EI!!! HI HA ALGÚ PER AQUÍ (I)

 


Tranquils, no va per ningú en concret; és una crida a la societat en general i a tots els que governen, han governat  o volen governar aquest país. Fa alguns dies va sortir a llum un magnífic estudi de la OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) titulat Equity and Quality in Education. Supporting Disadvantaged Students and Schools (Equitat i qualitat de l’educació. Suport a estudiants i escoles en desavantatge).  

En aquest estudi s’exposen un conjunt de recomanacions que podríem considerar cabdals en tot sistema educatiu, ja que venen avalades per la recerca i la innovació en educació. Aquestes recomanacions són especialment interessants per a nosaltres, ja que ens orienten a superar els importants dèficits educatius a casa nostra.

En primer lloc, aquest estudi afirma que reduir el fracàs escolar genera beneficis per a la societat i per als individus, alhora que contribueix al creixement econòmic i al desenvolupament social. El sistemes educatius més ben valorats combinen la qualitat amb l’equitat. L’equitat, en educació, significa que les circumstàncies personals o socials de desavantatge social no impliquen un menor rendiment ni impossibiliten l’assoliment de tot el potencial educatiu i que tots els individus assoleixin el nivell mínim d’habilitats necessari (inclusió educativa).

A l’estat espanyol i a les illes el percentatge d’alumnes que no assoleixen aquest mínim d’habilitats necessàries gira entorn al 30%-40% (indicatiu de manca d’inclusió). Les persones procedents d’entorns socioeconòmics desfavorits tenen moltes més probabilitats de fracassar en els estudis: les circumstàncies personals i socials són un obstacle per a desenvolupar el seu potencial educatiu (indicatiu de manca de justícia social). Les mancances en inclusió i en justícia social provoca el fracàs escolar, acompanyat, en moltes ocasions, de deserció: un 40% dels joves abandona els estudis abans de completar l’educació mitjana superior.

Per tant, millorar l’equitat i reduir el fracàs escolar produeix importants beneficis en la societat. Les societats amb individus capacitats estan molt millor preparades per respondre a les crisis cícliques del sistema. Per tant, una inversió en educació infantil, primària i secundària per a tots, i en particular per a tots els fillets i les filletes d’entorns desfavorits, és la vegada justa socialment, justa econòmicament i fonamentalment ètica.

Què esperem?

Per a millorar l’equitat educativa, l’estudi proposa cinc recomanacions fonamentals:

1. Eliminar la repetició de cursos (és costosa i no millora els resultats educatius).
2. Evitar la separació primerenca i diferir la selecció d’estudiants fins a l’educació mitjana superior. La selecció primerenca exerceix un efecte molt negatiu als alumnes procedents d’entorns desfavorits; alhora, augmenta les desigualtats sense elevar el nivell general.
3. Administrar l’elecció de l’escola per evitar la segregació i l’augment de les desigualtats. Si la llibertat d’elecció de les famílies ha de conduir a augmentar la segregació s’han d’arbitrar mesures correctores.
4. Procurar que el finançament respongui a les necessitats d’estudiants i escoles: el finançament ha de garantir un accés a l’educació i atenció en la primera infància de qualitat i cal tenir en compte que els costos de la instrucció de les persones en situació de desavantatge seran més elevats. És important equilibrar una adequada descentralització (autonomia de centres) amb una política de rendició de comptes a la societat.
5. Dissenyar trajectòries equivalents per a garantir la màxima inclusió educativa: combinar adequadament plans d’estudi acadèmics i vocacionals, que possibilitin la transició d’uns a altres.

En un proper article recollirem la resta de recomanacions d’aquest estudi. L’exhort inicial segueix latent: Ei! Hi ha algú per aquí... que es posi a fer feina en aquestes recomanacions?

Ei!!!  Hi ha algú per aquí?

Read More

MÉS PISA...

L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) va presentar fa poc temps un nou informe sobre les avaluacions PISA, el Pisa in Focus,  en el que s’analitzen les claus de l’èxit educatiu. Segons les dades presentades, els països que més inverteixen en educació per alumne entre 6 i 15 anys, no són necessàriament els que obtenen un major rendiment acadèmic.
 
Tres són els grans elements que condicionen els resultats globals d’un país: considerar que tots els estudiants poden tenir èxit, no segregar l’alumnat per capacitats i una adequada i exigent formació (inicial i permanent) del professorat. Aquests tres elements porten, al darrera, una extensa recerca que avala els resultats obtinguts per PISA. No disposem de recerques serioses que posin en entredit aquests tres elements.
 
Per als autors de l’estudi, els països que aconseguiren millors resultats el 2009, són aquells que consideren que tots els estudiants poden tenir èxit. Aquests països apliquen polítiques d’estímul a l’aula, valoren molt les capacitats dels estudiants i no permeten que l’alumnat amb més dificultats suspengui, repeteixi curs o sigui transferit a altres centres o agrupat en classes diferents segons les seves capacitats.
 
Una inversió  que superi el límit de 35000 dòlars per estudiant no és una garantia per a millorar els resultats, conclou l’estudi. Molts països que inverteixen quantitats sensiblement superiors no obtenen els resultats acadèmics d’altres països amb manco inversió.
 
La consideració de que tots els alumnes poden tenir èxit juntament amb una adequada política de repartiment de l’alumnat esdevé el segon element fonamental per assegurar un sistema més equitatiu i just:  la OCDE dice que segregar a los alumnos eleva el fracaso. Això és el que es desprèn de l’informe Equitat i qualitat de l'educació. Suport a estudiants i escoles en desavantatge: la selección temprana de estudiantes ejerce un efecto negativo en los alumnos asignados a niveles más bajos, adverteix l’informe.
 
Molts han estat els intents de millorar el rendiment de l’alumnat repartint l’alumnat per capacitats i molts han estat els noms que se li han atribuït per evitar dir que eren agrupaments per capacitats: grups de reforç, agrupaments flexibles, adaptacions curriculars, etc. Però en cap cas, disposem d’evidències en la recerca que ens informin sobre l’èxit d’aquestes experiències; la conclusió, arreu del món, sempre és la mateixa: l’agrupament per capacitats és negativa especialment per a l’alumnat en situació més desfavorida.
 
La tercera pota d’un sistema educatiu eficient és el professorat  i la seva formació. Una exigent formació inicial i permanent del professorat esdevé una garantia de millora. La recerca i els nous plantejaments per ensenyar i aprendre milloren dia rere dia; cada dia sabem més sobre com s’aprèn i com cal ensenyar. La neurociència ens aporta evidències de que un aprenentatge actiu, reflexiu i proper a la realitat, envoltat d’un bon ambient afectiu i emocional, és la clau per aprendre cada dia més i millor. Obviar aquestes recerques i estudis és un risc que no podem córrer ni podem assumir com a societat.
 
Fins quan hem d’esperar? Necessitem encara més evidències per començar a posar fil a l’agulla?
 
Pere Alzina

Read More

COL·LAPSAR LA MENT I L'ENTENIMENT

Amb l’excusa de les vacances de Nadal, vaig iniciar un parèntesi en la publicació de noves reflexions al bloc, que, ara per ara, ja és força llarg i no admet més demora. Me vaig proposar, des d’un principi, mantenir el bloc actualitzat cada una o dues setmanes. El temps ha passat ràpid i he incomplert un d’aquests compromisos que adquireixes amb tu mateix.

Les festes de Nadal, Cap d’Any i Reis representen un parèntesi en la quotidianitat. Els bons desitjos, sincers, es pregonen arreu i esperem amb el canvi de xifra alguna bona notícia que ens permeti reforçar-nos i tirar per endavant. Quants aquestes bones notícies són tan escasses i el clima que t’envolta és poc afavoridor, la ment es va col·lapsant; no és que deixi de pensar, és que només pensa amb una sola cosa; per tant, l’enorme flexibilitat i plasticitat del cervell per crear, repensar, analitzar i observar els fets des de diferents perspectives, va minvant i a mesura que te deixes emportar per aquesta progressiva mancança d’activitat cerebral, i encara minva més. Tot plegat,  un cercle tancat i viciós al que no es veu sortida.  Quant manco coses fas manco coses tens ganes de fer; quan manco pensaments innovadors i creatius, més col·lapse de la ment; l’activitat cerebral es redueix i és molt fàcil deixar-te emportar per aquest corrent sense sentit que a mesura que passa el temps, més t’enfonsa.

Però tampoc no podem oblidar tot allò que succeeix al nostre entorn; no podem mirar a una altra banda quan observem el patiment de les persones que es queden a l’atur; no podem quedar impassibles quan moltes famílies queden sense casa, quan moltes persones pateixen pel seu esdevenidor. La realitat ens copsa i ens supera.

El patiment de moltes persones afecta a la sensació col·lectiva de benestar. No podem no mirar, no podem no veure, no podem  oblidar-nos de la gent que pateix; però, per poc que et deixis emportar, aquest sentiment es transforma en una emoció bloquejadora. Aquesta emoció paralitzant recórrer tot el sistema nerviós talment com ho farien successives i continuades descàrregues elèctriques. El cervell es concentra en imatges colpidores, en fets concrets i en realitats depriments: la por paralitzant de perdre la feina, no poder arribar a final de mes, no cobrar el que te deuen, la família desnonada, la persona de 45 anys en atur i sense perspectives de feina, els fills i les filles de totes aquestes persones, el futur immediat de les noves generacions més ben formades de tota la història de l’estat, les cues a les cases d’acollida i als llocs on es dona menjar, o persones rastrejant en les bosses dels fems per trobar quelcom què menjar. 

El cervell és col·lapsa; el raonament racional s’esquinça i la força de voluntat se va entorpint, en una espiral perillosa que porta a la depressió.

Però, de sobte, te n’adones que aquest estat no afavoreix ningú: que el cervell col·lapsat i l’enteniment bloquejat porta a empitjorar l’estat general de benestar propi i de totes les persones que t’envolten. L’estat de bloqueig, acaba condicionant més la comunitat. No es tracta de negar la evidència ni obviar la realitat però si que cal fer-hi front i per fer-hi front amb garanties cal voluntat, ànim de canvi i certa il·lusió: ens en sortirem si planifiquem racionalment i confiem en les nostres capacitats.

I de tot plegat, els mestres en sabem ben molt.

Pere Alzina

Read More

NO HI HA ALTERNATIVES...

Els resultats del sistema educatiu espanyol i els de les Illes Balears en concret no milloren; EL 40% d’abandonament escolar prematur i més d’un 30% d’alumnes que no obtenen el títol d’educació secundària obligatòria són dades desencoratjadores.

La situació econòmica no és millor i no es veuen, ni a curt ni a mitjà termini, sortides raonables i possibles. Les retallades provoquen malestar i el col·lectiu de professionals de l’educació demostra gran preocupació pel que succeirà. Cap d’aquests elements ens afavoreixen per desenvolupar la nostra tasca i, en alguns casos, poden bloquejar moltes iniciatives.

Però, pensant a llarg termini, només hi ha una sortida possible i viable: millorar el sistema educatiu perquè sigui capaç d’educar persones capaces de pensar d’una manera totalment diferent a la que hem pensat fins ara i que ens ha portat a una situació molt delicada i crítica.

Millorar la capacitat de raonament i reflexió de les persones és una fita ineludible i ara més que mai. El pensament lineal i el pensament únic ens ha portat a una situació difícil i aquesta exigeix mesures contundents: no hi ha alternativa a la innovació educativa. Poden succeir moltes coses, poden venir èpoques encara més complicades però el sistema educatiu no complirà els seus objectius sinó és capaç de formar persones reflexives i amb una gran capacitat d’innovació i creativitat.

Per tant, ara més mai és necessària la innovació. Necessitem una visió global del món i del coneixement científic; necessitem coneixement interdisciplinar ja que cap dels problemes els podem resoldre des d’una sola perspectiva científica. Necessitem dissenyar activitats innovadores on la reflexió, el debat i el treball cooperatiu esdevinguin l’eix sobre el qual gira tot el sistema. Necessitem plantejar activitats complexes, com complexes són les realitats a les que ens enfrontem; un problema sempre pot tenir diferents solucions o alternatives; el pensament lineal s’ha acabat; ja no és possible pensar en un problema, en un mètode únic de resolució i en una única solució vàlida; aquest pensament limita i atrofia.

Necessitem ments obertes capaces d’imaginar i d’innovar en qualsevol aspecte de la vida. No podem seguir repetint els errors del passat: la memorització no comprensiva, excessives activitats simples i amb poc sentit, discursos en paral·lel sense relacionar; excés de verbalisme, poca pràctica, activitats descontextualitzades, etc.

Necessitem plantejar problemes propers i reals a partir dels quals elaborar teories explicatives. Necessitem plantejar l’enorme interconnexió entre tots els esdeveniments naturals i culturals (o econòmics) i que qualsevol petit canvi pot acabar produint un daltabaix. Necessitem demostrar que tots som interdependents, que necessitem del treball cooperatiu per resoldre els problemes i que necessitem de tothom, sense exclusions, per tirar endavant. Aprendre a conviure en la diversitat segueix essent un repte encara pendent; ara sabem viure en paral·lel en llocs distints i experiències diferents; però ara necessitem viure plegats i compartint projectes.

Necessitem tenir el cap clar per organitzar els coneixements, com diu Morin. I per tenir el cap clar cal innovar contínuament el que fem a les nostres classes. A pesar de les retallades, a pesar del desànim i a pesar del desencís, és hora d’innovar, ara més que mai, per ensenyar als joves i reaprendre nosaltres que la clau és l’educació.

Read More