Els diferents sectors productius que han patit algun tipus de crisis han rebut, directament o indirectament, el suport econòmic de l’estat, tot i haver rebutjat, en temps de bonança, la intervenció pública en el sector privat. Els exemples són múltiples: el pla renove per la compra de cotxes nous, el pla renove per la compra d’electrodomèstics, el pla de salvament de bancs i entitats financeres; el pla E d’obres i construccions, etc. Tot plegat eleven els números a xifres de vertigen.
Aquests plans extraordinaris s’han hagut de prendre en poc temps per intentar evitar mals majors. La immediatesa marca les decisions; ens movem per la urgència, per la pressió del present, pel resoldre els problemes quan esclaten, tot i ser ben conscients de la seva existència. En canvi, hi ha altres problemes que mai no arriben a ser urgents però marquen indefectiblement el futur més immediat. L’educació és un d’aquests problemes: mentre tinguem els fillets i les filletes acollides no hi haurà urgències; per tant, no necessitarem cap pla E, ni cap pla renove.
Comença a ser hora de plantejar-nos sincerament la necessitat d’un ampli pla capaç de capgirar els tossuts indicadors negatius que envolten els resultats educatius de la nostra comunitat. Però no només parlem d’un pla d’inversions, parlem també de la necessitat d’una progressiva conscienciació social entorn a la necessitat d’un sistema educatiu consolidat, prestigiat i reconegut. Les inversions són importants però també ho és la necessària confiança social en el sistema educatiu, i la confiança se guanya amb la feina silenciosa, costant i discreta dels col·lectius de professors, de les famílies, de les associacions de caire cultural, esportiu i educatiu i de tots els fillets i les filletes que omplen les nostres aules. La confiança no se pot repartir ni atorgar; s’ha de guanyar amb molt esforç.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada