O com convertir les nostres il·lusions i utopies educatives en realitats

diumenge, 21 d’octubre del 2012

Posted by Pere Alzina 10:50 No comments


 
L’informe de seguiment d’una educació per a tots, publicat per la UNESCO ens torna deixar unes dades realment decebedores; l’informe es titula Els joves i les competències, treballar amb l’educació (http://unesdoc.unesco.org/images/0021/002175/217509S.pdf) i els resultats ocupen molts titulars de la premsa de l’estat: Espanya encapçala el fracàs escolar a Europa, segons la UNESCO.

Les dades aportades en aquest informe són demolidors: una de cada tres persones entre 15 i 24 anys van deixar els seus estudis abans d’acabar la secundària; mentre que la mitjana europea es manté en un de cada cinc. Els resultats per a la resta del món no són massa millors i l’informe de seguiment torna a fer una crida per redreçar la situació i aconseguir els objectius prevists en la conferència Educació per a tots a Dakar.

L’any 2000, 164 països van acordar tot un conjunt de compromisos per l’educació en pla internacional que s’havien d’assolir completament el 2015:
  1. -       Estendre l’atenció i l’educació de la primera infància. 
  2. -       Assolir la fita de l’ensenyament primari universal.
  3. -    Promoure programes d’aprenentatge i competències per a la vida diària orientats a joves i adults.
  4. -       Reduir els nivells d’analfabetisme dels adults en un 50%.
  5. -       Aconseguir la paritat i igualtat de gènere.
  6. -       Millorar la qualitat de l’educació.
L’informe posa de manifest que cap dels objectius fixats a Dakar seran assolits el 2015 si tot segueix com en hores d’ara.

A  l’estat espanyol les xifres són preocupants i més tenint en compte que es tracta d’un país durament colpejat per la crisis i on l’atur juvenil supera el 50%. La falta de competències professionals dels joves els aboca a desaprofitar el seu potencial, els fa perdre oportunitats de treball i els impedeix ajudar als seus respectius països a retornar a la prosperitat.  En temps de crisi, dotar als joves d’eines i competències és més essencial que mai.

A més, l’informe assenyala que un quart dels joves espanyols que van deixar els seus estudis quan van acabar el primer cicle de l’ensenyament secundari i una cinquena part dels que van abandonar després del batxillerat ja no busquen feina. Cal invertir en educació, però també cal creure en l’educació.

CAL INVERTIR EN EDUCACIÓ: cada dolar invertit en educació i competències suposa un retorn de 10 dòlars per a l’economia del país. N’arribarem a ser conscients d’aquesta data? En relació als països en desenvolupament les coses no van millor: uns 200 milions de joves entre 15 i 24 anys ni tan sols acaben els estudis primaris i el ritme de l’ajuda internacional al sector educatiu va decreixent. El panorama no és molt millor a llatinoamèrica.

Els objectius de Dakar no es compliran. Una vegada més.

Què ens està passant? Per què arribem a grans acords internacionals? Per què elaborar un informe sobre l’estat de la situació? Per elaborar informes de progrés que    constaten l’ incompliment dels acords? Què passa si s’incompleixen els acords signats? Algú se’n fa responsable? Algú apareix en públic per acceptar les seves responsabilitats i posar-hi remei? No, no sembla que aquest sigui el tarannà de la comunitat internacional. De fet, aquest no és el tarannà de molts de governants mundials que són capaços de justificar allò que no té justificació.

El mateix que succeeix a escala mundial, passa a escala regional. Sabem el que necessitem a mitjà i llarg termini però el curt termini, el dia a dia, ens ho fa oblidar i ajornar. Fins quan? Quan es posaran d’acord els grans organismes internacionals que elaboren els informes sobre l’estat del planeta, els equips de tècnics i científics i els responsables de les polítiques a nivell regional i local?

Crec que la única alternativa és que una ciutadania responsable i crítica ho exigeixi, de manera global, des de cada indret del món. Aquesta serà prest la única crida vàlida i escoltada arreu: quan la ciutadania digui prou.

dimecres, 15 d’agost del 2012

Posted by Pere Alzina 2:35 No comments


El ritme accelerat dels cursos escolars, les demandes a les que cal fer front i els retalls originats per la greu crisi econòmica minven la capacitat de reflexionar sobre el què fem a les nostres escoles i instituts.

L’escola sempre ha necessitat temps de reflexió; davant cada reforma calia saber on se volia anar, per què i quines eren les fites i els riscos ocults. Les reformes s’han succeït ràpidament i el temps de reflexió ha anat minvant. Les urgències del dia a dia no ens permeten concretar en quina direcció anem. 

Les escoles d’estiu esdevenen aquest temps per a la reflexió, aquest temps que permet, en un ambient distés, repensar i reformular els grans principis que han de regir la nostra tasca quotidiana. Les escoles d’estiu han esdevingut un espai i un temps privilegiat per compartir innovacions, aprendre millor a ensenyar i fixar les línies que cada comunitat educatiu considera rellevants. 

La manca de suport institucional fan impossible la continuïtat de les escoles d’estiu com ara estaven concebudes, amb una oferta diversa i variada de cursos, propostes i activitats que permetien als professionals de l’educació formar-se. Però com a mestres necessitem d’aquest temps i d’aquest espai per aturar-nos i reflexionar seriosament per saber com volem que sigui el nostre sistema educatiu. Amb aquesta intenció, el Moviment de Renovació Pedagògica de Menorca ha convocat unes jornades d’estiu sota el suggerent títol ESCOLA, ENDAVANT!

L’objectiu d’aquestes jornades és la reflexió sobre la situació actual i la projecció de les línies de futur. És un espai obert i lliure a la reflexió en període de vacances, sense crèdits ni justificacions, talment com van ser els inicis de les escoles d’estiu: un temps voluntari de formació i innovació, sense més lligams ni compromisos que el personal. És un bon moment per recuperar aquest espai de reflexió autònom per dos motius principals: 
  
  1. En primer lloc, aconseguir situar la reflexió asserenada per sobre les preses i necessitats del dia a dia. La realitat actual no ens pot fer perdre les nostres utopies.
  2. En segon lloc, oferir-nos un bany de moderat optimisme: la comunitat educativa ha aconseguit fites impensables fa uns pocs anys. Si redissenyem i actualitzem aquestes fites podem seguir avançant a pesar de les dificultats, perquè la feina dels mestres sempre ha estat una feina pausada i constant que amb el temps deixa petjada.
Però som els mestres els que hem de marcar aquest camí, els mestres conjuntament amb les famílies i els municipis i tota mena d’associacions que hi vulguin col·laborar. No podem esperar que ens ho donin tot fet; això ja ho hem experimentat i els resultats no són bons. Les innovacions que hem portat a terme són aquelles en les que hem cregut , són aquelles amb les que ens hem compromès, són aquelles que hem anat consolidant dia rere dia sense fer massa renou, fins i tot passant absolutament desapercebuts. 

Per tant, l’escola com a projecte social, ha de seguir endavant, per sobre de les dificultats. Els mestres hem de seguir endavant amb allò que creiem a pesar de les restriccions i retallades. De segur que ho sabrem fer. Necessitem recursos, però sobretot necessitem tarannàs oberts i confiats capaços de connectar amb la realitat, les experiències, les expectatives i les il·lusions dels fillets i filletes que omplen les nostres escoles i instituts. Serà difícil, potser molt difícil però no podem defallir. La innovació és necessària, de cada dia més; necessitem aprendre a ensenyar més i millor. Penseu que estem educant persones que viuran fins devers el 2100; cal esmerçar-hi tots els esforços i tota l’energia positiva necessària per aconseguir que aquestes persones aprenguin a pensar de manera diferent.

Per tant, ESCOLA, ENDAVANT!

Hi esteu tots convidats, necessitem l’empenta i la il·lusió de tots, necessitem confiar amb nosaltres mateixos i necessitem seguir avançant, sempre mirant el futur. Apunteu-vos-hi http://www.mrpmenorca.cat/

Pere Alzina

diumenge, 22 de juliol del 2012

Posted by Pere Alzina 10:10 No comments

Mentides

 

Una de les premisses bàsiques en l’educació familiar és ensenyar a no mentir. La frase els fillets no diuen mentides l’hem sentida arreu. Dir mentides és una cosa lletja se’ls diu. El temps canvien i la ciència avança: ara sabem que a una edat primerenca els fillets i les filletes aprenen a mentir quan descobreixen l’existència de l’altre i seus sentiments; descobrir l’altre i reconèixer que quelcom el pot afectar és una passa significativa en el desenvolupament. Però seguir mentint passats els primers anys de l’adolescència esdevé un greu problema i, en alguns casos, una patologia.  Mentir, de forma continuada, durant el període adult, esdevé una manca greu de respecte i consideració vers els altres.


En hores d’ara, la mentida o les mitges veritats són part, tristament,  de la quotidianitat. De vegades, la mentida consisteix en jugar amb les paraules, en dir o no dir aquella paraula que hom entén, amb la intenció de confondre la ciutadania. Mentir o no dir tota la veritat és una greu manca de confiança vers els ciutadans. Mentir acaba produint més mal que explicar la dura realitat. No entenc perquè ens heu de mentir contínuament.

Ara el rescat no és un rescat és una línia de crèdit; el 2008, recordeu, no hi havia cap crisi ni se l’esperava. Fa uns quants mesos tots els bancs espanyols van superar els test d’estrès i tots anaven bé, però ara, pocs mesos després, necessiten una injecció de crèdit de 100.000 milions d’euros. La xifra mareja, és d’escàndol. El diari digital Vilaweb afirma que es podrien comprar devers unes dues-centes vegades tots els futbolistes del Barça o se podrien construir vuitanta Ciutats de les Arts i de les Ciències com la de València. (http://www.vilaweb.cat/noticia/4019048/20120611/quants-diners-cent-mil-milions-deuros.html).

El pressupost de la Generalitat de Catalunya s’aproxima als 30.000 milions d’euros. Per tant, el rescat dels bancs és tres vegades superior a aquest pressupost; mentrestant seguim retallant a tort i a dret: tanquen centres de salut, minven les prestacions mèdiques, augmenta el número d’alumnes per aula, es redueix el número de professors, augmenten les matrícules universitàries, desapareixen els fons per recerca, augmenta el número de persones aturades...
Els bancs poden ser rescatats, les persones no; les persones poden ser estafades, desnonades, esclafades i humiliades; els bancs no i els banquers tampoc. D’economia no en sabem, però no som idiotes.

Les persones que acaben la prestació de l’atur reben un “rescat” de quatre-cents euros: 400 euros enfront a 100.000.000.000 euros. 25 milions de persones podrien percebre els 400 euros amb el rescat als bancs durant un mes. No som idiotes. No ens enganyareu més; ho heu intentat moltes vegades; les primeres potser ho aconseguíreu, ara ja no.

El país no serà rescatat; poc dies després el país és rescatat. Els bancs espanyols són sòlids; pocs dies després s’enfonsen. Per què ens voleu enganyar? Què hi guanyeu? O qui hi guanya? Els raonaments polítics són usats a la inversa, segons s’estigui al govern o a l’oposició; els que abans deien que no hi havia crisi ara diuen que és catastròfica; els que deien que si que n’hi havia de crisis ara diuen que un rescat és una línia de crèdit sense cap contraprestació. D’economia no en saben, però no som idiotes.

No és hora de callar i consensuar? Tancats tots en una habitació fins que tingueu un pla raonable i factible. No és l’hora de la humilitat? No és hora de reconèixer la realitat i posar-hi remei, acceptant que ho hem fet malament? Tots en tenim responsabilitats en el que passa però no per igual i n’hi ha uns pocs que acumulen molta responsabilitat. Per què, com a mínim, no demaneu perdó?

Per què actueu  així? Perquè aquestes malescriances?  On voleu arribar? I fins quan? Què hi guanyeu mentint? Ho repeteixo, què hi guanyeu mentint?

D’economia no en sabem però d’ètica i d’humilitat si que en sabem; sabem el que significa perdre la feina, sabem el que significa perdre les prestacions socials, sabem el que significa perdre les prestacions mèdiques, sabem el que significa perdre-ho tot.  I vosaltres ho sabeu?

diumenge, 8 de juliol del 2012

Posted by Pere Alzina 8:43 1 comment

Fotografia del llibre Escoles d'altres mons, de Kim Manresa amb text de Javier Tomeo, escriptor. Editorial C&Duke www.c-duke.com









Sempre hem dit que educar és cosa de tots i comença a ser hora de demostrar-ho.

Entre tots hem aconseguit, al llarg dels anys, moltes fites històriques. És possible que per circumstàncies d’un determinat moment històric, com les actuals, perdem algunes d’aquestes fites però perdre-les no implica renunciar-hi. Hi tornarem.

Les associacions de pares i mares, fa més de trenta anys, van aconseguir amb el seu esforç i dedicació la millora de les condicions de l’escola pública; van aconseguir dignificar-la, van suplir les deficiències del sistema posant fins i tot professors de música quan encara no n’hi havia, van obrir i gestionar menjadors escolars i van oferir una extensa oferta d’activitats extraescolars, van comprar els primers ordinadors i col·laboraren en el manteniment i gestió de les biblioteques escolars, entre moltes d’altres que no podem apuntar per manca d’espai.

Amplis sectors del professorat se van anar formant quan encara ningú no parlava de formació a través de les escoles d’estiu. Molts equips de mestre il·lusionats, des de fa molt temps, hem treballat molt més del que ara diu o fixa la normativa








Vam aconseguir arrelar l’escola al medi, normalitzar l’ús de la nostra llengua, acollir amb  èxit  les persones amb discapacitats i finalment vam aconseguir integrar amb notable èxit a moltes persones nouvingudes amb llengües i cultures força diferents. Tots aquests processos han generat un extens corpus teòric i pràctic recollit en milers d’articles i publicacions d’arreu del món.

Amb la força, el convenciment i l’esforç de tots seguirem avançant; ara no podem defallir, però hem de ser molts,  no per anar en contra d’algú sinó a per anar a favor de tots els fillets i filletes que omplen les nostres escoles i instituts. Són moltes les persones que ens poden ajudar: els estudiants universitaris, els avis i les àvies, molts pares i mares, persones procedents de moltes associacions del teixit social... Com? Col·laborant en l’educació,  fent-se responsables de determinades tasques, entrant a les aules i oferint el que de bo atresora cadascú, col·laborant amb iniciatives  solidàries, oferint suport i ajuda a les persones més desfavorides, teixint una autèntica i densa trama social potent, suplint les mancances  econòmiques amb el nostre esforç i il·lusió i, alhora promovent i exigint les millores necessàries per aconseguir un sistema educatiu més just i equitatiu.

Però hem de ser molts; la situació econòmica ens ofega i ens desmoralitza, paralitza les iniciatives i ens fan pensar en un futur pitjor. Deixar-se emportar per aquesta gran ona desmoralitzadora no ens portarà a res de positiu. Cal reaccionar en positiu, de manera cooperativa i solidària i no esperar a que  algú ens doni les coses fetes; som nosaltres els protagonistes de la història, la gent senzilla, humil,  treballadora i esforçada i sabem el que volem: la millora del benestar de totes i cadascuna de les persones que conformen el nostre món i deixar el millor món possible pels nostres fills i nets. Ho aconseguirem cooperant en pau en petites societats ben organitzades i ben enllaçades amb milers d’altres petites societats d’arreu del món.

Però hem ser molts, hem de sumar i multiplicar esforços, no restar ni dividir. Hem de ser capaços de demostrar, com s’ha fet durant molts moments històrics, que la cooperació és la única eina capaç de capgirar una societat.

Però hem de ser molts i convençuts a pesar de les enormes dificultats que ens trobarem, decidits a cooperar, decidits a oferir el millor de cadascú a la comunitat, decidits a capgirar l’estat de les coses.

Però hem de ser molts... potser en alguns moments no serem prou. Per tant, no serà suficient en ser molts, haurem de ser tots. Endavant, no deixem que algú ens construeixi el futur per nosaltres, nosaltres som el futur.

Pere Alzina
Posted by Pere Alzina 4:49 No comments

Escriure és un acte de constància i de coherència; però no sempre pots escriure quan no trobes ni les paraules ni les idees per expressar el que sents. Per tant, abans de dir alguna parida fora de to, millor estar calladet i deixar passar el temps.

No vull excusar-me ni vull negar que no soc constant en el manteniment i enriquiment del bloc; només vull constatar el que és una realitat. El que succeeix fora és tan aclaparador que malmet les il·lusions més profundes.

Sigui com sigui cal continuar des de la realitat per assolir la utopia, costi el que ens costi. Aquesta força que surt de molt endins és que ens obliga cada dia a fer les coses millor i a millorar les nostres relacions. Amb aquest esperit reprenen el nostre bloc, amb un article publicat aquesta mateixa setmana a la revista S’Ull de Sol d’Alaior.

Gràcies a tots vosaltres pel seguiment i la difusió que doneu a aquesta pàgina.

Pere Alzina

dilluns, 14 de maig del 2012

Posted by Pere Alzina in , , , | 14:23 2 comments

La situació que vivim és molt greu; els mercats fan estralls i els governs retallen prestacions que, fins ara, ningú no havia posat mai en dubte. Potser, alguns creiem que eren drets que ja eren inqüestionables. Però els que creiem això ens van equivocar, com en moltes altres coses. Pensàvem que dia a dia anaven consolidant el benestar de les persones, que dia rere dia avançàvem cap una societat més justa, solidària i tolerant. 

Creiem que temps passats mai foren millors i que l’esdevenidor sempre ens portaria a una millor redistribució del benestar social i a una major solidaritat. 

La neurociència, amb tècniques sorprenents, ens demostra que els humans som solidaris, que som capaços d’arriscar-nos pel que creiem i pel benestar de les persones més properes; fins i tot, les extraordinàries neurones mirall ens fan sentir el malestar de les persones que veiem que s’ho estan passant malament. Podríem dir que els humans som solidaris i tolerants i som capaços de patir pel benestar de qui ens envolta. L’antropologia i l’arqueologia ens demostren com la nostra capacitat de conviure en grups organitzats ha estat la clau de totes els avenços de la humanitat.  Però també tenim força evidències del contrari: moltes guerres han delmat la població; moltes decisions preses sense pensar amb els altres han danyat força el nostre medi ambient; l’egoisme d’uns ha malmès la vida a molts d’altres; el poder malentès i exercit despòticament ha conduït a  moltes persones a l’ostracisme i a la manca de llibertat. 

Mirant l’actual realitat, són ben poques les coses que ens permetin ser optimistes. Potser els grans avenços científics en el coneixement del cervell i del comportament humà no són, ara per ara, massa visibles. 

La realitat social és colpidora; són molts els que pateixen i es troben en carrerons sense sortida; ens diuen que hem de ser optimistes, i potser és una bona estratègia, però l’optimisme ingenu tampoc no és una actitud massa productiva com s’ha demostrat. 

A més ens han enganyat des de molt temps; ens deien que les coses anaven bé (des del famós España va bién al  no hay crisis). I el que veiem podia ser encoratjador: treball a dojo, grans construccions arreu, les AVES que travessen la península, els grans ports i aeroports, els grandiosos complexes hotelers i de vacances, l’arribada massiva de turistes... Alguns, com jo mateix,  només veia un punt obscur entre tanta abundància: l’educació mai havia sigut una prioritat per a cap govern de la nació i socialment no existia la consciència d’adquirir una adequada formació de cara al futur. Però això segueix sense ser un problema per a ningú.

Però ara resulta, aparentment de cop i volta, que creixíem sense pagar les factures; ara resulta que apareixen centenars de milers de factures sense pagar d’anys enrere d’empreses que han treballat per a les diferents administracions i no han cobrat pels seus serveis, excepte alguns casos que han acabat en corrupció. I això se va descobrint poc a poc, ara un escàndol, ara un altre; ara un forat, ara un esvoranc, ara un abisme sense fons... Cada setmana una sorpresa, cada dia una incertesa des del 2008; i seguim. 

Una cosa comença a estar molt clara: ens han enganyat miserablement, alguns ens ho hem cregut, d’altres sempre han romàs més escèptics. Però aparentment tot anava bé. De cop i volta van començar a aparèixer conceptes econòmics nous (que segons diuen havien existit sempre, però no els havien fet cas mai: la prima de risc, el dèficit públic, la injecció de capital públic en bancs que fan fallida...) i la por i el desencís s’escamparen arreu sobre un coixí de més de dos milions d’aturats de quan tot anava bé. Els responsables de les institucions públiques, les obscures i incomprensibles maniobres dels mercats i de les borses i la majoria de mitjans de comunicació ens van enganyar. Heu enganyat a molta gent confiada i senzilla que ha intentat fer sempre el millor que ha sabut per tirar el país endavant.

Aquest engany és molt greu però sembla com que ningú no sap ben bé qui és el culpable, mentre se van acusant uns als altres; està clar que de responsables n’hi ha molts però hi són i també està clar que una gran majoria del poble ha estat enganyat de manera miserable i presumptament delictiva. I potser tots hem contribuït a arribar fins aquí, però el gruix de les responsabilitats no cau sobre tots per igual: no és el mateix demanar al banc 1000 euros encara que sigui per anar de viatge que cobrar, com a gerent o director del mateix banc o de les empreses que cotitzen a l’ibex, més de 800.000 euros anuals. No és igual, no ens enganyeu més. Prou d’enganys. 

Contra l’engany hi farem front amb la força de les nostres conviccions. Si que és cert que ara perdem drets aconseguits durant molts d’anys i molt de patiment però les nostres conviccions no canvien; potser a curt o mitjà termini les coses seran pitjors que el passat més proper, però a llarg termini, si mantenim les nostres conviccions, la frase mai temps passats no foren millors seguirà sent vàlida a pesar d’aturades parcials o retrocessos puntuals.

I quines són les nostres conviccions?  Cada dia lluitarem per un món millor, cada dia lluitarem contra el racisme, que ressorgeix de les cendres d’una democràcia malmesa; ho hem fet sempre i hem guanyat i ho seguirem fent i tornarem guanyar, perquè els humans som, com espècie, majoritàriament solidaries i tolerants. Cada dia lluitarem per fer més senzilla la vida de les persones que ens envolten; assumirem les nostres responsabilitats i sabrem dir no a la injustícia; cadascú des del lloc que ocupa farà el possible per ser amable i facilitar les coses a hom; cadascú, des del seu lloc, contribuirà a fer el món millor transformant-se a si mateix; lluitarem dia a dia per ser millors persones, per fer que les persones que ens envolten es sentin bé amb nosaltres. Cada dia més estimaren la nostra llengua i cultura i ens enriquirem amb les aportacions d’altres llengües i cultures, passi el que passi. De cada dia més obrirem les nostres ments per pensar el món des de perspectives diferents, perquè el pensament, encara que es torturi a la persona, és lliure i no s’aturarà de pensar, no deixarem d’imaginar i desitjarem que  els nostres somnis es converteixen en realitats.

Front l’engany, les conviccions. I  no serà fàcil, de fet, no ho estat mai. Però ho tornarem fer, amb capacitat de convenciment, amb paciència, amb bones paraules, de forma pacífica i de manera ferma i convincent. Sabem, com sempre hi hagut, que seran moltes les persones i els col·lectius que s’hi oposaran per no perdre privilegis, potser aquets col·lectius bloquegen els avanços socials durant molt anys (més que la vida d’una persona) però, al final s’imposarà el progrés: viurem millor, serem més sensibles, solidaris i tolerants, viurem en un món amb manco conflictes, els avenços científics abastaran a tota la població i les democràcies seran participatives. No ho dubteu; sempre ha estat així i som realistes: al llarg de la història s’ha acabat amb moltes formes d’esclavisme indigna, s’ha acabat amb molts poders despòtics i dictatorials, la consciència mediambiental se va imposant encara que hi quedi molt camí per fer; els projectes de cooperació entre diferents zones del món s’han consolidat i aniran a més; els mitjans de comunicació van perdent la seva hegemonia en la configuració de l’opinió pública que serà cada dia més diversa i lliure i a través dels nous mitjans de comunicació sentirem molt a prop les persones que viuen i pensen com nosaltres a l’altra cap del món. No aturareu el poder de les conviccions; potser perdrem drets a curt termini i passarem mal moments, però el progrés sempre acabarà imposant-se per què els humans seguim evolucionant i l’evolució ens fa globalment millors. 

L’òrgan més extraordinari conegut, el nostre cervell, és plàstic i adaptatiu i busca el benestar, té molts recursos per proporcionar-nos-en i continua millorant i evolucionant. Eduquem cervells plàstics, oberts, flexibles, comprensius i tolerants. Eduquem persones capaces de pensar en el benestar dels altres, capaces de facilitar la vida a tots els que ens envolten; eduquem cervells allunyats de dogmes; eduquem cervells capaços de repensar sempre la realitat per fer-la millor. 

No ens enganyareu més; la força de les nostres conviccions està per sobre del temps finit. Sabeu que al final del camí, per curt, llarg, fàcil o difícil que aquest sigui, el progrés acabarà imposant-se i viurem més i millor.

Preneu bona nota negativistes, catastrofistes, vidents, poderosos, manipuladors d’opinió i gurus profètics: podeu retardar el progrés, podeu fer patir a molta gent, però les conviccions, el progrés acaba sempre imposant-se. Mai el passat fou millor que el present encara que en determinants moments perdrem drets i deixem de confiar en la bona voluntat de les persones.

dissabte, 14 d’abril del 2012

Posted by Pere Alzina 13:25 No comments

Aquest és el suggerent títol del llibre escrit per Stéphane Hessel i Edgar Morin. Hessel ja havia escrit Indigneu-vos! Un al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica, uns dels textos claus per entendre el 15 M; Hessel col·laborà amb les Nacions Unides i, el 1948, forma part de l’equip redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans. Morin, per la seva part, és un filòsof i sociòleg analitzador del món contemporani; director emèrit de recerca al CNRS, on presideix el comitè científic Ciències i Ciutadans; Morin és autor de nombroses publicacions i és un dels teòrics de la teoria de la complexitat.

En aquesta publicació, Hessel i Morin proposen ambicioses reformes socials i econòmiques: cal revitalitzar la solidaritat, cal dissenyar una política per a la joventut, cal una remoralització i una reforma econòmica global (l’economia plural com l’anomenen) per acabar proposant una insurrecció de les consciències a través d’un poderós moviment ciutadà.

Però també parlen d’educació; Edgar Morin ja ho havia fet en un altre llibre cabdal: Tenir el cap clar per organitzar els coneixements i aprendre a viure. En aquest assaig reprèn bona part dels arguments que ja ha fet servir en altres publicacions, però convé recordar-los: el saber contemporani és dispers, inconnex, compartimentat i per aquest motiu es necessita una reforma del pensament; cal substituir el pensament que compartimenta pel pensament que relaciona, afirma.

Morin i Hessel proposen àmplies reformes per assolir la democratització de l’ensenyament, entre d’altres:

-       S’ha de revisar totalment el problema de la formació dels mestres per endegar projectes il·lusionants al llarg de l’educació primària.

-       S’ha de revisar profundament l’ensenyament secundari que ha de permetre a les joves generacions afrontar els problemes de la seva vida com a persones, ciutadans i habitants de la Terra.

-       S’ha de revisar profundament l’ensenyament universitari que ha d’assumir una doble missió: adaptar-se a la modernitat i proporcionar una cultura i una ètica per sobre de les especialitzacions.

I també ens proposen tot allò que cal ensenyar ja que resulta cabdal:

-       Cal ensenyar els coneixements però també el què és el coneixement.

-       Cal ensenyar la comprensió humana, com a única eina que pot sostenir la solidaritat i la fraternitat.

-       Cal ensenyar el coneixement de l’era planetària que viu la humanitat.

-       Cal ensenyar a afrontar les incerteses amb què ens enfrontem dia a dia i

-       Resulta cabdal promoure un ensenyament que versi sobre els problemes de civilització que afecten la nostra vida quotidiana.  

Hessel i Morin ens posen al davant dels problemes del nostre món i ens volen ensenyar a gestionar-los d’altra manera, a afrontar-los des de noves perspectives i a prendre decisions d’acord als principis ètics universals.

Una autèntica reforma de l’ensenyament que contribuiria notablement en la construcció d’una nova societat.

No ens cansarem de dir el mateix: calen reformes profundes en educació encara que ningú no ens escolti; no podem seguir ensenyant com sempre s’ha fet; tenim els indicadors, les fites, els reptes i les propostes. Què ens atura? Què o qui ens fa por?.

Tenim obert el camí de l’esperança; aprofitem l’oportunitat.

divendres, 16 de març del 2012

Posted by Pere Alzina 3:56 No comments

En el primer article apuntàrem les recomanacions de la OCDE per evitar el fracàs escolar i la deserció. En aquest segon article parlarem de les recomanacions que es fan per a millorar a les escoles i als estudiants amb desavantatge social. L’informe apunta cinc recomanacions de polítiques que han demostrat la seva eficàcia per millorar el rendiment de les escoles en desavantatge social:
-     
  1.  En  primer lloc cal enfortir i recolzar la direcció escolar. Es necessiten equips directius amb experiència general però també amb coneixements especialitzats que permetin fer front als importants reptes que plantegen aquestes escoles   
  2.  Fomentar un clima i un ambient escolar favorables a l’aprenentatge: cal donar prioritat al desenvolupament de relacions positives mestres alumnes i entre companys i fomentar la tutoria per donar suport als estudiants amb problemes i identificar els factors que obstaculitzen l’aprenentatge.
  3.  Atreure, recolzar i retenir als mestres qualificats: procurar condicions de treball favorables per a  millorar l’eficiència docent i establir incentius econòmics i de carrera adequats per atraure i retenir els mestres ben qualificats.
  4. Garantir estratègies d’aprenentatge eficaces: cal promoure una combinació equilibrada d’instrucció centrada en l’alumne amb pràctiques curriculars i una avaluació formativa i sumativa que garanteixi l’èxit escolar.
  5.  Donar prioritat a la vinculació entre les escoles, les famílies i les comunitats. Cal establir vincles entre les escoles, les famílies i les comunitats; els municipis poden jugar un paper molt important i l’escola ha de formar part de la xarxa associativa, comercial, cultural i esportiva de la zona.
Evidentment, no cal que tothom estigui d’acord amb aquestes recomanacions, però no podem negar que esdevenen elements cabdals de tots els sistemes educatius.

Obviar-les per massa ambicioses, rebutjar-les perquè això no funcionaria en la nostra societat i decantar-les o ajornar-les perquè l’actual situació econòmica no és favorable implicaria l’assumpció d’unes greus irresponsabilitats a mitjà i llarg termini que acabarien condicionant el benestar del futur més immediat.

Aquesta crida no va dirigida només als governs, va adreçada a tota la societat, ja que sinó es produeix una mobilització massiva de tots en favor d’una educació innovadora i de qualitat hipotecarem el nostre futur. Aquesta mobilització ha de moure les consciències i   les idees,  la ètica personal, el progrés a partir de l’educació i el compromís de tots i cadascun de nosaltres per fer, dia rere dia, sense renou però amb fermesa,  que l’educació sigui una prioritat per a tots.