O com convertir les nostres il·lusions i utopies educatives en realitats

divendres, 10 de juny de 2011

Quan apareixen en els mitjans de comunicació notícies sobre els deficients resultats acadèmiques de la nostra comunitat autònoma i, fins i tot, s’analitzen les seves causes i conseqüències, solen aparèixer un conjunt de comentaris a sota la notícia (això ara està de moda, especialment emparant-se en l’anonimat, en nom de la llibertat d’expressió) que no dubten en culpabilitzar directament l’ensenyament del català i en català dels desastres educatius de la nostra comunitat. Totes aquestes afirmacions (algunes escrites en un llenguatge molt ofensiu i punyent) no dubten en atribuir tots els mals del sistema a l’ensenyament en català.

Les opinions són legítimes (les ofenses i les desqualificacions no ho tinc tant clar que ho siguin) però la realitat i les dades solen ser tossudes, encara que no ens satisfacin. No existeix ni un sol estudi que relacioni el fracàs escolar amb l’ensenyament en una determinada llengua; ni un en tot el món. Podem seguir creient el contrari, però al final, les conclusions racionals acaben imposant-se; ens agradi o no.

Insistir en que l’ensenyament en català és el responsable dels mals resultats educatius és un despropòsit científic. L’aprenentatge i l’ús de vàries llengües millora el rendiment intel·lectual, facilita la comprensió de la realitat i flexibilitza la capacitat de reflexió. Les causes dels deficients resultats educatius són uns altres (baixa consciència social entorn la necessitat d’una educació de qualitat, currículums no adaptats a la realitat, llacunes en la formació del professorat, dèficits en la capacitació educativa de les famílies, poca confiança en el sistema educatiu, poca inversió i un llarg etcètera on no apareix, en cap moment, l’ensenyament del i en català).

L’ensenyament en i del català (en les diferents modalitats, absolutament acceptades i legítimes), contràriament al que es pensa, millora la comprensió de la realitat que ens envolta, ajuda a entendre el tarannà de les persones que hi parlen i el mateix entorn. Llengua, cultura i territori presenten una realitat global i complexa que millora la comprensió del lloc i de les persones que hi viuen; quan s’estudia una llengua també s’estudien els aspectes culturals inherents (quan s’estudia la llengua anglesa també s’estudien els aspectes socials i culturals que comporta viure en anglès). Amb la llengua castellana i en qualsevol altre succeeix el mateix, els mots d’una llengua ajuden a entendre la manera de viure de les persones que la parlen i donen nom als elements del territori. Tots sabem que determinats mots d’una llengua no tenen traducció directe a una altra, ja que aquell concepte no té sentit o no s’utilitza en aquella cultura.

Per tant, usar una llengua no només és un activitat de simple traducció, és una activitat complexa de comprensió d’una realitat diferent, d’una cultura diferent, d’una manera de ser i de relacionar-se diferent. Parlar una determinada llengua és demostrar respecte i admiració per les persones que la parlen i per la seva manera de viure i d’organitzar-se. Aquest respecte i admiració ha de ser mutu entre les diferents llengües i cultures.

Aprendre una llengua implica esforç i voluntat; res no s’aconsegueix sense aquestes premisses bàsiques. Per tant, aprendre una llengua diferent implica una decisió conscient i compromesa; negar-s’hi és una decisió personal; ens podem negar a aprendre determinades coses, podem decidir que no volem fer determinades coses, però no podem dir que fer-ho ens perjudicarà, no podem dir que no servim per aprendre o deixar d’aprendre determinats continguts, simplement podrem dir que no volem, però no que no podem o que ens perjudica. Si volem, podem, cadascú des de la seva realitat i condicionants.

Per tant, el tema de l’ensenyament i aprenentatge del català porta molta càrrega emotiva, excessiva en tots els aspectes, i tots sabem que per prendre decisions i avançar en positiu ens cal una adequada combinació entre raó i emoció, un difícil equilibri que s’aconsegueix si un se’n fa conscient.

1 comentari:

  1. Felicitats Pere, pel bloc! Ara fa un any en parlàrem dels blocs i em digueres que et feia il.lusió. Amb il.lusió, esforç i voluntat tot s´apren, com ben be tu ho dius!
    Ai! Si en José Ramón Bauzá, ho llegís en aquest escrit d´opinió. Ojalà ho entengués, però ho dubto!
    Gràcies per compartir el què fas en el bloc.
    Salutacions des d´el Molinar! Iolanda Seguí.

    ResponElimina