Mentides

 

Una de les premisses bàsiques en l’educació familiar és ensenyar a no mentir. La frase els fillets no diuen mentides l’hem sentida arreu. Dir mentides és una cosa lletja se’ls diu. El temps canvien i la ciència avança: ara sabem que a una edat primerenca els fillets i les filletes aprenen a mentir quan descobreixen l’existència de l’altre i seus sentiments; descobrir l’altre i reconèixer que quelcom el pot afectar és una passa significativa en el desenvolupament. Però seguir mentint passats els primers anys de l’adolescència esdevé un greu problema i, en alguns casos, una patologia.  Mentir, de forma continuada, durant el període adult, esdevé una manca greu de respecte i consideració vers els altres.

En hores d’ara, la mentida o les mitges veritats són part, tristament,  de la quotidianitat. De vegades, la mentida consisteix en jugar amb les paraules, en dir o no dir aquella paraula que hom entén, amb la intenció de confondre la ciutadania. Mentir o no dir tota la veritat és una greu manca de confiança vers els ciutadans. Mentir acaba produint més mal que explicar la dura realitat. No entenc perquè ens heu de mentir contínuament.

Ara el rescat no és un rescat és una línia de crèdit; el 2008, recordeu, no hi havia cap crisi ni se l’esperava. Fa uns quants mesos tots els bancs espanyols van superar els test d’estrès i tots anaven bé, però ara, pocs mesos després, necessiten una injecció de crèdit de 100.000 milions d’euros. La xifra mareja, és d’escàndol. El diari digital Vilaweb afirma que es podrien comprar devers unes dues-centes vegades tots els futbolistes del Barça o se podrien construir vuitanta Ciutats de les Arts i de les Ciències com la de València. (http://www.vilaweb.cat/noticia/4019048/20120611/quants-diners-cent-mil-milions-deuros.html).

El pressupost de la Generalitat de Catalunya s’aproxima als 30.000 milions d’euros. Per tant, el rescat dels bancs és tres vegades superior a aquest pressupost; mentrestant seguim retallant a tort i a dret: tanquen centres de salut, minven les prestacions mèdiques, augmenta el número d’alumnes per aula, es redueix el número de professors, augmenten les matrícules universitàries, desapareixen els fons per recerca, augmenta el número de persones aturades...

Els bancs poden ser rescatats, les persones no; les persones poden ser estafades, desnonades, esclafades i humiliades; els bancs no i els banquers tampoc. D’economia no en sabem, però no som idiotes.

Les persones que acaben la prestació de l’atur reben un “rescat” de quatre-cents euros: 400 euros enfront a 100.000.000.000 euros. 25 milions de persones podrien percebre els 400 euros amb el rescat als bancs durant un mes. No som idiotes. No ens enganyareu més; ho heu intentat moltes vegades; les primeres potser ho aconseguíreu, ara ja no.

El país no serà rescatat; poc dies després el país és rescatat. Els bancs espanyols són sòlids; pocs dies després s’enfonsen. Per què ens voleu enganyar? Què hi guanyeu? O qui hi guanya? Els raonaments polítics són usats a la inversa, segons s’estigui al govern o a l’oposició; els que abans deien que no hi havia crisi ara diuen que és catastròfica; els que deien que si que n’hi havia de crisis ara diuen que un rescat és una línia de crèdit sense cap contraprestació. D’economia no en saben, però no som idiotes.

No és hora de callar i consensuar? Tancats tots en una habitació fins que tingueu un pla raonable i factible. No és l’hora de la humilitat? No és hora de reconèixer la realitat i posar-hi remei, acceptant que ho hem fet malament? Tots en tenim responsabilitats en el que passa però no per igual i n’hi ha uns pocs que acumulen molta responsabilitat. Per què, com a mínim, no demaneu perdó?

Per què actueu  així? Perquè aquestes malescriances?  On voleu arribar? I fins quan? Què hi guanyeu mentint? Ho repeteixo, què hi guanyeu mentint?

D’economia no en sabem però d’ètica i d’humilitat si que en sabem; sabem el que significa perdre la feina, sabem el que significa perdre les prestacions socials, sabem el que significa perdre les prestacions mèdiques, sabem el que significa perdre-ho tot.  I vosaltres ho sabeu?