El sistema educatiu de l’estat espanyol pateix un conjunt de problemes de base estructural que s’arrosseguen al llarg de la història. Aquest problemes estructurals afecten a les nostres illes i, en alguns aspectes, s’aprofundeixen i s’agreugen.
En primer lloc cal constatar la manca de consciència social entorn a la necessitat d’una educació de qualitat. L’educació no és valorada socialment; els debats que es plantegen mai no superen la superficialitat. Els índexs de persones que no obtenen la titulació mínima és escandalós i els índexs d’abandonament primerenc molts preocupants.
En segon lloc cal constatar un cert desconcert entre importants col·lectius de famílies entorn al que cal fer per educar de forma més o manco correcte. Caldria enfortir la capacitat de les famílies per educar; enfortir vol dir valorar tot allò que es fa bé i donar les eines per millorar tot allò que no acaba de funcionar. No es tracta de culpabilitzar sinó de valorar i oferir alternatives.
En tercer lloc, cal fer esment a les mancances de finançament, però me tem que això no es resoldrà. Mai no ha existit una voluntat expressa de capgirar la situació, d’avançar-se a les necessitats socials abans de que aquestes es produeixin.
En darrer lloc hem de constatar les mancances en la formació inicial i permanent del professorat per fer front a la complexa realitat que omple les nostres aules. Una realitat diversa i heterogènia que necessita de molta recerca i de molta innovació.
.tif)
