O com convertir les nostres il·lusions i utopies educatives en realitats

dimecres, 1 de gener del 2014

Posted by Pere Alzina in , , , | 9:17 No comments

Fa pocs dies, una bona amiga, n’Anna Serra, me va enviar un enllaç sense cap comentari; l’anomenava   reflexió. Vaig obrir-lo de seguida i  vaig quedar  com atordit, sense paraules, profundament sorprès i, alhora, emocionat. Aquell enllaç ens portava a temps passats i recordava actituds i tarannàs d’una època de profunds canvis socials, culturals i educatius  que desgraciadament acabaren en un dels períodes més convulsos i dramàtics de la nostra història: la guerra civil. Ara bé, en uns primers moments, la II República aplicà un ambiciós pla de reformes que pretenien obrir la nació  a la moderna Europa i aconseguir l’ingrés de l’Estat espanyol  al club dels països socialment  avançats i democràtics. 

L’educació i la cultura van ser una de les prioritats del nou règim; els preceptes morals i ètics universals eren un excel·lent complement per la formació dels nous ciutadans, solidaris, tolerants, responsables, ben formats i disposats a participar en una nova forma de govern més participativa,  més propera i més exigent amb els ciutadans dels que espera molt. El compromís ètic havia d’implicar la persona i enllaçar-se amb la comunitat i els diferents organismes de poder: l’Estat havia de treballar molt per a les classes més desfavorides però els ciutadans també havien de treballar molt per fer possible aquest Estat solidari capaç d’abastar a tots i cadascun dels ciutadans que es trobessin en situació d’empobriment; només així es podia entendre la solidaritat.

I és precisament en aquest punt on l’enllaç que m’envià n’Anna me va fer recordar un d’aquells preceptes ètics que la República pretenia superar per considerar-la discriminatòria: el costum tan arrelat en la nostra societat d’oferir almoines. Potser us sorpreneu per l’atreviment de qüestionar una pràctica tan estesa i arrelada en les nostres societats i la gran diversitat de formes que ha adoptat: des de recollir qualsevol tipus d’objectes de manera massiva, passant per campanyes publicitàries encapçalades per personalitats molt rellevants i conegudes fins els tradicionals dies marcats des de fa molts d’anys i que ja s’han convertit en tradició amb l’objectiu de recollir diners per a una o altra causa, passant per concerts, gales benèfiques, obres de teatre, mercadets, etc.

En cap cas tinc la intenció de criticar aquestes pràctiques que van adreçades a bones causes i es dissenyen per afavorir a persones en situació crítica que sense aquest suport, de ben segur, no se’n sortirien. Sens dubte que són mostres de solidaritat, estima i respecte vers el que pateix. I sens dubte que la majoria de persones que hi participen (organitzant o col·laborant) ho fan des de la millor de les intencions.

La meva única intenció és obrir la reflexió personal (ni tan sols pública), a partir de la iniciativa que m’havia enviat n’Anna i que me va fer recordar  un dels preceptes ètics que m’explicava  mon pare, format en temps de la República, i que, fins a hores d’ara, se m’havia oblidat; aquest precepte moral ens pot deixar perplexos en la societat que vivim:

En temps de la República no era ben vist donar almoina o propina ja que era humiliant pel qui la rebia  i envilia  al qui la donava. Era l’Estat el que havia d’assegurar els drets fonamentals de tots els seus ciutadans.

Segons mon pare, si l’Estat garantia aquests drets fonamentals a totes les persones es convertia en un Estat Digne i un govern digne capaç de treballar pel redreçament dels sectors més desfavorits; aquest dignitat  era la màxima qualificació  que podria rebre el govern de tots i per a tots i era considerat un deure que hom havia d'assumir.   

De ben segur que el repte no se va assolir pels continus trasbalsos de la dècada entre 1930 i 1940, però la intenció bé s’ho valia. Obrint la pàgina que us adjunto us trobareu exactament aquestes mateixes reflexions escrites per Estela Martín; creieu-me, val la pena fer-hi una ullada  i pensar-hi:


De ben segur que en traurem lliçons en positiu; com a mínim se’ns presenten dos conceptes potents: la humilitat, al considerar-nos persones que treballem dia rere dia,  disposats a ajudar-nos cooperativament i la dignitat, al presentar-nos amb els mateixos drets i deures, per sobre de les disponibilitats econòmiques o dels condicionants socials i culturals de cadascú. Humilitat i dignitat ens apropen al concepte sempre complex d’igualtat en el marc de la llibertat.

Pensar-hi seriosament bé s’ho val.

Començar l'any pensant en els drets humans de ben segur que és un bon inici. Molts d'anys. 



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada