Espanya està espanyada;
que
s’acabi d’espanyar.
El
mestre d’escola ja l’adobarà.
I ara, que s’ha tornat boig en Pere? D’on
surt açò? No us preocupeu. Estic bé. Enguany celebrem els vintè aniversari de
la Universitat Oberta per a Majors i estic elaborant un recull d’elements de
cultura popular que recorda la gent major que hi assisteix. I de cop i volta m’he
trobar amb aquesta dita que he trobat genial.
No entraré a valorar el sentit ni el
contingut del que diu (tothom té una opinió respectable, diversa i molt
complexa sobre el tema); només me fixaré en com ho diu.
Vivim temps agitats. Se senten dir autèntics disbarats, insults, amenaces...
hi ha gent a la presó pel què pensa; altres hi són o hi anirien pel que diuen;
jo no vull ningú a la presó. Mai no me semblat una mesura educadora; per això
som mestre. Me basta que tots els qui
han robat tornin els diners, incloent els bancs. Però bé, anem a la dita.
Els humans tenim dues capacitats
autènticament genials: el sentit de l’humor (que ens permet riure’ns de
nosaltres mateixos i és molt sa) i la ironia. La ironia és subtil. Quan no
estàs d’acord amb alguna cosa per què t’has d’expressar insultant? Per què has
d’alçar el to de veu? L’insult i el crit són estratègies racionals per
convèncer? Estic segur que no. Però en el món hi ha d’haver de tot i ho
respect.
Ara bé, crec que en la saviesa
col·lectiva. Ara el coneixement compartit s’ha posat de moda amb internet.
I és ben cert, el coneixement no és propietat d’algú; és obert i democràtic. I
així ha de ser. En temps den primer (expressió que fa referència a temps antic,
passat) també ho era. I no teníem les llibertats que tenim ara i per evitar
insultar, menysprear, menystenir, renegar o blasfemar usàvem una
intel·ligència col·lectiva genial que anomenem cultura popular. L’humor i la
ironia que expressa aquesta dita m’ha meravellat, per dir el que un pot pensar
humilment amb respecte, sense necessitat d’insultar a ningú.
No és res nou. Sòcrates ja ho
utilitzava: fingia ignorar una cosa, demostrava que tenia un coneixement complert sobre el tema,
mentre el seu interlocutor presumia de saber-la. Després ironitzava. L’humor fa
el mateix: descobreix i expressa elements còmics o incongruents en idees,
situacions, fets, esdeveniments, actes...
Com bé podeu entendre l’humor i la
ironia necessiten ments creatives, capaces de dir el que un pensa, sense
ofendre, però deixant ben clar el sentit:
Espanya
està espanyada.
Alternativa: que
s’acabi d’espanyar.
Solució: el
mestre d’escola ja l’adobarà!
No és genial? Si un país
no va ben endreçat només es pot reconduir des de l’educació; des de la
innovació educativa, des de respostes noves a problemes nous molt complexos.
Mai des de solucions simples, mai des d’insults i provocacions, mai des de
presons... Així era i així seguirà essent la saviesa col·lectiva que, sense
perdre l’humor, pot posar remei a tots els problemes que tenim plantejats.
Fem-ho possible.
