens projecte al futur; ens permet projectar-nos a la utopia.

No cerquem culpables de les situacions desfavorides i de les persones amb dificultats, cerquen coresponsables, cerquem   complicitats per avançar junts, cerquem acords i enteses. Necessitem entreteixir línies, propostes i il·lusions. Necessitem recuperar projectes col·lectius i engrescadors.   

Des de la humilitat se valoren les diferents teories sobre un mateix tema, se cerquen similituds, coincidències,  acords...; ens apropem per allò que ens pot unir; no aprofundim en les diferències, aprofundim en les complementarietats;  no  excloem sistemàticament, reflexionem permanentment i avancem. Des de la humilitat hem d’obrir les portes dels centres educatius a la societat, hem de dissenyar projectes conjunts i hem d’implicar-nos en el benestar de les persones.

Finalment, la pedagogia de la humilitat ens obre els ulls a la immensitat del coneixement i als milers de preguntes que contínuament ens fem; cap manual pot incloure aquestes perspectives; el coneixement està fora; necessitem dialogar amb la societat i aprofitar la quantitat de recursos existents.

La pedagogia de la humilitat ens suggereix un nou aspecte de la nostra intel·ligència: la capacitat que tots podem aprendre i desenvolupar humilment els nostres objectius en el marc del nostre entorn, des de les situacions de vida personals i traient el màxim possible de les nostres capacitats.

Read More

PEDAGOGIA DE LA HUMILITAT I

Entenem que la humilitat és la capacitat  de reconèixer les qualitats  i les limitacions que un té. És l’acceptació dels propis límits en contextos determinats; la humilitat  ens permet assolir les nostres il·lusions aprofitant al màxim les nostres capacitats i els recursos que el medi ens ofereix.

Les persones humils no fan ostentació davant dels altres. La persona humil té un clar autoconcepte  i manté una ment oberta capaç de valorar les noves aportacions de les diferents ciències; aprèn de les oportunitats i aprofita i valora les idees i coneixements de totes les persones que l’envolten. La humilitat és una actitud que ens permet avançar i evitar l’autoengany

KIM MANRESA: Escoles d'altres mons.
(Novembre 2007). Catàleg de l'exposició.

Les persones que consideren que ho sabem tot arriben a confondre la seva certesa amb la realitat. Les persones supèrbies, sempre, intenten demostrar que el que pensen diferent d’ells s’equivoquen en tost  de fer servir la seva intel·ligència per entendre la realitat i col·laborar  amb altres persones.  La persona humil té consideració pels altres, ja que hi veu les qualitats que tenen  i anhela que també tots els altres millorin. La persona humil sap escoltar, valorar, reflexionar i prendre decisions sense enrenous (massa persones fan públiques les seves decisions i les seves idees sense pensar i enrareixen l’ambient, que és el que realment volen).

Des de la humilitat sempre podem considerar que les experiències que ens passen són possibilitats d’aprendre. La humilitat està molt arrelada en la senzillesa, que fa a les persones obertes, disposades sempre a aprendre. La senzillesa allunya pensaments recurrents, complicats i estranys. Les persones senzilles i humils combinen  dolçor i saviesa.

Cada dia vivim situacions noves  que ens deixen al descobert els nostres límits. La vida ens ofereix múltiples ocasions per aprendre a ser humils. No aprofitar aquestes ocasions és un luxe que no ens podem permetre en el temps que corren.

La humilitat ens vacuna i ens fa deixondir al davant del pensament únic (que afirma que només hi ha un model de societat i de relacions humanes); ens obre els ulls davant la uniformització de les modes i de les tendències i davant la globalització creixent que esborra identitats,  difumina les injustícies i obvia  les dramàtiques desigualtats.

La humilitat és un valor i una virtut per a tots els educadors.  La humilitat ha de ser una característica de l’educador. Els educadors, talment com els grans savis,  quan més aprenen més preguntes generen.  De ben segur que unes bones dosis d’humilitat  ens afavoriria el debat, el diàleg i la possibilitat d’arribar a acords; aquestes actituds, sempre, afavoreixen la convivència en les nostres societats complexes i diverses.

Però la nostra fita és més ambiciosa encara: desitgem un progressiu canvi d’actituds:

La humilitat faculta per aprendre coses noves, per no enfonsar-se davant l’error ni per sobrevalorar un èxit (...). És patrimoni de gent sòlida, honrada i madura.

La humilitat apareix quan hi ha problemes: hi ha persones que només es dediquen a ells mateixos, mentre que d’altres col·laboren per afavorir el bé comú.

Els educadors hem de ser humils; ensenyem coneixements, estratègies per resoldre problemes i valors i actituds. Com no hem de ser humils davant l’incommensurable bagatge de sabers que ha acumulat la humanitat? En un dia acumulem més informació que el que s’acumulava en segles anteriors i a mesura que avancem en la comprensió de tot el que ens envolta més interrogants ens plantegem. Davant d’aquests fets la humilitat no és només una possibilitat sinó una obligació.

Com educadors necessitem ensenyar la passió pel descobriment, la necessitat de la recerca, la il·lusió per entendre com funciona tot el que està al nostre abast i la humilitat; la humilitat ens situa a tots  en la immensitat de l’univers i ens empetiteix fins a lo microscòpic. En una i altra escala apareixem com una casualitat en el caos universal. Qui pot defensar el pensament únic? Qui pot defensar l’immobilisme? Qui pot pensar que les seves idees són les úniques vàlides? Qui pot imposar determinades maneres de viure i de relacionar-se?  No hi ha alternativa a la humilitat.

Continuarem. 

Read More

GRÀCIES... MELGAREJO

Menorcaedu21 va avançant; els documents que han de formar part de la proposta de pacte van agafant cos; ens endinsem dins la polièdrica realitat d’aquesta societat que es mou a toc d’intro en els inabastables senders i camins que mouen a cop de dit milers de milions d’euros que enriqueixen als que més tenen i empobreixen encara més els milers de persones que ja s’han quedat sense res.

MenorcaEdu21 va avançant amb el suport de molta gent; gent de bona voluntat, il·lusionada en canviar l’estat de les coses a partir de l’educació. Som molts, hem de ser més; hem de saber convèncer a molta més gent que el futur d’un país és la seva infància i la seva joventut. En els corets de cada fillet i de cada filleta hi ha un tresor amagat a dins (com bé deia l’informe Delors el 1996). Hem de creure en les seves possibilitats, en les seves capacitats i en els seus interessos i motivacions.

Mentre fem camí, fem alguna aturada per escoltar, per aprendre, per gaudir, per agafar nou alè i seguir endavant, amb forces renovades, amb noves il·lusions i nous reptes. Ahir, dissabte 10 de maig de 2014 va ser un dia d’aquests.  Un dia per tots els que  creiem que en educació es poden fer les coses millor i estem disposats a fer-ho.

Quin regal escoltar-te Xavier! Ens vas fer remoure totes les nostres conviccions, totes les nostres il·lusions, tots els nostres reptes i ens vas demostrar que és possible; que és possible pensar l’escola des d’altres perspectives; que és possible somniar i anar construint els nostres anhels  i les nostres utopies, poc a poc.

Ens vas demostrar que són moltes les potencialitats que tenim; ens vas fer veure (sense dir-ho) que la racionalitat (el coneixement científic acumulat per les ciències de l’educació) i l’emotivitat (els nostres sentiments profunds i els nostres autèntics anhels) van en la mateixa direcció.

Estic segur que aquest missatge va calar profundament: raó per comprendre com és la realitat i emoció per fer arribar a les persones un missatge en positiu: anem construint junts, no contra ningú; al contrari, a favor de tots. Pensar reflexivament i emocionar-nos profundament; la il·lusió del primer dia que vam iniciar el camí roman intacte, seguim creient que és possible. Persones com en Xavier Melgarejo no només ens ho recorden,  ens empenyen, ens reafirmen en les nostres conviccions i ens recorden el camí: també ens marca i recorda la direcció correcte; la direcció correcte és l’equitat. L’escola ha de saber oferir a tots els fillets i les filletes que omplen, dia rere dia, les aules el millor de tots nosaltres i no n’hem d’estar de dir-ho ben fort i clar: els mestres estem aquí per ajudar-vos a construir el vostre projecte de vida; estem  per orientar-vos, per obrir-vos camins...  Amb les mans i les ments obertes.

L’aprenentatge, com ens va recordar en Melgarejo, és quelcom com un regal, molt valuós, un regal que presentem ben embolicat, talment com si fos una joia, que ho és, no ho dubteu. Oferir el coneixement i compartir-lo talment com un regal; us imagineu que cada dia apareix, com per encantament, un coneixement que ens esglaia, que ens emociona, que ens posa en dubte les nostres conviccions, que ens permet avançar...

Gràcies Xavier; ens vas obrir de nou els ulls: l’escola oberta a l’exterior, establir vincles molt forts entre professorat i alumnat; partir d’experiències reals associades a l’aprenentatge, el foment de l’autonomia, de l’autoavaluació; el poder i la força de la recerca, el treball col·lectiu, que cadascú sigui responsable del seu propi procés d’aprenentatge...

I les actituds: gran voluntat d’ensenyar, alta motivació, altes aspiracions per a tots les fillets i les filletes...

I, per damunt de tot, la lliçó de vida que ens vas oferir; la força de les conviccions, la fe en els projectes innovadors, la força de la paraula; la confiança en les nostres possibilitats, la teva profunda i convençuda mirada al futur...

Gràcies... Melgarejo.

Read More

ELS MESTRES, ALGUNES REFLEXIONS...

Abans de les vacances de Nadal vaig compartir uns bons moments  amb na Pilar Benejam, amb motiu d’unes xerrades que va donar a la Universitat Oberta per a Persones Majors. Escoltar-la sempre ens eixampla horitzons i ens obre portes. Entre molts temes va sorgir la desmoralització que se viu en molts centres  arran del conflicte educatiu. La seva reacció va ser ràpida i contundent: no ens podem permetre el luxe d’estar desmoralitzats; ens hi juguem massa; podem estar dos o tres dies capbaix però hem de saber reaccionar ràpidament, amb ganes, amb optimisme, amb fermesa i en defensa dels nostres ideals; els fillets i les filletes bé s’ho valen. Vaig quedar una bona estona mut i immòbil, mentre vaig començar a relacionar idees que na Pilar havia anat exposant en diferents conferències amb les meves idees, creences i experiències. Vaig pensar que bé s’ho valia fer unes reflexions.

Na Pilar tenia raó, no ens podem permetre el luxe d’estar desmoralitzats; l’educació és una cosa molt seriosa que ens exigeix estar mobilitzats, no desmoralitzats. Mobilitzats per ensenyar cada dia més i millor; mobilitzats per millorar i aprofundir les relacions amb les famílies i amb l’entorn, mobilitzats per fer front a la greu crisi social i lluitar per la millora de l’equitat de les nostres aules.

Mobilitzats tenint clar qui som, què fem i quins són els  objectius. Els mestres són  persones senzilles i humils; amb coneixements parcials de totes les disciplines i amb bona mà per resoldre els problemes que la convivència genera. El mestres han de saber molt i han de saber fer: necessiten molts coneixements i estar contínuament al dia de molts avenços en el camp científic i pedagògic. Els mestres fan front a la ignorància; sempre a partir de la llum de la ciència,  sempre canviant i incerta. Els mestres són  persones que creuen en la gent sàvia, senzilla i humil.

Els mestres són persones que saben, que saben fer i que saben estar al davant dels seus alumnes; alhora els guien i els protegeixen que els encoratgen  i els renyen;  alhora els agombolen o els deixen que volin sols, mantenint la distància i demanant respecte.

El mestres creuen en la seva professió. Tots els actes educatius són  actes d’esperança, de confiança en el futur.  Els mestres son gent de camí, no veuen els resultats finals fins molt temps després. Els mestres tenen la capacitat d’espera, no busquen resultats immediats. Els ritmes són lents i necessitem molt temps per atendre, entendre i acollir a tots els fillets i les filletes; aconseguir que tothom avanci al seu ritme és una tasca molt difícil; és un dels reptes més cabdal.

Els mestres formen la capacitat de pensar i d’escollir, de ser lliure i tolerant; els mestres creuen en l’enorme potencial que significa escoltar als altres. El diàleg i la cooperació esdevenen potents eines educadores. 

Els mestres adopten un compromís social: se senten compromesos en la millora de la societat. Els mestres creuen  que els nostres centres educatius poden ajudar a millorar la societat democràtica. Els mestres projecten el futur i veuen  i analitzen la realitat del món per canviar-lo progressivament. Són persones sensibles i preocupades pel benestar.

Els mestres formen bones persones; persones coherents, que creuen i actuen d’acord a uns paràmetres ètics i morals.  Els mestres són unes persones que com-pateixen: pateixen per a un món més igual, pateixen amb el patiment dels altres, però amb la cara riallera i l’optimisme més racional. Els mestres són persones que compateixen  amb els altres i els ajuden  a construir la seva felicitat.

Els mestres creuen que  la diversitat d’alumnes suposa un enriquiment per a tots i creuen en les possibilitats de tots i cadascun dels fillets i de les filletes per avançar al màxim possible. No admeten el fracàs, no  poden  permetre deixar tantes persones fora del sistema.

Els mestres no condicionen la vida de les persones que eduquen; son prou realistes per creure que els seus alumnes faran de la seva vida el que puguin i el que vulguin. L’objectiu final de l’educació és formar persones autònomes amb capacitat de decisió.

Els mestres creuen que ensenyar sense il·lusió és un suplici. Ser mestre és una professió difícil: els fillets i les filletes necessiten estima i acceptació; els mestres són persones  emocionalment madurs;  un dels seus objectius finals és educar per la maduresa.

Els mestres superen l’adversitat. Tenen fortalesa i se refan tot reflexionat sobre els errors. El mestres necessiten reequilibrar-se constantment. Fer de mestres mai no ha estat una tasca fàcil, ni ho és ara ni ho ha estat mai. Tots cometem  relliscades de consideració i prenem accions desafortunades però la reflexió racional ens ha de permetre reequilibrar-nos i superar qualsevol situació. Acceptar l’equivocació és una prova de maduresa.

Els mestres no es poden avorrir mai: sempre hi ha quelcom que estudiar, quelcom que provar i quelcom que aprendre.  Els mestres saben que totes les decisions s’han de repensar, s’han de reflexionar i s’han d’avaluar. Però la feina sempre val la pena; els fillets i les filletes són molt agraïts. 

Na Pilar Benejam té tota la raó, no ens podem permetre el luxe d’estar desmoralitzats, ens hi juguem massa, entre d’altres coses una part important del futur dels fillets i de les filletes que omplen les nostres aules.

Som-hi. Endavant. 

Read More

EL RECORD, LA MEMÒRIA I LA SOLIDARITAT

Fa pocs dies, una bona amiga, n’Anna Serra, me va enviar un enllaç sense cap comentari; l’anomenava   reflexió. Vaig obrir-lo de seguida i  vaig quedar  com atordit, sense paraules, profundament sorprès i, alhora, emocionat. Aquell enllaç ens portava a temps passats i recordava actituds i tarannàs d’una època de profunds canvis socials, culturals i educatius  que desgraciadament acabaren en un dels períodes més convulsos i dramàtics de la nostra història: la guerra civil. Ara bé, en uns primers moments, la II República aplicà un ambiciós pla de reformes que pretenien obrir la nació  a la moderna Europa i aconseguir l’ingrés de l’Estat espanyol  al club dels països socialment  avançats i democràtics. 

L’educació i la cultura van ser una de les prioritats del nou règim; els preceptes morals i ètics universals eren un excel·lent complement per la formació dels nous ciutadans, solidaris, tolerants, responsables, ben formats i disposats a participar en una nova forma de govern més participativa,  més propera i més exigent amb els ciutadans dels que espera molt. El compromís ètic havia d’implicar la persona i enllaçar-se amb la comunitat i els diferents organismes de poder: l’Estat havia de treballar molt per a les classes més desfavorides però els ciutadans també havien de treballar molt per fer possible aquest Estat solidari capaç d’abastar a tots i cadascun dels ciutadans que es trobessin en situació d’empobriment; només així es podia entendre la solidaritat.

I és precisament en aquest punt on l’enllaç que m’envià n’Anna me va fer recordar un d’aquells preceptes ètics que la República pretenia superar per considerar-la discriminatòria: el costum tan arrelat en la nostra societat d’oferir almoines. Potser us sorpreneu per l’atreviment de qüestionar una pràctica tan estesa i arrelada en les nostres societats i la gran diversitat de formes que ha adoptat: des de recollir qualsevol tipus d’objectes de manera massiva, passant per campanyes publicitàries encapçalades per personalitats molt rellevants i conegudes fins els tradicionals dies marcats des de fa molts d’anys i que ja s’han convertit en tradició amb l’objectiu de recollir diners per a una o altra causa, passant per concerts, gales benèfiques, obres de teatre, mercadets, etc.

En cap cas tinc la intenció de criticar aquestes pràctiques que van adreçades a bones causes i es dissenyen per afavorir a persones en situació crítica que sense aquest suport, de ben segur, no se’n sortirien. Sens dubte que són mostres de solidaritat, estima i respecte vers el que pateix. I sens dubte que la majoria de persones que hi participen (organitzant o col·laborant) ho fan des de la millor de les intencions.

La meva única intenció és obrir la reflexió personal (ni tan sols pública), a partir de la iniciativa que m’havia enviat n’Anna i que me va fer recordar  un dels preceptes ètics que m’explicava  mon pare, format en temps de la República, i que, fins a hores d’ara, se m’havia oblidat; aquest precepte moral ens pot deixar perplexos en la societat que vivim:

En temps de la República no era ben vist donar almoina o propina ja que era humiliant pel qui la rebia  i envilia  al qui la donava. Era l’Estat el que havia d’assegurar els drets fonamentals de tots els seus ciutadans.

Segons mon pare, si l’Estat garantia aquests drets fonamentals a totes les persones es convertia en un Estat Digne i un govern digne capaç de treballar pel redreçament dels sectors més desfavorits; aquest dignitat  era la màxima qualificació  que podria rebre el govern de tots i per a tots i era considerat un deure que hom havia d'assumir.   

De ben segur que el repte no se va assolir pels continus trasbalsos de la dècada entre 1930 i 1940, però la intenció bé s’ho valia. Obrint la pàgina que us adjunto us trobareu exactament aquestes mateixes reflexions escrites per Estela Martín; creieu-me, val la pena fer-hi una ullada  i pensar-hi:

http://derechoshumanosya.org/node/1217

De ben segur que en traurem lliçons en positiu; com a mínim se’ns presenten dos conceptes potents: la humilitat, al considerar-nos persones que treballem dia rere dia,  disposats a ajudar-nos cooperativament i la dignitat, al presentar-nos amb els mateixos drets i deures, per sobre de les disponibilitats econòmiques o dels condicionants socials i culturals de cadascú. Humilitat i dignitat ens apropen al concepte sempre complex d’igualtat en el marc de la llibertat.

Pensar-hi seriosament bé s’ho val.

Començar l'any pensant en els drets humans de ben segur que és un bon inici. Molts d'anys. 

Read More