EI!!! HI HA ALGÚ PER AQUÍ (I)

 


Tranquils, no va per ningú en concret; és una crida a la societat en general i a tots els que governen, han governat  o volen governar aquest país. Fa alguns dies va sortir a llum un magnífic estudi de la OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) titulat Equity and Quality in Education. Supporting Disadvantaged Students and Schools (Equitat i qualitat de l’educació. Suport a estudiants i escoles en desavantatge).  

En aquest estudi s’exposen un conjunt de recomanacions que podríem considerar cabdals en tot sistema educatiu, ja que venen avalades per la recerca i la innovació en educació. Aquestes recomanacions són especialment interessants per a nosaltres, ja que ens orienten a superar els importants dèficits educatius a casa nostra.

En primer lloc, aquest estudi afirma que reduir el fracàs escolar genera beneficis per a la societat i per als individus, alhora que contribueix al creixement econòmic i al desenvolupament social. El sistemes educatius més ben valorats combinen la qualitat amb l’equitat. L’equitat, en educació, significa que les circumstàncies personals o socials de desavantatge social no impliquen un menor rendiment ni impossibiliten l’assoliment de tot el potencial educatiu i que tots els individus assoleixin el nivell mínim d’habilitats necessari (inclusió educativa).

A l’estat espanyol i a les illes el percentatge d’alumnes que no assoleixen aquest mínim d’habilitats necessàries gira entorn al 30%-40% (indicatiu de manca d’inclusió). Les persones procedents d’entorns socioeconòmics desfavorits tenen moltes més probabilitats de fracassar en els estudis: les circumstàncies personals i socials són un obstacle per a desenvolupar el seu potencial educatiu (indicatiu de manca de justícia social). Les mancances en inclusió i en justícia social provoca el fracàs escolar, acompanyat, en moltes ocasions, de deserció: un 40% dels joves abandona els estudis abans de completar l’educació mitjana superior.

Per tant, millorar l’equitat i reduir el fracàs escolar produeix importants beneficis en la societat. Les societats amb individus capacitats estan molt millor preparades per respondre a les crisis cícliques del sistema. Per tant, una inversió en educació infantil, primària i secundària per a tots, i en particular per a tots els fillets i les filletes d’entorns desfavorits, és la vegada justa socialment, justa econòmicament i fonamentalment ètica.

Què esperem?

Per a millorar l’equitat educativa, l’estudi proposa cinc recomanacions fonamentals:

1. Eliminar la repetició de cursos (és costosa i no millora els resultats educatius).
2. Evitar la separació primerenca i diferir la selecció d’estudiants fins a l’educació mitjana superior. La selecció primerenca exerceix un efecte molt negatiu als alumnes procedents d’entorns desfavorits; alhora, augmenta les desigualtats sense elevar el nivell general.
3. Administrar l’elecció de l’escola per evitar la segregació i l’augment de les desigualtats. Si la llibertat d’elecció de les famílies ha de conduir a augmentar la segregació s’han d’arbitrar mesures correctores.
4. Procurar que el finançament respongui a les necessitats d’estudiants i escoles: el finançament ha de garantir un accés a l’educació i atenció en la primera infància de qualitat i cal tenir en compte que els costos de la instrucció de les persones en situació de desavantatge seran més elevats. És important equilibrar una adequada descentralització (autonomia de centres) amb una política de rendició de comptes a la societat.
5. Dissenyar trajectòries equivalents per a garantir la màxima inclusió educativa: combinar adequadament plans d’estudi acadèmics i vocacionals, que possibilitin la transició d’uns a altres.

En un proper article recollirem la resta de recomanacions d’aquest estudi. L’exhort inicial segueix latent: Ei! Hi ha algú per aquí... que es posi a fer feina en aquestes recomanacions?

Ei!!!  Hi ha algú per aquí?

Read More

MÉS PISA...

L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) va presentar fa poc temps un nou informe sobre les avaluacions PISA, el Pisa in Focus,  en el que s’analitzen les claus de l’èxit educatiu. Segons les dades presentades, els països que més inverteixen en educació per alumne entre 6 i 15 anys, no són necessàriament els que obtenen un major rendiment acadèmic.
 
Tres són els grans elements que condicionen els resultats globals d’un país: considerar que tots els estudiants poden tenir èxit, no segregar l’alumnat per capacitats i una adequada i exigent formació (inicial i permanent) del professorat. Aquests tres elements porten, al darrera, una extensa recerca que avala els resultats obtinguts per PISA. No disposem de recerques serioses que posin en entredit aquests tres elements.
 
Per als autors de l’estudi, els països que aconseguiren millors resultats el 2009, són aquells que consideren que tots els estudiants poden tenir èxit. Aquests països apliquen polítiques d’estímul a l’aula, valoren molt les capacitats dels estudiants i no permeten que l’alumnat amb més dificultats suspengui, repeteixi curs o sigui transferit a altres centres o agrupat en classes diferents segons les seves capacitats.
 
Una inversió  que superi el límit de 35000 dòlars per estudiant no és una garantia per a millorar els resultats, conclou l’estudi. Molts països que inverteixen quantitats sensiblement superiors no obtenen els resultats acadèmics d’altres països amb manco inversió.
 
La consideració de que tots els alumnes poden tenir èxit juntament amb una adequada política de repartiment de l’alumnat esdevé el segon element fonamental per assegurar un sistema més equitatiu i just:  la OCDE dice que segregar a los alumnos eleva el fracaso. Això és el que es desprèn de l’informe Equitat i qualitat de l'educació. Suport a estudiants i escoles en desavantatge: la selección temprana de estudiantes ejerce un efecto negativo en los alumnos asignados a niveles más bajos, adverteix l’informe.
 
Molts han estat els intents de millorar el rendiment de l’alumnat repartint l’alumnat per capacitats i molts han estat els noms que se li han atribuït per evitar dir que eren agrupaments per capacitats: grups de reforç, agrupaments flexibles, adaptacions curriculars, etc. Però en cap cas, disposem d’evidències en la recerca que ens informin sobre l’èxit d’aquestes experiències; la conclusió, arreu del món, sempre és la mateixa: l’agrupament per capacitats és negativa especialment per a l’alumnat en situació més desfavorida.
 
La tercera pota d’un sistema educatiu eficient és el professorat  i la seva formació. Una exigent formació inicial i permanent del professorat esdevé una garantia de millora. La recerca i els nous plantejaments per ensenyar i aprendre milloren dia rere dia; cada dia sabem més sobre com s’aprèn i com cal ensenyar. La neurociència ens aporta evidències de que un aprenentatge actiu, reflexiu i proper a la realitat, envoltat d’un bon ambient afectiu i emocional, és la clau per aprendre cada dia més i millor. Obviar aquestes recerques i estudis és un risc que no podem córrer ni podem assumir com a societat.
 
Fins quan hem d’esperar? Necessitem encara més evidències per començar a posar fil a l’agulla?
 
Pere Alzina

Read More

COL·LAPSAR LA MENT I L'ENTENIMENT

Amb l’excusa de les vacances de Nadal, vaig iniciar un parèntesi en la publicació de noves reflexions al bloc, que, ara per ara, ja és força llarg i no admet més demora. Me vaig proposar, des d’un principi, mantenir el bloc actualitzat cada una o dues setmanes. El temps ha passat ràpid i he incomplert un d’aquests compromisos que adquireixes amb tu mateix.

Les festes de Nadal, Cap d’Any i Reis representen un parèntesi en la quotidianitat. Els bons desitjos, sincers, es pregonen arreu i esperem amb el canvi de xifra alguna bona notícia que ens permeti reforçar-nos i tirar per endavant. Quants aquestes bones notícies són tan escasses i el clima que t’envolta és poc afavoridor, la ment es va col·lapsant; no és que deixi de pensar, és que només pensa amb una sola cosa; per tant, l’enorme flexibilitat i plasticitat del cervell per crear, repensar, analitzar i observar els fets des de diferents perspectives, va minvant i a mesura que te deixes emportar per aquesta progressiva mancança d’activitat cerebral, i encara minva més. Tot plegat,  un cercle tancat i viciós al que no es veu sortida.  Quant manco coses fas manco coses tens ganes de fer; quan manco pensaments innovadors i creatius, més col·lapse de la ment; l’activitat cerebral es redueix i és molt fàcil deixar-te emportar per aquest corrent sense sentit que a mesura que passa el temps, més t’enfonsa.

Però tampoc no podem oblidar tot allò que succeeix al nostre entorn; no podem mirar a una altra banda quan observem el patiment de les persones que es queden a l’atur; no podem quedar impassibles quan moltes famílies queden sense casa, quan moltes persones pateixen pel seu esdevenidor. La realitat ens copsa i ens supera.

El patiment de moltes persones afecta a la sensació col·lectiva de benestar. No podem no mirar, no podem no veure, no podem  oblidar-nos de la gent que pateix; però, per poc que et deixis emportar, aquest sentiment es transforma en una emoció bloquejadora. Aquesta emoció paralitzant recórrer tot el sistema nerviós talment com ho farien successives i continuades descàrregues elèctriques. El cervell es concentra en imatges colpidores, en fets concrets i en realitats depriments: la por paralitzant de perdre la feina, no poder arribar a final de mes, no cobrar el que te deuen, la família desnonada, la persona de 45 anys en atur i sense perspectives de feina, els fills i les filles de totes aquestes persones, el futur immediat de les noves generacions més ben formades de tota la història de l’estat, les cues a les cases d’acollida i als llocs on es dona menjar, o persones rastrejant en les bosses dels fems per trobar quelcom què menjar. 

El cervell és col·lapsa; el raonament racional s’esquinça i la força de voluntat se va entorpint, en una espiral perillosa que porta a la depressió.

Però, de sobte, te n’adones que aquest estat no afavoreix ningú: que el cervell col·lapsat i l’enteniment bloquejat porta a empitjorar l’estat general de benestar propi i de totes les persones que t’envolten. L’estat de bloqueig, acaba condicionant més la comunitat. No es tracta de negar la evidència ni obviar la realitat però si que cal fer-hi front i per fer-hi front amb garanties cal voluntat, ànim de canvi i certa il·lusió: ens en sortirem si planifiquem racionalment i confiem en les nostres capacitats.

I de tot plegat, els mestres en sabem ben molt.

Pere Alzina

Read More

NO HI HA ALTERNATIVES...

Els resultats del sistema educatiu espanyol i els de les Illes Balears en concret no milloren; EL 40% d’abandonament escolar prematur i més d’un 30% d’alumnes que no obtenen el títol d’educació secundària obligatòria són dades desencoratjadores.

La situació econòmica no és millor i no es veuen, ni a curt ni a mitjà termini, sortides raonables i possibles. Les retallades provoquen malestar i el col·lectiu de professionals de l’educació demostra gran preocupació pel que succeirà. Cap d’aquests elements ens afavoreixen per desenvolupar la nostra tasca i, en alguns casos, poden bloquejar moltes iniciatives.

Però, pensant a llarg termini, només hi ha una sortida possible i viable: millorar el sistema educatiu perquè sigui capaç d’educar persones capaces de pensar d’una manera totalment diferent a la que hem pensat fins ara i que ens ha portat a una situació molt delicada i crítica.

Millorar la capacitat de raonament i reflexió de les persones és una fita ineludible i ara més que mai. El pensament lineal i el pensament únic ens ha portat a una situació difícil i aquesta exigeix mesures contundents: no hi ha alternativa a la innovació educativa. Poden succeir moltes coses, poden venir èpoques encara més complicades però el sistema educatiu no complirà els seus objectius sinó és capaç de formar persones reflexives i amb una gran capacitat d’innovació i creativitat.

Per tant, ara més mai és necessària la innovació. Necessitem una visió global del món i del coneixement científic; necessitem coneixement interdisciplinar ja que cap dels problemes els podem resoldre des d’una sola perspectiva científica. Necessitem dissenyar activitats innovadores on la reflexió, el debat i el treball cooperatiu esdevinguin l’eix sobre el qual gira tot el sistema. Necessitem plantejar activitats complexes, com complexes són les realitats a les que ens enfrontem; un problema sempre pot tenir diferents solucions o alternatives; el pensament lineal s’ha acabat; ja no és possible pensar en un problema, en un mètode únic de resolució i en una única solució vàlida; aquest pensament limita i atrofia.

Necessitem ments obertes capaces d’imaginar i d’innovar en qualsevol aspecte de la vida. No podem seguir repetint els errors del passat: la memorització no comprensiva, excessives activitats simples i amb poc sentit, discursos en paral·lel sense relacionar; excés de verbalisme, poca pràctica, activitats descontextualitzades, etc.

Necessitem plantejar problemes propers i reals a partir dels quals elaborar teories explicatives. Necessitem plantejar l’enorme interconnexió entre tots els esdeveniments naturals i culturals (o econòmics) i que qualsevol petit canvi pot acabar produint un daltabaix. Necessitem demostrar que tots som interdependents, que necessitem del treball cooperatiu per resoldre els problemes i que necessitem de tothom, sense exclusions, per tirar endavant. Aprendre a conviure en la diversitat segueix essent un repte encara pendent; ara sabem viure en paral·lel en llocs distints i experiències diferents; però ara necessitem viure plegats i compartint projectes.

Necessitem tenir el cap clar per organitzar els coneixements, com diu Morin. I per tenir el cap clar cal innovar contínuament el que fem a les nostres classes. A pesar de les retallades, a pesar del desànim i a pesar del desencís, és hora d’innovar, ara més que mai, per ensenyar als joves i reaprendre nosaltres que la clau és l’educació.

Read More

PENALITZAR DETERMINATS COL·LECTIUS

Estem en una crisi sense precedents; això crec que ja ho sap tothom; com a mínim els mitjans de comunicació s’han encarregat de divulgar-ho fins a l’extenuació. El resultats: la ciutadania té por i se sent angoixada. Milers de persones i famílies sense feina i uns quants milers més a punt de perdre-la. Dramàtic. Un autèntic drama humà que colpeja les nostres societats.

Ara, de cop i volta, resulta que tothom aplica retalls dràstics. Totes les administracions s’hi han posat i això, lògicament, augmenta el sentiment d’incertesa, de por i d’angoixa. Determinats col·lectius són molt vulnerables: els joves, les persones majors, persones en edat laboral en atur que no troben feina... Hi ha altres col·lectius que, de moment, mantenen els llocs de feina, especialment aquells que han superat un llarg procés selectiu. Ens referim als funcionaris. Jo ho soc de funcionari i estones t’arribes a sentir malament; si ets sensible als drames que es donen, ets sents malament per “gaudir” d’un dret reconegut a la constitució i a la declaració universal dels drets humans.

Però ara a aquesta situació hi hem d’afegir un conjunt de declaracions molt desafortunades que penalitzen determinats col·lectius. Un dels més perjudicats és el del professorat o els alliberats sindicals. Insinuant que aquests col·lectius treballen poc estem fent un gran mal al col·lectiu del professorat, ja molt castigat per un extens conjunt d’indicadors: el sistema educatiu que no funciona, les difícils i complexes relacions amb les famílies, els pèssims indicadors d’avaluació, les elevades taxes de fracàs escolar i un llarg etcètera.

Entre el professorat com entre els seus representants, alliberats o no, hi ha persones que no compleixen amb els seus deures més mínims; és veritat; desgraciadament això succeeix en tots els col·lectius. Caldria millorar els processos d’avaluació i de control, sens dubte; però dient que els professors treballen 20 hores a la setmana s’està fent un gran mal, entre altres coses perquè no és veritat o dient que hi ha massa alliberats sindicals també, perquè en principi obeeixen a una legislació vigent, que es pot canviar, però que no crec que s’hagi alterat en excés. Cal parlar-ne.

Se juga amb emocions no amb raons. La reacció ciutadana immediata és ràpida i evident: ¡què treballin més! ¡Són tots uns privilegiats! D’aquesta manera, simple, se divideix encara més la societat. Aquest és l’objectiu, implícit o explícit, però és el que s’aconsegueix. El mateix va succeir quan es va baixar el sou a tots els funcionaris: els comentaris de carrer ho aprovaven àmpliament: ¡bé està, què paguin! D’acord.

Què és el que estem pagant realment entre tots, funcionaris i no funcionaris? La construcció d’obres faraòniques com el tren d’alta velocitat (AVE) que no té ni els EEUU. Un disseny radial concèntric que conflueix a la capital de regne. La construcció d’infraestructures absurdes: aeroports, grans ports, grans autopistes... que arriben a llocs ben comunicats. El cost de l’exèrcit, el cost dels desastrós pla E, que gastà milers d’euros només per fer les pancartes que anunciaven les obres i generà necessitats i edifica equipaments on, potser, ningú no havia ni pensat que podien ser necessaris. Paguem la monumental presó de Menorca, convenientment camuflada amb pintura de guerra; paguem les autopistes de... Mallorca. Paguem el cost del transport aeri, de les mercaderies, dels desplaçaments...

No ens enganyem, el problemes no són els qui ens volem fer veure: funcionaris, alliberats sindicals, immigrants (¡aquests tenen la sanitat i l’educació gratuïta i nosaltres no!), persones en atur que han acabat tots els subsidis (per què han de cobrar sense fer res?)

El problema no són aquests col·lectius. El problema és qui ha gastat el que no podia gastar i el que no era necessari gastar per aconseguir un punyat de vots. Sembla que allò fet durant quatre anys sempre proporciona algun rèdit electoral. Estic convençut de que cada vegada menys.

És hora de que les coses no continuïn així, no penalitzem ni criminalitzem determinats col·lectius; siguin els que siguin. La societat s’ha de mantenir unida i ferma contra tota forma d’abús i no ha de caure en els paranys que, intel·ligentment, ens posen amb la única intenció de dividir-nos.

Indignem-nos però junts, des de la diferència, des de la tolerància, des de la comprensió i des de la solidaritat.

Read More

Quina societat del benestar?

La crisi econòmica ens colpeja de valent; les previsions de creixement a Europa no es compleixen i tots els estats es veuen empesos a prendre difícils decisions per reduir despeses. Tot plegat fa que l’estat del benestar estigui en perill, potser perdut. Fa alguns anys, na Cristiana Almeida diputada per IU, ja comentava que el nostre estat del benestar era del bienestarcillo. Ara ho estem acabant de perdre gairebé tot; totes les conquestes socials s’estan posant en entredit.

No podem oblidar que els tres pilars bàsics de l’estat del benestar són el sistema educatiu, el sistema sanitari i el serveis socials. Si reduïm despeses i esforços en aquests tres pilars, la cohesió social perilla. I així està succeint, les diferències entre els que tenen molt (uns pocs) i els que gairebé no tenen res (una gran massa social) s’estan aprofundint i aquest aprofundiment de les diferències es transforma, amb poc temps, en grans desigualtats. La societat es descohesiona ja que una bona part no té accés universal als tres pilars que permeten portar una vida digna.

No som economista però molt me temo que molts economistes tampoc sabem massa bé en quina direcció hem de prendre. Molt me temo, que l’economia, considerada com una ciència, no és capaç de resoldre els problemes que té plantejats. La borses i els mercats actuen per pors, sospites, remors i indicis induïts per personatges i entitats fosques que desestablitzant els mercats veuen una oportunitat de guanyar diners. Actuar per por, decidir arran d’una sospita i actuar d’acord a un remor o un indici no és una terminologia específica precisament de l’economia. Més bé estaríem parlant de psicologia, sociologia i neurociència. Aquí ens trobem amb un primer gran problema: per resoldre problemes globals i complexes calen mesures preses des de perspectives globals i complexes, amb el suport i el coneixement de totes les branques científiques possibles. La teoria de la complexitat. Necessitem equips interdisciplinars per adoptar mesures globals. De moment, hom va tirant des de la seva òptica; malament anem.

Podríem anar una mica més enllà; l’economia de mercat l’hem construïda, al llargs de milers d’anys, nosaltres mateixos. No és una maledicció imposada per algú sobrenatural; per tant, podria ser susceptible de ser canviat tot el que no ens satisfaci. No podríem dedicar una part fixa del tresor per invertir exclusivament en sanitat, educació i serveis socials? Una part no sotmesa als ritmes del mercat, una part intocable que impliqués una inversió costant capaç de capgirar la situació de partida? Una partida finalista, fora dels pressupostos anuals, que s’hagués d’invertir necessàriament en educació, sanitat i serveis socials? Una partida consignada, perquè no, a la Constitució com ara es fa? No és possible alguna cosa així? Pot semblar ingenu, però més ho és que els pressupostos d’un estat i de gairebé tot el món es decideixin per pors, sospites i remors que fan canviar els mercats i volatilitzen els capitals.

Read More

Read More

VEURE, PER CREURE I PER INDIGNAR-SE

Els mitjans de comunicació ens atabalen, cada dia, amb xifres sobre l’estat de l’economia. Ha aparegut tota una nova nomenclatura que sembla que, des de sempre, havien d’entendre i controlar (l’agència Moddys, el diferencial del deute, el percentatges de risc i d’endeutament dels municipis i de les comunitats, tot seguit d’una llarga tira de zeros a la dreta (és a dir, dels que compten).

Les xifres maregen; són inabastables per la gent que potser ens creiem simplement normals. Dia rere dia perdem poder adquisitiu i allò que era un dret, gaudir d’un lloc de feina, s’ha convertit en un privilegi i, en molts casos, en quelcom inaccessible. Molt drets laborals aconseguits amb anys de lluita i de reivindicació s’han esvaït sense més. Feia alguns anys parlàvem de que avançàvem cap a l’estat del benestar; aquest concepte també s’ha esvaït especialment per a la majoria. Ara, obtenir un lloc de feina qualsevol (per hores o per dies) o conservar, com sigui el que es té, és la única prioritat o obsessió.

Milers de persones estan en situació límit, desesperada i alguns mitjans de comunicació es dediquen a entabanar-nos ensenyant les riqueses d’un grup de privilegiats que obren les seves luxoses mansions i fan expressió de les seves esquizofrèniques costums de mal criats, capricioses i viciades. És cert que les mateixes cadenes també emeten programes en pla reality que ens mostra la cara més dura de la realitat, però tocada també de la morbositat, de la vulgaritat i del ridícul al que s’exposen persones sense seny per uns minuts de glòria televisiva i quatre euros. Tot plegat només mereix un qualificatiu: miserable.

Aquests programes atempten contra els drets humans ja que afecten la dignitat de les persones. ¿Quién vive ahí? Mujeres ricas, Viajeros de lujo, Hijos de papà, Dulces 16 o la versió balear Gent polida formen part d’aquesta graella patètica que actua com el cascall (lleva el mal, fa sentir bé uns moments i adorm). No serà això el que pretenen? Si les persones que viuen una situació real molt difícil s’embadoquen davant Mujeres ricas i aquest subproducte de mal gust ens fa oblidar el mal que patim momentàniament, en fa sentir bé al identificar-nos amb algun d’aquells espantalls que hi apareixen i, a sobre, ens acaba produint una becadeta, què voleu més?

A sobre, molt més barat i molt menys perillós que el cascall. La televisió al servei de l’adormiment de la societat. Mentre contemplem els absurds, les ridiculeses, les manies i les preferències d’aquestes bubotes no podem pensar. Les neurones se’ns gelen. És impossible que hi circuli-li corrent elèctric entre les neurones contemplant capells i pentinats en forma d’espantaocells, peces de porcellana de pel·lícula de terror i mobles d’estil isabelí plenes de fantasmagòriques figures i macabres fetitxes. Restem endormiscats, embadalits, com absorts i enlluernats de miserable riquesa. I això és el que volen, de manera explícita i implícita. Ens va bé a tots.

Però en una societat cada vegada més plural i més intercomunicada tots tenim molt més poder del que ens pensem. Si som conscients del que signifiquen aquests programes ho tenim fàcil: tirem les audiències a baix i es deixaran d’emetre; això succeeix cada dia arreu del món. Les audiències valoren, jutgen i condemnen. Es tracta d’educar i treballar els criteris a partir dels quals valorem i jutgem. Si eduquem els criteris, si sabem moure’ns entre paradigmes canviants, si sotmetem el que succeeix al raonament humà més elevat, el raonament creatiu i abstracte, la situació al món canviarà molt més ràpidament del que ens pensem.

El nostre criteri és capaç de capgirar tendències; no esperem que siguin les tendències les que ens canvien els nostres criteris. Analitzeu la realitat, indigneu-vos i proposeu-hi alternatives. Depèn de tots nosaltres.

Read More