REFLEXIONS EN UN DIA DE PLUJA....

Aquestes darreres setmanes han succeït molts fets; massa. Alguns han portat el patiment a moltes famílies. La torrentada de Sant Llorenç s’emportà la vida de dotze persones i causà nombrosos danys materials. El clima mediterrani té aquestes reaccions sobtades, imprevisibles, malaurades...

Aquesta setmana un potent cap de fibló i un esclafit causaren moltes destrosses al llarg de 20 quilòmetres a Menorca (travessà l’illa de sud a nord). Les torres d’alta tensió aparegueren retorçudes com si la mà d’un gegant les hagués doblegat. Tres dies sense energia elèctrica a moltes zones de l’illa. El cable de connexió amb l’illa de Mallorca resta romput i inoperatiu, arrossegat per l’àncora d’algun iot d’algun magnat que ha vist créixer la seva riquesa mentre la majoria de la població s’empobria.

Dia sí, dia no; hora sí, hora no, els avions de Vueling amb Barcelona s’han retardat o cancel·lat o ajornat o... vés a saber què! Deu ser que el descompte del 70% retarda els enlairaments.... Sortir o arribar en hora ha estat com tocar-te la loteria.

Air Nostrum  ha subcontractat la subcontracte del contracte amb Iberia amb uns avions comodíssims de Canarfly o cosa semblant, quan no et tocaven els de la companyia romanesa sense aire condicionat en ple estiu. També deu ser degut al preu dels bitllets que ara són molt barats.

Sembla que el Règim Especial (la possible solució a molts dels nostres mals) està una mica entrebancat. Veurem si, a la fi, podem disposar dels serveis adequats que paguem... als altres.

Per acabar-ho d’arrodonir, el document elaborat per Illes per un Pacte després de molts mesos de feina i la seva aprovació per part del Consell Escolar, ha anat agafant floridura en una comissió parlamentària en la que de ben segur, tots els assistents han esdevingut els millors experts en temes educatius, tenint en compte que fa gairebé un any que estudien.

També hem celebrat el 25è aniversari de la declaració de l’illa de Menorca com Reserva de la Biosfera amb una central tèrmica que empastifa l’aire que respirem i sense massa perspectives d’introduir energies renovables (fa més de 25 anys que en xerrem). Crec que també vam perdre el Centre d’Interpretació dalt la muntanya de s’Enclusa a Ferreries i el centre BIT... gairebé.

És possible cercar responsabilitats en cadascun d’aquests fets que alteren la vida quotidiana dels menorquins. Possible ho és, ara bé, no sé si és necessari. Podem discutir i repartir culpes i responsabilitats a tort i a dret. Però aquest camí ja està molt trepitjat. Massa trepitjat. I ja no és creïble.  

La història l’escriuen els qui se’n senten protagonistes. I això no implica necessàriament que l’escriguin qui governen  les diferents institucions. Ans al contrari. La història l’escriu la gent humil i senzilla; l’escriu la gent assenyada i reflexiva, anònima,  però que se sent part d’un projecte.

La història l’escrivim nosaltres; el present el vivim nosaltres i el futur el dissenyarem nosaltres. Per què,  idò,  deixar que altres l’escriguin?

Prou repartir culpes; és hora d’escriure el nostre present i el nostre futur. Nosaltres, els col·lectius socials, les persones que pateixen, les persones que patim,  les persones majors que viuen soles a casa seva, els treballadors de temporada, els aturats (que ja semblen un endemisme crònic), els treballadors amb sou que no arriben a final de mes, les dones, els homes, els fillets i les filletes... Tots nosaltres som els autèntics protagonistes de la història (l’allau de voluntaris que van anar a ajudar a Sant Llorenç després de la torrentada n’és una bona mostra).

Quan ens mobilitzem  podem canviar la història. Ni el temps, ni el clima, ni els governs, ni les companyies aèries o marítimes canviaran res si nosaltres no ho possibilitem. Sempre pacíficament, però de forma clara.

El món millora rere dia rere dia (encara que sembli mentida). De nosaltres depèn de que millori més ràpidament i que el patiment, la postració, la desigualtat i la pobresa minvin. No és hora de queixar-se ni de demanar a algú que ho faixi; som nosaltres els qui ho hem de fer possible.

Som, ens agradi o no, els autèntics protagonistes de la història i pens que tots volem el millor futur per als nostres fills i nets i el millor benestar per a tota l’espècie humana.  Fem-ho possible. Sentint-nos protagonistes de la nostra història, del nostre present i del nostre futur;  a pesar i per damunt d’il·luminats (Trump, Putin, Orban, Bolsonaro, Erdogan, Maduro, Ortega, la reialesa saudita, els aiatol·làs, algun Kim al nord de Corea i altres predicadors del desastre, pessimistes i gurus  que ens volen fer creure que vivim en el pitjors dels mons possibles i que ells són dipositaris de la veritat i la raó). Il·luminats que us quedareu a les fosques. Il·luminats que alceu murs! No teniu ni idea de la història:  tots els murs han caigut; totes les portes barrades s’han obert.  No us ho permetrem.

És hora de fer, no de dir; és hora de teixir xarxes, no d’exigir a d’altres que les muntin. Els ciutadans i les ciutadanes hem de tenir confiança en les nostres capacitats i possibilitats. És hora de fer, no de mirar com fan. 

Read More

LA FORÇA DE LES CONVICCIONS

La situació que vivim és molt greu; els mercats fan estralls i els governs retallen prestacions que, fins ara, ningú no havia posat mai en dubte. Potser, alguns creiem que eren drets que ja eren inqüestionables. Però els que creiem això ens van equivocar, com en moltes altres coses. Pensàvem que dia a dia anaven consolidant el benestar de les persones, que dia rere dia avançàvem cap una societat més justa, solidària i tolerant. 

Creiem que temps passats mai foren millors i que l’esdevenidor sempre ens portaria a una millor redistribució del benestar social i a una major solidaritat. 

La neurociència, amb tècniques sorprenents, ens demostra que els humans som solidaris, que som capaços d’arriscar-nos pel que creiem i pel benestar de les persones més properes; fins i tot, les extraordinàries neurones mirall ens fan sentir el malestar de les persones que veiem que s’ho estan passant malament. Podríem dir que els humans som solidaris i tolerants i som capaços de patir pel benestar de qui ens envolta. L’antropologia i l’arqueologia ens demostren com la nostra capacitat de conviure en grups organitzats ha estat la clau de totes els avenços de la humanitat.  Però també tenim força evidències del contrari: moltes guerres han delmat la població; moltes decisions preses sense pensar amb els altres han danyat força el nostre medi ambient; l’egoisme d’uns ha malmès la vida a molts d’altres; el poder malentès i exercit despòticament ha conduït a  moltes persones a l’ostracisme i a la manca de llibertat. 

Mirant l’actual realitat, són ben poques les coses que ens permetin ser optimistes. Potser els grans avenços científics en el coneixement del cervell i del comportament humà no són, ara per ara, massa visibles. 

La realitat social és colpidora; són molts els que pateixen i es troben en carrerons sense sortida; ens diuen que hem de ser optimistes, i potser és una bona estratègia, però l’optimisme ingenu tampoc no és una actitud massa productiva com s’ha demostrat. 

A més ens han enganyat des de molt temps; ens deien que les coses anaven bé (des del famós España va bién al  no hay crisis). I el que veiem podia ser encoratjador: treball a dojo, grans construccions arreu, les AVES que travessen la península, els grans ports i aeroports, els grandiosos complexes hotelers i de vacances, l’arribada massiva de turistes... Alguns, com jo mateix,  només veia un punt obscur entre tanta abundància: l’educació mai havia sigut una prioritat per a cap govern de la nació i socialment no existia la consciència d’adquirir una adequada formació de cara al futur. Però això segueix sense ser un problema per a ningú.

Però ara resulta, aparentment de cop i volta, que creixíem sense pagar les factures; ara resulta que apareixen centenars de milers de factures sense pagar d’anys enrere d’empreses que han treballat per a les diferents administracions i no han cobrat pels seus serveis, excepte alguns casos que han acabat en corrupció. I això se va descobrint poc a poc, ara un escàndol, ara un altre; ara un forat, ara un esvoranc, ara un abisme sense fons... Cada setmana una sorpresa, cada dia una incertesa des del 2008; i seguim. 

Una cosa comença a estar molt clara: ens han enganyat miserablement, alguns ens ho hem cregut, d’altres sempre han romàs més escèptics. Però aparentment tot anava bé. De cop i volta van començar a aparèixer conceptes econòmics nous (que segons diuen havien existit sempre, però no els havien fet cas mai: la prima de risc, el dèficit públic, la injecció de capital públic en bancs que fan fallida...) i la por i el desencís s’escamparen arreu sobre un coixí de més de dos milions d’aturats de quan tot anava bé. Els responsables de les institucions públiques, les obscures i incomprensibles maniobres dels mercats i de les borses i la majoria de mitjans de comunicació ens van enganyar. Heu enganyat a molta gent confiada i senzilla que ha intentat fer sempre el millor que ha sabut per tirar el país endavant.

Aquest engany és molt greu però sembla com que ningú no sap ben bé qui és el culpable, mentre se van acusant uns als altres; està clar que de responsables n’hi ha molts però hi són i també està clar que una gran majoria del poble ha estat enganyat de manera miserable i presumptament delictiva. I potser tots hem contribuït a arribar fins aquí, però el gruix de les responsabilitats no cau sobre tots per igual: no és el mateix demanar al banc 1000 euros encara que sigui per anar de viatge que cobrar, com a gerent o director del mateix banc o de les empreses que cotitzen a l’ibex, més de 800.000 euros anuals. No és igual, no ens enganyeu més. Prou d’enganys. 

Contra l’engany hi farem front amb la força de les nostres conviccions. Si que és cert que ara perdem drets aconseguits durant molts d’anys i molt de patiment però les nostres conviccions no canvien; potser a curt o mitjà termini les coses seran pitjors que el passat més proper, però a llarg termini, si mantenim les nostres conviccions, la frase mai temps passats no foren millors seguirà sent vàlida a pesar d’aturades parcials o retrocessos puntuals.

I quines són les nostres conviccions?  Cada dia lluitarem per un món millor, cada dia lluitarem contra el racisme, que ressorgeix de les cendres d’una democràcia malmesa; ho hem fet sempre i hem guanyat i ho seguirem fent i tornarem guanyar, perquè els humans som, com espècie, majoritàriament solidaries i tolerants. Cada dia lluitarem per fer més senzilla la vida de les persones que ens envolten; assumirem les nostres responsabilitats i sabrem dir no a la injustícia; cadascú des del lloc que ocupa farà el possible per ser amable i facilitar les coses a hom; cadascú, des del seu lloc, contribuirà a fer el món millor transformant-se a si mateix; lluitarem dia a dia per ser millors persones, per fer que les persones que ens envolten es sentin bé amb nosaltres. Cada dia més estimaren la nostra llengua i cultura i ens enriquirem amb les aportacions d’altres llengües i cultures, passi el que passi. De cada dia més obrirem les nostres ments per pensar el món des de perspectives diferents, perquè el pensament, encara que es torturi a la persona, és lliure i no s’aturarà de pensar, no deixarem d’imaginar i desitjarem que  els nostres somnis es converteixen en realitats.

Front l’engany, les conviccions. I  no serà fàcil, de fet, no ho estat mai. Però ho tornarem fer, amb capacitat de convenciment, amb paciència, amb bones paraules, de forma pacífica i de manera ferma i convincent. Sabem, com sempre hi hagut, que seran moltes les persones i els col·lectius que s’hi oposaran per no perdre privilegis, potser aquets col·lectius bloquegen els avanços socials durant molt anys (més que la vida d’una persona) però, al final s’imposarà el progrés: viurem millor, serem més sensibles, solidaris i tolerants, viurem en un món amb manco conflictes, els avenços científics abastaran a tota la població i les democràcies seran participatives. No ho dubteu; sempre ha estat així i som realistes: al llarg de la història s’ha acabat amb moltes formes d’esclavisme indigna, s’ha acabat amb molts poders despòtics i dictatorials, la consciència mediambiental se va imposant encara que hi quedi molt camí per fer; els projectes de cooperació entre diferents zones del món s’han consolidat i aniran a més; els mitjans de comunicació van perdent la seva hegemonia en la configuració de l’opinió pública que serà cada dia més diversa i lliure i a través dels nous mitjans de comunicació sentirem molt a prop les persones que viuen i pensen com nosaltres a l’altra cap del món. No aturareu el poder de les conviccions; potser perdrem drets a curt termini i passarem mal moments, però el progrés sempre acabarà imposant-se per què els humans seguim evolucionant i l’evolució ens fa globalment millors. 

L’òrgan més extraordinari conegut, el nostre cervell, és plàstic i adaptatiu i busca el benestar, té molts recursos per proporcionar-nos-en i continua millorant i evolucionant. Eduquem cervells plàstics, oberts, flexibles, comprensius i tolerants. Eduquem persones capaces de pensar en el benestar dels altres, capaces de facilitar la vida a tots els que ens envolten; eduquem cervells allunyats de dogmes; eduquem cervells capaços de repensar sempre la realitat per fer-la millor. 

No ens enganyareu més; la força de les nostres conviccions està per sobre del temps finit. Sabeu que al final del camí, per curt, llarg, fàcil o difícil que aquest sigui, el progrés acabarà imposant-se i viurem més i millor.

Preneu bona nota negativistes, catastrofistes, vidents, poderosos, manipuladors d’opinió i gurus profètics: podeu retardar el progrés, podeu fer patir a molta gent, però les conviccions, el progrés acaba sempre imposant-se. Mai el passat fou millor que el present encara que en determinants moments perdrem drets i deixem de confiar en la bona voluntat de les persones.

Read More