 |
| La figa, un humil fruit de la nostra terra |
Ser, fer i sentir-se mestre és un compromís enorme amb la
societat. Un compromís que hem d’acceptar agraïts i orgullosos de la confiança
que ens nosaltres dipositeu. Ho és difícil ser un bon mestre. Quin repte!! Mai
no haguera pensat que el pes de la responsabilitat fos el que, cada dia, és,
tot i afanyar en superar-me. Un bon mestre també ha de ser una bona persona i
aquí entrem en un àmbit específic que, en teoria, forma part de la vida privada
de cadascú.
Però en l’ofici de mestre, no és ben bé així: tot bon
mestre ha de ser bona persona; i les qualitats de bon mestre i de bona persona
estan ben interrelacionades; les seves
fronteres són i han de ser necessàriament difuses; les qualitats de bon mestre i de bona persona
gairebé coincideixen; són qualitats profundament humanes, humils, assenyades,
poc vistoses... no s’exhibeixen, gairebé, per ser efectives, ni s’han de
percebre; s’han de notar però no veure; han de passar de puntetes, sense fer
renou, sense fer ostentació, sense produir soroll...
Com a mestre i, sobretot, com a persona, no se’m pot
passar per alt el que està succeint en aquest país. Sincerament, estic estorat.
Penso que la reflexió, el diàleg, la lliure expressió del que cadascú pensa i
sent, la dignitat i el respecte vers totes les sensibilitats, vers totes les
formes de ser, d’estar i de relacionar-se s’imposaven per sobre de
restriccions, normes, lleis i obligacions que neixen, no ho oblidem, de la
voluntat de les persones que les impulsen i, han d’estar, sempre obertes al
canvi, a la millora i en direcció a afavorir el benestar de tots i cadascun
dels ciutadans que habitem el món.
Us seré sincer; crec que és moment de ser-ho; sincer,
seriós, rigorós i conseqüent. Les banderes, els símbols i els estendards no van
amb jo. He begut de fonts llibertàries; i n’estic content. Molt content, sense
oblidar els mals i les endemeses comeses
en nom d’aquestes. No n’estic gens orgullós de cap passat; de cap. Me sent a gust amb el present que hem anat
construint, i encara me sent més il·lusionat amb el futur que estem construint
milions de persones anònimes arreu del món, treballant humilment per afavorir
el benestar dels col·lectius més desvalguts. D’això n’estic orgullós i me’n
sent profundament responsable.
La nostra infantesa no va ser fàcil. Érem fills de
perdedors; de rojos. Els nostres pares i avis ens van ensenyar respecte als que
no van ser respectuosos amb ells; ens van ensenyar a ser dignes mentre altres
ens menysteníem, ens denigraven i presumien de tenir tot el que a nosaltres ens
mancava. Vam tenir poca cosa (i no me refereixo a qüestions materials) però hem
viscut amb dignitat. Aquest és un llegat atresorat gelosament, el llegat dels
nostres pares i avis. Part de la nostra herència; una herència ben esquifida.
Un llegat a favor de, no en contra de... mai no acumular rancúnia. La rancúnia
emmalalteix irremissiblement. Hi ha massa gent malalta. No han conegut ni han
experimentat el perdó. Perdonar és un
dels actes més profundament humans, humils i respectuosos que pot existir;
totes les religions, les filosofies i les ètiques l’han argumentat i defensat.
Alguna importància deu tenir.
Però les persones que, degut a les circumstàncies de la
nostra vida, sempre ens trobem evolucionant, canviant, aprenent, valorant noves
possibilitats, imaginant noves realitats, projectant utopies... se’ns demana
més, se’ns exigeix més, se’ns acusa més, se’ns marca més, se’ns margina i se’ns
menysté. Per què ens ho poseu tan difícil?
És com si sempre haguéssim de demostrar més; hem de
demostrar que la convivència pacífica entre totes les ètnies, col·lectivitats,
nacions i estats del món és possible i que tots els col·lectius, siguin d’on
siguin i es sentin d’on es sentin, són pobles dignes, lliures, fascinants,
coratjosos, emprenedors, gestors i
constructors del seu futur. Sense limitacions, sense restriccions; al món hi
cabem tots; i no hi sobra ningú. Ningú. Tota col·lectivitat humana té el seu
lloc al món, no en oposició a... ens al contrari, a favor de la convivència
pacífica, tolerant i respectuosa entre
la resta de pobles, ètnies, nacions i estats d’arreu del món. Cada col·lectiu
vivint segons els seus costums, la seva llengua, la seva cultura, cadascú digne
i respectat pels altres.
La saviesa popular menorquina atresora autèntiques
fórmules de convivència pacífica: cada u
a ca seva i Déu per tot, diuen. Fixeu-vos-hi quina filosofia de vida,
humil, austera, simple, senzilla. Cadascú a ca seva pot decidir què fer, amb
qui estar i amb qui relacionar-se; pot decidir què fer amb els seus recursos
(per una gran majoria, per cert, recursos, ben limitats), pot decidir com vol
que sigui ca seva, on penjarà aquell retrat de l’avi o aquella foto antiga que
enyora temps passats; cadascú a casa seva pot decidir (dins les limitacions;
per alguns, escandaloses limitacions) que fem avui per dinar, si fem plat únic o
si decidim celebrar un bon diumenge amb un bon plat de brou de gallina i bé és
forn. Podem decidir si sortim a fer una volta; si fem quatre passes pel camí de
cavalls; si anem a fer un tomb amb el cotxe, si fem una caminada... si ens
quedem ajaguts al sofà veient algun programa de televisió intranscendent, fins
i tot banal... tenim capacitat de decisió (limitada) però ens sentim lliures a
casa (o ens hi haurien de sentir). A casa cadascú té el seu racó, aquell
trosset de butaca o sofà en que un es troba còmode (que bé, estar a casa...);
mirant, xalant, rient, parlant, escoltant, perdent el temps (quin goig!!), amb
la mirada perduda... Entre i entre, algun glopet d’aigua o un gotet de vi; en
algunes cases cervesa artesana, en altres, una bona formatjada o un trosset de
l’encisador formatge vell de pagès, o un tros de pa amb sobrassada... A l’hivern,
amb la foganya encesa, embadalits davant el xiuxiueig del foc i del caliu...
Ah! El caliu, el caliu de casa, que sempre acull, agombola, reconforta i que,
per fred que arribi a fer, ens il·lumina tènuement el front, encalentit, lleugerament
vermellós... mentre, el rellotge marca el ritme i alguns ulls se van
aclucant...; el cap s’engronsa i algú fa la primera becaina... Som a ca nostra;
casa mia per pobre que sia. Ens hi
sentim acollits, dignes, lliures, conscients, protagonistes del nostre
esdevenidor, constructors del nostre futur.
I la dita conclou, i
Déu per tot. El Déu de tots, que beneeix el que cadascú faixi i decideixi a
casa seva; que atorga el vist i plau a allò que cadascú és o vol ser; el Déu del
cristianisme primitiu, omnipresent que no jutja ni castiga. Simplement acull i
dignifica; respecte la diversitat i garanteix la llibertat humana.
I com a mestre? Què voleu que us digui? La línia
argumental és semblant; existeix un marc legal que garanteix drets i deures
bàsics però, professionalment, sempre hem anat molt més enllà. El diàleg és el
fonament ètic de tota acció educativa. Mitjançant el diàleg, fins i tot en
situacions extremes, hem assolit cotes de convivència notables; dialoguem i
fixem noves normes de classe; practiquem la mediació per resoldre una gran varietat
de conflictes; posem en solfa pràctiques restauratives amb l’objectiu de
coresponsabilitzar a tots i a cadascun dels fillets i de les filletes en la
resolució pacífica i dialogada dels conflictes. Eduquem les emocions, fem
florir els sentiments; sentim empatia, ens dol el mal aliè, ens solidaritzem
amb els més desvalguts, participem en projectes de cooperació; aprenem a
expressar els nostres sentiments; aprenem i ensenyem a escoltar; aprenem i
ensenyem a implicar-nos, a responsabilitzar-nos del nostre present i del nostre
futur... Lluitem, dia rere dia, per dignificar les persones, per dotar-les de
criteri, per exercir i actuar en un món lliure. Creiem que la finalitat última
de tota acció educativa és aconseguir la plena autonomia i la plena llibertat.
El millor que ens pot passar es veure com, a mesura que les persones que
eduquem creixen, maduren, es desenvolupen i aprenen actuen autònomament i ja no
ens necessiten; aquest és el nostre màxim èxit. Un èxit que va molt més enllà
de lleis, currículums i normes: persones dignes, lliures, conscients,
responsables i protagonistes del seu present i constructors del seu futur,
cooperativament amb altres éssers humans.
Personalment i professionalment anem molt més enllà de
les normes, del currículums, dels reglaments i dels drets i deures considerats
bàsics. Perquè només podem concebre l’educació en clau d’utopia: eduquem
persones per construir un món millor.
Aquesta és la nostra raó de ser, aquesta és la raó de la
nostra lluita: aconseguir un món millor, més just, més respectuós amb la
diversitat i profundament humà; profundament ètic. Aquesta és la nostra ànima
col·lectiva. És la nostra; ens l’estimem, la sentim per dins, els nostres cors
bateguen al seu ritme. No som ni millors ni pitjors; som simplement persones
diferents, dignes i lliures. Senzillament. Humilment. Silenciosament.
Respecteu-ho. Us ho podem posar més fàcil? Pot ser més simple?
Enteneu per què desitgem que tota col·lectivitat, grup,
ètnia, nació o estat pugui sentir-se digne, lliure i respectada? Pels que som
així d’estranys, la identitat és
compatible amb la diversitat; ser qui som no implica anar contra ningú; casa nostra es casa teva si és que hi ha
casa d’algú. Allà on molts veieu contradiccions, alguns veiem
complementarietats; allà on alguns exalteu la diferència, alguns ens fixem en
les semblances; allà on molts veieu problemes sense solució, alguns veiem
oportunitats de construir un món millor.
Gràcies. De veritat, gràcies per llegir fins aquí. Aquest
simple fet, ens demostra la teva humanitat, la teva vàlua com a persona i la
teva dignitat.
Dialoguem. Construïm. Somniem.
