De tant en tant, apareixen en premsa estudis, conclusions de resultats acadèmics, anàlisi i opinions que situen la realitat educativa de les nostres illes a la cua de la majoria d’indicadors, tant qualitatius com quantitatius. S’ha convertit en una costant. Quan determinats indicadors es cronifiquen, sovint, solen passar a formar de la realitat; és a dir, es mantenen inalterables perquè la societat els ha assumit.
Molt me temo que, ara per ara, ens trobem en aquesta situació; som els darrers en resultats acadèmics, en número d’estudiants universitaris, en gent titulada superior, en abandonament primerenc, en gent que no accedeix a la titulació mínima... Tot plegat molt preocupant però aparentment sense reacció; la societat ho ha assumit, millor dit, crec que de fet ni ho ha assumit, ja que assumir-ho vol dir ser conscient del que succeeix i intentar posar-hi remei; en hores d’ara no crec que siguem conscients del que suposen a llarg termini aquests indicadors: un autèntic handicap per l’economia, un problema que limita el capital humà i condicionarà el nostre desenvolupament a mitjà i llarg termini. A curt termini ja estem patint aquesta situació.
Per tant, sense assumpció i reconeixement del problema, és difícil trobar-hi solucions. I no és només un problema de finançament i de les administracions implicades en la gestió del sistema educatiu; és un problema social d’ampli abast. No és només un problema educatiu.
I és un problema que els líders d’una societat han de fer palès sense embuts, sense dramatisme però sense mentides. Un llenguatge comprensiu i benvolent amb la realitat quan aquesta és negativa desmobilitza i desconcerta; és hora de començar a manifestar el nostre malestar quan algú no ens diu la veritat. Frases com els números es poden mirar de moltes formes... la realitat ens demostra que hem millorat molt, avancem en la bona direcció... estem fent un gran esforç per millorar i un llarg etcètera de frases fetes que el que volen és amagar la realitat i menystenir els resultats generen més problemes, a llarg termini, que dir les coses com són, sense dramatisme però de forma clara, sense circumloquis, ni introduccions que desvien del nucli del problema. Hem de dir, sense por, que tenim un important problema, l’educatiu i, entre tots, l’hem de resoldre i punt i per resoldre’l necessitem d’un gran esforç combinat.
Si la societat, en general, no valora i es planteja la necessitat d’un autèntic canvi educatiu, i hi col·labora de manera decidida, des d’una actitud constructiva, serà molt difícil aconseguir capgirar els números; cal remarcar la idea que cal actuar des d’una actitud constructiva, no només crítica. Tota crítica, legítima sens dubte, ha d’anar acompanyada d’alternatives i propostes. Afirmar i insistir en que les coses van malament i que tot és un desastre no fa sinó acabar d’enfonsar els ànims i la capacitat de resposta. Igual que voler emmascarar la realitat.
Millorar l’educació és un problema de tots i entre tots l’hem de resoldre. Cal confiar amb les nostres possibilitats, fixar uns objectius ambiciosos i caminar-hi ferms, tots: famílies, administracions, empreses, escoles i instituts, professors, universitats, sindicats, entitats esportives, culturals i recreatives, associacions i mitjans de comunicació.
El problema educatiu és un problema de tots i entre tots l’hem de resoldre, sense dilacions, començant pel més important: aconseguir que tots els fillets i les filletes aprenguin cada dia més i millor. Qualsevol actuació o proposta que no vagi en aquesta direcció, potser podrà ser considerada, però de segur no serà urgent, ni prioritària ni útil per capgirar la situació actual. Tots els debats, les propostes, les recerques i les accions han d’anar en una única direcció: aconseguir que els nostres fillets i filletes aprenguin, cada dia, més i millor, de manera més reflexiva i sòlida, fomentant el pensament complex, la creativitat i el pensament divergent. Tota la resta serà secundari i, en alguns casos, intranscendent.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada