La situació que vivim
és molt greu; els mercats fan estralls i els governs retallen prestacions que,
fins ara, ningú no havia posat mai en dubte. Potser, alguns creiem que eren
drets que ja eren inqüestionables. Però els que creiem això ens van equivocar,
com en moltes altres coses. Pensàvem que dia a dia anaven consolidant el
benestar de les persones, que dia rere dia avançàvem cap una societat més
justa, solidària i tolerant.
Creiem que temps passats mai foren millors i que
l’esdevenidor sempre ens portaria a una millor redistribució del benestar
social i a una major solidaritat.
La neurociència, amb
tècniques sorprenents, ens demostra que els humans som solidaris, que som
capaços d’arriscar-nos pel que creiem i pel benestar de les persones més
properes; fins i tot, les extraordinàries neurones mirall ens fan sentir el
malestar de les persones que veiem que s’ho estan passant malament. Podríem dir
que els humans som solidaris i tolerants i som capaços de patir pel benestar de
qui ens envolta. L’antropologia i l’arqueologia ens demostren com la nostra
capacitat de conviure en grups organitzats ha estat la clau de totes els
avenços de la humanitat. Però també
tenim força evidències del contrari: moltes guerres han delmat la població;
moltes decisions preses sense pensar amb els altres han danyat força el nostre
medi ambient; l’egoisme d’uns ha malmès la vida a molts d’altres; el poder
malentès i exercit despòticament ha conduït a
moltes persones a l’ostracisme i a la manca de llibertat.
Mirant l’actual
realitat, són ben poques les coses que ens permetin ser optimistes. Potser els
grans avenços científics en el coneixement del cervell i del comportament humà
no són, ara per ara, massa visibles.
La realitat social és
colpidora; són molts els que pateixen i es troben en carrerons sense sortida;
ens diuen que hem de ser optimistes, i potser és una bona estratègia, però
l’optimisme ingenu tampoc no és una actitud massa productiva com s’ha
demostrat.
A més ens han
enganyat des de molt temps; ens deien que les coses anaven bé (des del famós España va bién al no hay
crisis). I el que veiem podia ser encoratjador: treball a dojo, grans
construccions arreu, les AVES que
travessen la península, els grans ports i aeroports, els grandiosos complexes
hotelers i de vacances, l’arribada massiva de turistes... Alguns, com jo
mateix, només veia un punt obscur entre
tanta abundància: l’educació mai havia sigut una prioritat per a cap govern de
la nació i socialment no existia la consciència d’adquirir una adequada
formació de cara al futur. Però això segueix sense ser un problema per a ningú.
Però ara resulta,
aparentment de cop i volta, que creixíem sense pagar les factures; ara resulta
que apareixen centenars de milers de factures sense pagar d’anys enrere
d’empreses que han treballat per a les diferents administracions i no han
cobrat pels seus serveis, excepte alguns casos que han acabat en corrupció. I
això se va descobrint poc a poc, ara un escàndol, ara un altre; ara un forat,
ara un esvoranc, ara un abisme sense fons... Cada setmana una sorpresa, cada
dia una incertesa des del 2008; i seguim.
Una cosa comença a
estar molt clara: ens han enganyat miserablement, alguns ens ho hem cregut,
d’altres sempre han romàs més escèptics. Però aparentment tot anava bé. De cop
i volta van començar a aparèixer conceptes econòmics nous (que segons diuen
havien existit sempre, però no els havien fet cas mai: la prima de risc, el
dèficit públic, la injecció de capital públic en bancs que fan fallida...) i la
por i el desencís s’escamparen arreu sobre un coixí de més de dos milions
d’aturats de quan tot anava bé. Els responsables de les institucions públiques,
les obscures i incomprensibles maniobres dels mercats i de les borses i la
majoria de mitjans de comunicació ens van enganyar. Heu enganyat a molta gent
confiada i senzilla que ha intentat fer sempre el millor que ha sabut per tirar
el país endavant.
Aquest engany és molt
greu però sembla com que ningú no sap ben bé qui és el culpable, mentre se van
acusant uns als altres; està clar que de responsables n’hi ha molts però hi són
i també està clar que una gran majoria del poble ha estat enganyat de manera
miserable i presumptament delictiva. I potser tots hem contribuït a arribar
fins aquí, però el gruix de les responsabilitats no cau sobre tots per igual:
no és el mateix demanar al banc 1000 euros encara que sigui per anar de viatge
que cobrar, com a gerent o director del mateix banc o de les empreses que
cotitzen a l’ibex, més de 800.000 euros anuals. No és igual, no ens enganyeu
més. Prou d’enganys.
Contra l’engany hi
farem front amb la força de les nostres conviccions. Si que és cert que ara
perdem drets aconseguits durant molts d’anys i molt de patiment però les
nostres conviccions no canvien; potser a curt o mitjà termini les coses seran pitjors
que el passat més proper, però a llarg termini, si mantenim les nostres
conviccions, la frase mai temps passats no foren millors seguirà sent vàlida a
pesar d’aturades parcials o retrocessos puntuals.
I quines són les
nostres conviccions? Cada dia lluitarem
per un món millor, cada dia lluitarem contra el racisme, que ressorgeix de les
cendres d’una democràcia malmesa; ho hem fet sempre i hem guanyat i ho seguirem
fent i tornarem guanyar, perquè els humans som, com espècie, majoritàriament
solidaries i tolerants. Cada dia lluitarem per fer més senzilla la vida de les
persones que ens envolten; assumirem les nostres responsabilitats i sabrem dir
no a la injustícia; cadascú des del lloc que ocupa farà el possible per ser
amable i facilitar les coses a hom; cadascú, des del seu lloc, contribuirà a
fer el món millor transformant-se a si mateix; lluitarem dia a dia per ser
millors persones, per fer que les persones que ens envolten es sentin bé amb
nosaltres. Cada dia més estimaren la nostra llengua i cultura i ens enriquirem
amb les aportacions d’altres llengües i cultures, passi el que passi. De cada
dia més obrirem les nostres ments per pensar el món des de perspectives
diferents, perquè el pensament, encara que es torturi a la persona, és lliure i
no s’aturarà de pensar, no deixarem d’imaginar i desitjarem que els nostres somnis es converteixen en
realitats.
Front l’engany, les
conviccions. I no serà fàcil, de fet, no
ho estat mai. Però ho tornarem fer, amb capacitat de convenciment, amb
paciència, amb bones paraules, de forma pacífica i de manera ferma i
convincent. Sabem, com sempre hi hagut, que seran moltes les persones i els
col·lectius que s’hi oposaran per no perdre privilegis, potser aquets
col·lectius bloquegen els avanços socials durant molt anys (més que la vida
d’una persona) però, al final s’imposarà el progrés: viurem millor, serem més
sensibles, solidaris i tolerants, viurem en un món amb manco conflictes, els
avenços científics abastaran a tota la població i les democràcies seran participatives.
No ho dubteu; sempre ha estat així i som realistes: al llarg de la història
s’ha acabat amb moltes formes d’esclavisme indigna, s’ha acabat amb molts
poders despòtics i dictatorials, la consciència mediambiental se va imposant
encara que hi quedi molt camí per fer; els projectes de cooperació entre
diferents zones del món s’han consolidat i aniran a més; els mitjans de
comunicació van perdent la seva hegemonia en la configuració de l’opinió
pública que serà cada dia més diversa i lliure i a través dels nous mitjans de
comunicació sentirem molt a prop les persones que viuen i pensen com nosaltres
a l’altra cap del món. No aturareu el poder de les conviccions; potser perdrem
drets a curt termini i passarem mal moments, però el progrés sempre acabarà imposant-se
per què els humans seguim evolucionant i l’evolució ens fa globalment millors.
L’òrgan més
extraordinari conegut, el nostre cervell, és plàstic i adaptatiu i busca el
benestar, té molts recursos per proporcionar-nos-en i continua millorant i evolucionant.
Eduquem cervells plàstics, oberts, flexibles, comprensius i tolerants. Eduquem
persones capaces de pensar en el benestar dels altres, capaces de facilitar la
vida a tots els que ens envolten; eduquem cervells allunyats de dogmes; eduquem
cervells capaços de repensar sempre la realitat per fer-la millor.
No ens enganyareu
més; la força de les nostres conviccions està per sobre del temps finit. Sabeu
que al final del camí, per curt, llarg, fàcil o difícil que aquest sigui, el
progrés acabarà imposant-se i viurem més i millor.
Preneu bona nota
negativistes, catastrofistes, vidents, poderosos, manipuladors d’opinió i gurus
profètics: podeu retardar el progrés, podeu fer patir a molta gent, però les
conviccions, el progrés acaba sempre imposant-se. Mai el passat fou millor que
el present encara que en determinants moments perdrem drets i deixem de confiar
en la bona voluntat de les persones.
