O com convertir les nostres il·lusions i utopies educatives en realitats

dijous, 7 de gener de 2016

Posted by Pere Alzina 9:06 No comments
Hem decidit fer canvis aprofitant allò que diuen del nou any: nous desitjos amb noves forces, tot i que no tots els projectes iniciats aprofitant el nou any, arriben a bon port, però, com a mínim ho intentarem. 

Hem cercat un disseny nou que, tal vegada, les pàgines amb els temes monogràfiques no funcionen com ens agradaria, però bé, ho provarem. En aquests moment, hem de dir que el blog encara està en construcció o en deconstrucció i reordenació, però mentre iniciarem la publicació d'articles, estudis, fotografies o vídeos i anirem comprovant les seves avantatges i les seves limitacions. 

Per començar, us deixem un breu enregistrament casolà per donar-vos a tots el bon any i transmeteu-vos els millors desitjos. 

video

Posted by Pere Alzina 7:43 No comments
Fa uns mesos, la cancellera alemanya va afirmar que la interculturalitat havia fracassat. Si que hi van haver algunes reaccions contràries a aquesta dura manifestació, però la veritat és que la polèmica ha passat ràpidament, com totes aquelles que impliquin pensar-hi i repensar-hi a mitjà i llarg termini.

La pregunta que sorgeix immediatament,  i molt poques persones se van fer,  és:  hem avançat realment en el concepte i les implicacions de la interculturalitat per afirmar que ha fracassat? Diem que una cosa ha fracassat quan se consideraven vàlids i valuosos els objectius i s’han intentat concretar de moltes maneres possibles. Això és el que ha succeït amb la interculturalitat? És bastant simple deduir que els valors que es defensen són valuosos per la societat però que no s’han fet ni s’han posar en marxa totes les accions per avançar en aquesta direcció.

Per tant, la interculturalitat no ha fracassat; és que a molts no els ha interessat consolidar-la ni hi han treballar de valent. I les responsabilitats són compartides; si ha fracassat o no s’ha consolidat és perquè col·lectius molt diversos de ciutadans d’origen i procedència diversa no ho han volgut o hi han  posat traves. Per tant, les responsabilitats tant poden ser de la societat d’acollida com de les persones nouvingudes. No és aquest el moment d’establir percentatges de responsabilitats; no els tenim ni potser ens interessen.

El que si volem afirmar amb rotunditat és que la interculturalitat no ha fracassat, perquè forma part de l’essència dels humans; alhora que som diversos per naturalesa procedim d’ancestres comuns; alhora que procedim de cultures molt diferents i parlem llengües molts diverses, som éssers humans, no procedim  d’espècies diferents. Per tant, la interculturalitat no ha fracassat perquè és inherent a tot lo humà. Negar-ho és negar una evidència i difondre idees malintencionades que mai no ajuden a resoldre els problemes que genera la convivència, més bé els empitjora.

La interculturalitat no ha fracassat; forma part de l’essència humana. Cal aprofundir-hi amb fermesa i convicció.


dimecres, 19 d’agost de 2015

Posted by Pere Alzina 12:07 No comments



De manera pacífica, respectuosa però amb veu clara i enviada arreu del món us hem de dir que som molts els que creiem amb un món més just, més equitatiu, més solidari i més tolerant.

Aquests (que mai en sabem el nom ni els llinatges) que asseguts a les taules de les grans borses mundials fèieu anar els diners on millor us sembla o on millor us va pels vostres interessos, us direm que no, que no tenim diners per moure pel món, ni maletins ni per anar a Suïssa o Andorra, però sabem que amagueu milers de milions d’euros d’activitats prohibides i sou rebuts, on aneu, amb l’estora vermella que dos mossos dels luxosos hotels en els que us hostegeu us estiren als vostre davant (que per vermella i lluenta que sigui l’estora marquen els vostres peus bruts).

I a través de complexes teranyines d’empreses arribeu fins a baix, allà on sirians i kurds, usen les vostres armes per matar. Entremig, aquest nou estat, el Califat, que també rep armes, moltes armes, i algú fa grans negocis.

Mentre, milers de persones fugen com podem de l’infern on ja ningú sap qui és l’enèmic, paguem a màfies (que potser també coneixeu) i us traslladen a través de la Mediterrània, la mar de totes les civilitzacions, de tots els coneixements, de tots els sabers, de totes les religions... i us deixeu espargits a l’ample mar... sols, abandonats... Mentre que de l’altra vorera surten alguns vaixells al rescat, molts arriben ja tard...

Mentre: més de 264 mil immigrants han arribat a Europa pel Mediterrani durant el 2015. A Grècia, la setmana passada, més de 21.000; Grècia, l’estat maleït que ens ha fet anar tots torts... L’obliguen a privatitzar els aeroports, i una empresa alemanya se’n queda 15 per 40 anys d’explotació!!!! Això segur que és legal; deixar a una persona major amb una pensió de misèria no.

Però són molts els que ho han defensat abans de noltros i a ells en vull remetre, per recordar-vos un gran personatge, un anarquista de cor, no de bombes; un anarquista de pau i de construcció, no de guerres i destruccions:

Equivocada nos parece la opinión de los que creen que se han acabado las guerras; y equivocada también la de quienes aseguran que  las habrá siempre, sin remedio, en lo futuro, como las hubo en los tiempos pasados.

Tampoco es cierto que el instinto guerrero esté en la misma naturaleza del hombre de una manera incurable y necesaria y que haya que perdurar mientras la humanidad exista.

Más acertado sería suponer que durarán la luchas sangrientas entre los individuos mientras no mejore su educación, y entre las naciones mientras no se alcance un grado de civilización más perfecto.

Todos los viejos malos instintos del hombre producen consecuencias desastrosas y son difíciles de desarraigar, pero no hemos de convenir en que sean invencibles, porque ello sería negar el progreso humano, la posibilidad del mejoramiento individual y colectivo.

(…)Si le se educa y se le enseña a pensar bien y a obrar virtuosamente aquel mismo niño puede llegar a ser un hombre honrado, benéfico, útil a sí mismo y a sus semejantes.
Lo que la educación para el individuo es la civilización para los pueblos[1].

Aquests són els nostres ideals, la pràctica de la pau, de la solidaritat, de la tolerància; si hem d’acollir refugiats els acollirem perquè tots som d’un mateix món, compartim un mateix sol; compartim aigües, terres, boscos, muntanyes, barrancs, coves, llengües mil, cultures, tradicions...  estirarem les mans com fan els habitants de Lampedusa i construirem una Europa Social, invertint aquí en la formació d’aquestes persones i invertint en els seus països d’origen, com tant de milers de projectes que ben orientats funcionen.

I no renunciarem als nostres ideals, seguirem somniant... van començar per fer un barri més acollidor als infants, poc a poc i anem construint ciutats, grans parcs naturals d’arreu món ens ajuden a entendre el que està en joc... i  construirem illes educatives, arxipèlags educatius, penínsules, caps, regions... I com en Joan Mir somniava l’any 1930 en la pau en el món abans de l’adveniment de la Guerra Civil Espanyola i de la devastadora II Guerra Mundial nosaltres pensarem com construir el món de l’ensenyament i l’aprenentatge sostenible.

Ni una passa enrere. En Joan diu, el pessimisme neix amb la complicitat de la maldat, entorpint la tasca de les bones persones. Només podem educar des de l’optimisme i la humilitat. Som-hi, no perdem ni un minut més, formen persones sensibles, capgirem el currículums, tot allò que s’ensenya que no acaba oferint eines per millorar el benestar de les persones d’arreu del món, deixem-ho córrer.

Fixant-nos-hi  què és allò que millora l’ambient? Què ha de passar perquè aprendre sigui com fluir? Que hem de fer per generar aquell clima de confiança on els descobriments de la ciència ens tornin a meravellar?


Tenim moltes coses què fer aquí, el Pacte, la Llei d'Educació de les Illes, hi ho hem de fer, però sense oblidar-nos dels qui pateixen, sense oblidar-nos dels fillets soldats... El problema educatiu és mundial. Compatiu amb la gent que pateix; no compediu als que pateixen. 


[1] MIR, JOAN. (1930) La paz en el mundo: el error de los pesismistas a La Voz de Menorca, 17 d’abril de 1930. 








Posted by Pere Alzina 11:45 No comments
Quin disbarat! 6 mesos sense escriure en el bloc...
Intentarem que això no torni a passar i aprofitarem per modificar aspectes de la pàgina i iniciarem una sèrie d'articles sobre el treball per projectes.... I fins aquí puc dir. 

dimecres, 21 de gener de 2015

Posted by Pere Alzina in , , | 2:53 2 comments
Benvolguts lectors: avui només me faré ressò d'una altra advertència de la OCDE: les repeticions de curs i deixaré algunes preguntes plantejades: 

- Quantes vegades ens han de dir que les repeticions no aconsegueixen els seus objectius?

- No sabem ja que mesures com la repetició afecten a les persones dels entorns més desfavorits? 

- Quin tipus d'evidència necessitem per canviar aquesta mesura convertida gairebé en un hàbit? 

- L'equitat és la base per a una societat més justa; no és aquest un dels objectius fonamentals de l'escola? 


Fins quan? 


LA VANGUARDIA. 20/01/2015

La repetición de curso lastra la equidad de la escuela, alerta la OCDE

La desigualdad por motivos socioeconómicos ha crecido un 3% desde el 2003 . Un 26% de jóvenes ni estudia ni trabaja en España, la segunda cifra más alta de los países desarrollados

MAITE GUTIÉRREZ Barcelona
Repetir curso es ineficaz y puede dañar la equidad en la escuela en España. La alerta la dio ayer la OCDE a través de un nuevo estudio que analiza los sistemas educativos de 34 países. En el caso de España, la organización apunta a la repetición como una de las causas del elevado abandono escolar que sufre el país.
Cerca de un tercio de los estudiantes que realizaron el último informe Pisa -que impulsa la misma OCDE- reconoció haber repetido al menos un curso a la edad de quince años. Se trata de uno de los porcentajes más altos de los países desarrollados, sólo superado por Bélgica (36,1%), Luxemburgo (34,5%) y Portugal (34,3%). En el otro extremo están Corea del Sur, Finlandia o Noruega, donde la repetición de curso prácticamente no existe. Incluso Francia la ha relegado a casos "excepcionales" recientemente.
El nuevo informe de la OCDE señala además que la falta de promoción de curso afecta sobre todo a los alumnos de entornos desfavorecidos. En este grupo, la mitad de estudiantes ha tenido que repetir alguna vez. La organización señala que estudiar lo mismo año tras año no mejora el nivel educativo de los alumnos. Al contrario, los desincentiva. Los chicos acaban hartos de la escuela y abandonan. Esto es especialmente preocupante en España, donde una cuarta parte del alumnado deja los estudios antes de tiempo, una de las tasas más altas de Europa. Y otro dato a recordar: España es el país con más ni-nis de la OCDE (26%), sólo superado por Turquía (29%). El número de jóvenes que ni estudian ni trabajan ha crecido nueve puntos en cuatro años.
El ciclo queda así: los alumnos de entornos socioeconómicos desfavorecidos obtienen, de media peores notas; repiten más de curso y tienen mayor riesgo de abandonar los estudios.
En el informe Pisa, por ejemplo, los alumnos repetidores obtienen puntuaciones muy inferiores: 102 puntos menos que los no repetidores en el 2012, lo cual representa diez puntos de aumento con respecto al 2003. Conclusión: no promocionar tiene un efecto más bien pobre sobre los resultados educativos.
Aun así, no parece que las autoridades educativas vayan a poner fin a la repetición. La Lomce endurece los requisitos para promocionar y a partir de ahora, quien suspenda a la vez lengua y matemáticas no podrá pasar de curso.
Por el contrario, la OCDE recomienda otras medidas para ayudar a los estudiantes rezagados: más apoyo individualizado desde la infancia y refuerzo de las materias básicas. La autonomía de las escuelas y la mejora de la formación del profesorado también repercutiría en el nivel de los estudiantes. Y sobre todo ayudaría a mejorar la equidad.
España se ha caracterizado por tener un sistema educativo bastante equitativo, pero esta igualdad ha empeorado en los últimos años, señala la OCDE. En concreto, la diferencia del rendimiento de los alumnos en función de su origen socioeconómico ha aumentado tres puntos desde el informe Pisa publicado en el 2003.

diumenge, 23 de novembre de 2014

Les conseqüències de la devastadora Segona Guerra Mundial acceleraren les nacions a signar i proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans aprovada el 10 de desembre de 1948. Just en el preàmbul ja es fonamenten els que es consideren els principis bàsics que mai més, en el futur de la humanitat, haurien de posar-se en qüestió. La gran guerra havia traspassat tots els límits i calia fixar el més fonamental: la dignitat humana que es troba a la base de la llibertat, de la justícia i la pau. Per enfortir la dignitat cal afavorir les relacions amistoses, el progrés social, el benestar i l’equitat. Al capdavall de la declaració existeix un ideal ètic comú i compartit, universal i innegociable.

La pobresa extrema que afecta a desenes de milers de famílies al nostre país no és un atac a la seva dignitat? No hauria d’estar garantida la seva dignitat per l’Estat? No hauria d’estar garantida la dignitat de tots els habitants del nostre món? Per què signen els estats les declaracions si després les incompleixen sistemàticament? Els seus governants, poden dormir bé? Què senten en el més profund de la seva consciència?

La Declaració inclou 30 articles, entre ells el dret a l’educació. que obliga als estats a assegurar el màxim desenvolupament de les capacitats de tots i cadascun dels fillets i de les filletes i l’accés als coneixements com a via per a formar-se un criteri propi a partir del qual pugui elegir, destriar, ser un mateix i poder desenvolupar totes les seves potencialitats.

¿Les persones en situacions desfavorides i les persones amb algun tipus de discapacitat disposen dels recursos necessaris per desenvolupar totes les seves capacitats i potencialitats? La societat sap que la inversió en educació significa millorar el benestar? Ho saben els governs?

Desgraciadament encara no podem afirmar que el dret a l’educació (Article 26) s’hagi assolit ni a nivell mundial ni tan sols a casa nostra. L’escolarització plena no és garantia del màxim desenvolupament de les capacitats ni de la construcció d’un criteri propi que permeti enraonar, destriar i organitzar la gran quantitat d’informació que ens envolta.

¿Dediquem prou temps i esforços a la creació, desenvolupament i consolidació de criteris fonamentats o ens dediquem a transmetre contínuament coneixements? Els professionals de l’educació hi dediquem prou temps a desenvolupar criteris? La societat coneix què significa consolidar persones amb criteri?

Anys més tard, després de constatar que els drets que ens hem atorgat a tots eren més fàcils d’incomplir en fillets i filletes menors d’edat (explotació, obligació a treballar, fillets soldats, fillets esclaus, explotació sexual...) les Nacions Unides van redactar un acord internacional anomenat Convenció de Nacions Unides sobre els Drets dels Infants per protegir els drets de les filletes i dels fillets. La Convenció fou aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 20 de novembre de 1989, 41 anys després de la Declaració Universal dels Drets Humans i que aquest 20 de novembre ha complert 25 anys de vigència.

Els drets dels infants es fonamenten en quatre grans principis: la no discriminació per cap tipus de diferència; l’interès superior de l’infant quan es prenen decisions relacionades amb ells; el dret a la vida i tenir en compte i escoltar el punt de vista del fillet o de la filleta sobre tot allò que els afecta.

Escoltem, a les nostres escoles i instituts, els seus punts de vista sobre tot allò que els afecta? Ens adonem que gairebé tot el que envolta als centres educatius els afecta? Els escoltem? Els donem la paraula? La societat els escolta? De tot tenim exemples magnífics però no generalitzacions. Vint-i-cinc anys no són prou per consolidar arreu del món aquest dret?

Som conscients del que afirmen els articles 27 i 28 referits exclusivament a l’educació reglada (escoles d’infantil, primària i secundària)?:

Article 27

1. Els estats part reconeixen el dret de tots els nens i nenes a un nivell de vida adequat per al seu desenvolupament físic, mental, espiritual, moral i social.

Article 28

1. Els estats part reconeixen el dret de l’infant a l’educació i, a fi que aquest dret pugui exercir-se progressivament i en condicions d’igualtat d’oportunitats, tindran aquests deures concrets:

2. Els estats part adoptaran les mesures adequades per vetllar perquè la disciplina escolar s’administri de manera compatible amb la dignitat humana de l’infant i d’acord amb la present Convenció.

3. Els estats part fomentaran i encoratjaran la cooperació internacional en qüestions d’educació, concretament a fi de contribuir a eliminar la ignorància i l’analfabetisme arreu del món i de facilitar l’accés als coneixements tècnics i als mètodes moderns d’ensenyament. Sobre això, es tindran especialment en compte les necessitats dels països en desenvolupament.


Ens assegurem d’aconseguir el màxim desenvolupament físic, mental, espiritual, moral i social de tots els fillets i les filletes? La societat sap que pertànyer als països anomenats rics no assegura la plena protecció dels infants? Sabeu que el 31,4% dels fillets i filletes de les Illes Balears es troben en risc de pobresa infantil?

Sabem aplicar una disciplina escolar compatible amb la dignitat humana? Això ens afecta a tots: professorat, famílies i la societat en el seu conjunt.

¿Comptem amb un sistema educatiu flexible capaç d’oferir l’accés als coneixements tècnics (contínuament en canvi) i als mètodes moderns d’ensenyament? ¿Som conscients del pas de gegant que han fet les ciències de l’educació i del nivell d’acord mundial que existeix sobre el què funciona i el que no funciona? ¿Disposem d’una formació permanent potent i obligatòria que ens permeti actualitzar contínuament els nostres coneixements que ens permeti aprendre i aplicar els nous coneixements científics i pedagògics?

Les preguntes ens ajuden a reflexionar; aquest és un article que pretén precisament fer reflexionar. Tots sabeu que tenim respostes en la munió d’exemples de bones pràctiques educatives a casa nostra i arreu del món. Ara fa falta un compromís explícit de tots per avançar en aquesta direcció. Els professionals de l’educació sempre han de ser persones compromeses amb la societat.

Ara, convertim les preguntes en afirmacions i mirem més enllà; ens carreguem d’il·lusió, decidim motivar-nos els uns als altres, decidim treballar en positiu, decidim creure en les potencialitats, decidim avançar, dia rere dia, en direcció a la utopia.

Finalment decidim canviar la nostra ment i fins i tot la nostra manera de ser i de relacionar-nos. Aprenem a construir una nova ment optimista que confia en les capacitats de tots i cadascun dels fillets i de les filletes per tirar endavant, una ment optimista que veu les potencialitats abans de les deficiències, que construeix a partir del que té abans de queixar-se del que manca, que desperta la il·lusió pel coneixement a través de la passió i que adopta un compromís social ferm i clar a favor de les persones, envers les persones, especialment envers les més desfavorides.

Bona feina i bon camí.


dissabte, 4 d’octubre de 2014




















Sempre diem als estudiants quan elaboren les conclusions d’un un treball de recerca que aquestes no han de repetir, de manera resumida, allò que s’ha dit al llarg de l’estudi; les conclusions van més enllà, intenten aprofundir i alhora tornar mirar i remirar de més lluny. De ben segur seran ben poques les reflexions encertades que puguem aportar, essent part del procés i de l’acció; ja s’ha escrit molt sobre la presentació i la gestació del pacte; les xarxes socials en van plenes d’aportacions interessantíssimes que van enriquint contínuament tot el procés;  però tampoc ho volem deixar córrer en el benentès que si hi ha altres opinions o divergències ens assegurem un nou enriquiment del procés.

El col·lectiu MenorcaEdu21 presentà el passat dimarts 26 d’agost en un acte multitudinari a Es Mercadal (Illa de Menorca) el primer esborrany de Pacte per l’Educació després de més d’un any de treball. El col·lectiu va néixer fa uns dos anys i està format per un heterogeni grup de voluntaris en el que hi ha mestres, pares i mares, alumnes i  representats del tercer sector i del món de l’empresa.

Els document  es centra en quatre grans nuclis: l’accés a la carrera docent (formació inicial i permanent); augmentar l’autonomia dels centres dels docents en la que s’hi encabeixen  les decisions sobre política lingüística en funció del context i   facilitar la participació de les famílies i de les institucions com els Ajuntaments i els Consells Insulars i de tota la societat que necessàriament ha d’adoptar un compromís ferm entorn al tema educatiu; fa massa anys que diem que l’educació ha de ser cosa de tots. No analitzarem els continguts, ni els fets, ni la presentació, ni les extraordinàries aportacions dels ponents; hem intentat fer un zoom  com el que fa el Google maps per mirar de més amunt i mirar de nou; què n’hem tret?

  • La comunicació entre illes mai ha estat un aspecte ben resolt (avions, vaixells...). La premsa tampoc ha facilitat la comunicació, fruït d’una societat que es sent més propera a la seva illa que a l’arxipèlag. Per tant, són ben pocs els aspectes comuns entre els diferents diaris de cada illa (excepte determinades decisions del govern de les Illes i temes esportius). La televisió potser ha aconseguit, en determinats programes o retransmissions, certs apropaments.  En el cas de la presentació del document de pacte de MenorcaEdu21 tots els mitjans de comunicació de les Illes se’n van fer ampli ressò. Una iniciativa d’un col·lectiu social de base  aconseguí agrupar a molts col·lectius de totes les illes  i suscità un tractament rellevant al marge de polèmiques  parlant en positiu d’educació. És, sense cap tipus de dubre un fet destacable.  Hi ha pocs precedents.

  • La segona idea està molt lligada a la primera: el nivell de complementarietat, respecte, coincidències, acords i sinèrgies entre col·lectius heterogenis procedents del Principat i de les quatre Illes;  fou un exercici de civilitat exemplar, sense oblidar els lligams d’afecte, la bona convivència i un sense fi d’anècdotes que perviuran. Fruït de tot plegat: La Declaració de Ses Salines.

  • Un tercer aspecte: es va parlar d’educació sempre en positiu i el que potser és encara més rellevant, es va parlar des del punt de vista de les ciències de l’educació: aspectes tècnics, innovació educativa, formació del professorat, lideratge educatiu... Es va parlar de ciència. En debats públics no és freqüent parlar de ciència. El debat educatiu, al mitjans de comunicació,  ha arribat a un nivell de degradació i  simplificació que tota la societat n’hauria d’estar avergonyida

  • En quart lloc  no ens podem oblidar dels objectius a llarg termini que proposa l’esborrany del pacte per l’educació: aconseguir una estabilitat legislativa no sotmesa als canvis polítics. Per això necessitem temps, projectes engrescadors i formació centrada en el centre. Ens trobem amb un aspecte estudiat però molt complex: una gran majoria de centres arrosseguen dogmes, maneres de fer implícites (sempre s’ha fet així) i molt resistents al canvi. Aquestes idees no són percebudes conscientment però explicitar-les és un procés vital per introduir els canvis necessaris.
  •   

     Per tant, i ja per acabar, no parlem de pactes de mínims; pactem d’obrir portes i finestres i deixar que la tramuntana se’n porti aires viciats; quan aquest maleït (per alguns) vent minva, el cel ens apareix blau, d’un blau com si fos la primera vegada que el veiéssim; la visibilitat ens permet mirar lluny, molt lluny. Després veurem molt més clar la  casa  que hem d’endreçar,   tindrem la visibilitat necessària  per albirar el futur i cel blau que ens eixamplarà  l’alè i la fortalesa de les nostres conviccions.

-    I tant necessitem? Sí. La ciència ens demana sotmetre el sistema educatiu a un canvi profund, com cap dels que s’han fet fins ara a l’Estat. Un canvi per garantir el futur de les successives generacions. Llegiu bé les propostes i traieu-ne conclusions: son propostes profundes, valentes i arriscades, neixen de la recerca d’arreu del món; són possibles, són necessàries, se’ns presenten com un deure, no podem defugir-ne; seria una greu irresponsabilitat.  Ajudeu-nos amics; necessitem del vostre batec, la vostra convicció i la vostra il·lusió. 
  

L’educació és clau i és la clau. No va ser un somni; va ser una realitat, i, poc a poc, des de Menorca, una illa malmesa per la crisi social i econòmica,  mirant al món, el nostre somni també serà una realitat. 

dimarts, 9 de setembre de 2014

Posted by Pere Alzina in , , , , | 4:28 No comments




















Tot i que la humilitat presenta nombroses perspectives, enfocaments, vèrtexs i criteris per ser abordada, no pensàvem dedicar un nou post al tema; ara un fet ens ha esperonat; a la secció Los Lectores Preguntan a Eduardo Punset (XL Semanal 1402 del 7 al 13 septiembre de 2014) www.xlsemanal.com  la pregunta de la setmana diu: ¿Qué distingue el pensamiento científico del dogma?

Les persones tendim a responsabilitzar uns determinats fets o un conjunts de fets  a unes poques causes, de vegades, només a  una. D’allò que ens preocupa, ens fa mal o ens malmet els nostres plans de futur cerquen responsables; més ben dit, cerquem culpables. Entorn a aquests culpables ens munten una teoria que intenta explicar el què va passar i el perquè i el com... I poc a poc, aquestes primeres teories o explicacions es reforcen amb la incorporació de més persones que ja no han analitzat ni els fets, simplement s’han afegit a l’explicació simple, a la explicació que primer hem anomenat teoria i ben prest haurem d’anomenar dogma (principi fonamental, veritat universal i indiscutible). Des del profund respecte que sempre hem defensat des d’aquestes línies sempre hem acceptat les diferents formes de pensar, de sentir i de relacionar-se i així volem seguir però el respecte ha de ser mutu i l’esforç de comprensió l’hem de fer tots.

En el món del canvi accelerat, de la incertesa, dels avenços vertiginosos de la ciència... podem seguir ancorats en dogmes? Nosaltres, modestament, creiem que no. I què té a veure tot plegat amb la humilitat? És ben simple: la característica més elemental de l’anàlisi científic és precisament el seu grau d’humilitat i de modèstia de totes les branques del coneixement que conflueixen, se complementen, se globalitzen, s’ajuden, s’aporten teories i mètodes per resoldre problemes globals que alhora generen noves formes de mirar el que els  en envolta i neixen nous coneixements que pocs dies abans eren insospitats.

El dogma sempre dona la mateixa explicació; la ciència és com una gran exploració cap a lo microscòpic (trobarem l’element més petit...) i cap a lo macroscòpic (localitzarem l’element més gran de l’universal) o aquesta mateixa pregunta serà un error que ens faci cercar allò que no hi ha?

Entenem molt bé les persones, les bones persones que busquen la serenitat, la tranquil·litat i la seguretat que poden proporcionar els dogmes. És comprensible davant l’enorme variabilitat, complexitat i conflictivitat que malmetem diverses àrees del nostre món. Estic convençut que una gran majoria de persones creients de bona voluntat troben confort i recolliment en les seves creences; sens dubte que els proporciona alleujament i crec que potser una forma més d’afrontar aquesta incertesa i inseguretat creixents.

Ara bé, pels que no creiem en dogmes ens hem d’adaptar al vertiginós  canvi social, científic, econòmic, tecnològic, educatiu i, per ràpid que vagi i per molt que uns quants vulguin, l’hem de redreçar cap els postulats que permetin el millor repartiment de la riquesa, que facin possible que les noves tecnologies siguin accessibles per tothom, que la producció d’aliments sigui la més pura possible i la més beneficiosa per la salut de tots els humans i per les terres que ens els subministren; hem de lluitar per aconseguir que l’aigua arribi arreu amb les tecnologies científiques que ja disposem; la ciència  té les eines, exigint-ne l’aplicació. I progressivament  tindrem més eines; confiem en la ciència i exigim, pacíficament però amb fermesa,  que tots els governs apliquin aquests principis ètics. Quan parlem de repartiment dels bens materials bàsics saltem de la ciència a l’ètica a la humilitat: 

El análisis científico tiene un nivel de humildad que jamás tuvo el pensamiento dogmático. (Eduard Punset).

Hem entrat en l’època de la ciència ètica, aquella que ha de ser capaç de servir a tothom i de generar benestar; ara bé, conèixer i pensar no és arribar a una veritats absolutament segures, és dialogar amb les incerteses. Aquests diàlegs ens fan forts, ens fan amables, ens fan senzills, ens fan molt més humils; com no hem de ser humils davant la incommensurabilitat de la univers?

Sortiu un vespre, sense lluna i sense núvols, i sentireu  el silenci de l’univers, el batec de la vida, la petitesa i la humilitat del nostre ser i la gran contribució que podem aportar ajudant, fomentant la pau, divulgant la convivència i oferint el nostre esforç, des d’aquí, des d’ara... Són moltes persones de bona voluntat. Capgirem les ments, fins i tot la dels periodistes que sempre cerquen el punt de fricció, la polèmica, la contradicció i enfrontament.


Comprovareu com la humilitat ens fa sentir forts, segurs del que fem i disposats a canviar l’anàlisi que sosté la nostra acció i endavant, sempre endavant, disposats a ajudar, a col·laborar, a projectar, a construir projectes en  bé de tota la comunitat. Amb això consisteix ser humils. 

dissabte, 19 de juliol de 2014

KIM MANRESA: Escoles d'altres mons.
(Novembre 2007). Catàleg de l'exposició.

Els mestres ensenyem continguts; molts continguts;  de fet, cada canvi legislatiu  ha implicat un augment del volum de continguts; en tost de racionalitzar i establir clars lligams entre àrees de coneixement i prioritzar grans idees i conceptes eix, la realitat és que  el currículum va engreixant progressivament; tot i que el gruix dels sabers de la humanitat, en certa manera, obliguen a haver d’ensenyar més coneixements.

Però necessitem ser conscients de la realitat i de la complexitat d’aquesta. Com professionals  ensenyem una mínima part del coneixement que els humans hem anat acumulant al llarg dels anys: ensenyem un conjunt de sabers científics agrupats en disciplines (les assignatures).

El coneixement científic acumulat és incommensurable, la nostra vida no seria suficient per aconseguir abastar els sabers acumulats. La nostra petitesa es fa ben palesa al davant de la immensitat, sempre creixent, dels sabers científics. I cada dia aquest coneixement augmenta i, alhora, ens planteja nous dubtes en una espiral fins a l’infinit.

Nosaltres ensenyem ciència però la ciència que ensenyem canvia tant ràpidament que ens obliga a estar contínuament formant-nos. I també  creixen les evidències de la neurociència sobre els processos d’ensenyament i d’aprenentatge. Aquesta immensitat ens deixa perplexos. Ens enfronta amb la incertesa. De fet, la perplexitat i la incertesa són  característiques d’aquesta societat en continu canvi.  

Davant la incertesa, la perplexitat,  la inabastabilitat del coneixement acumulat i els milers de dubtes que sorgeixen contínuament necessitem reflexionar sobre quin mon volem i com el volem aconseguir; aquesta  reflexió ha de ser asserenada i ens ha de permetre reflexionar més enllà del nostre egoisme com individus i també com a societat. Davant els grans reptes que tenim plantejats ens apareix una virtut essencial: la humilitat. Només des de la humilitat podem contemplar i comprendre la immensitat de l’univers.

La humilitat s’ensenya;  la humilitat s’aprèn.  La humilitat ens faculta per aprendre coses noves contínuament,  ajuda a no defallir davant els errors i evita sobrevalorar els èxits. La humilitat facilita els processos d’aprenentatge i asserena les consciències; ens permet caminar i gaudir dels aprenentatges i dels descobriments.  

La humilitat se'ns presenta com un llarg camí que hem d’anar fent, proposant-nos cada dia una nova fita, un nou objectiu... La humilitat ens ajuda a caminar asserenadament i reflexivament. Hi ha molta gent que córrer per aquest camí,  mentre altres intentem caminar altres corren, però la fita és la mateixa: formar personalitats reflexives que siguin capaces de generar benestar per on vagin.

La humilitat és una manera de ser i d’estar; és l’actitud més lògica i humana quan reflexionem entorn a tot el que ens envolta i quan ens interroguem per comprendre millor on som. I quina ha de ser l’aportació d’aquest virtut en l’ensenyament? Vegem algunes idees

Des de la perspectiva de la humilitat no jutgem, no qüestionem, no prejutgem; les idees preconcebudes sobre els fillets i les filletes les anem deixant en un caixonet i intentem educar a partir del que cadascú és i a partir del que cadascú sap. Som educadors no jutges; la nostra humil tasca és ajudar a créixer, oferir eines, ensenyar estratègies...  I comprovar els avenços i les dificultats, sempre per seguir millorar.

Ser humil implica valorar molt el coneixement experiencial, aquell que ensenya el decurs de la vida; el coneixement implícit que es  construeix amb el contacte amb el món i, a partir de les experiències viscudes, s’hi reflexiona; la reflexió porta a fer explícits  els coneixements i a valorar-los des de noves perspectives. Tot plegat implica una valoració de la persona, un reconeixement de les seves actituds i una acceptació de la manera de ser i d’estar de les persones. Estem parlant  de tolerància i d’humilitat. Les nostres aules han d’acollir la varietat i diversitats de maneres de ser i d’estar, de maneres de relacionar-se i de maneres de viure...

 La pedagogia de la humilitat implica el reconeixement de les diferents maneres de ser i d’estar; implica obrir les portes, oferir el suport necessari, reconèixer les necessitats dels fillets i de les filletes, apropar-se encara més a les famílies, a la col·lectivitat i a tota la societat. Des de la humilitat no ens podem permetre prescindir de ningú; l’educació és un projecte de tots.

Però aquest acolliment i  aquesta acceptació mai no potser  passiva; tolerar no vol dir acceptar les persones talment com són, implica acceptació però alhora superació i millora. Tots tenim actituds que hem de reorientar des de la humilitat: educar vol dir fer créixer i sempre millorar; educar vol dir transmetre i reconstruir coneixements contínuament. Educar implica sempre millorar, sempre treballar per ser millors persones. Ser millor persona és un procés de construcció lent i reflexiu que va canviant contínuament; és un procés complex i il·lusionant que ens projecte al futur; ens permet projectar-nos a la utopia.

No cerquem culpables de les situacions desfavorides i de les persones amb dificultats, cerquen coresponsables, cerquem   complicitats per avançar junts, cerquem acords i enteses. Necessitem entreteixir línies, propostes i il·lusions. Necessitem recuperar projectes col·lectius i engrescadors.   

Des de la humilitat se valoren les diferents teories sobre un mateix tema, se cerquen similituds, coincidències,  acords...; ens apropem per allò que ens pot unir; no aprofundim en les diferències, aprofundim en les complementarietats;  no  excloem sistemàticament, reflexionem permanentment i avancem. Des de la humilitat hem d’obrir les portes dels centres educatius a la societat, hem de dissenyar projectes conjunts i hem d’implicar-nos en el benestar de les persones.

Finalment, la pedagogia de la humilitat ens obre els ulls a la immensitat del coneixement i als milers de preguntes que contínuament ens fem; cap manual pot incloure aquestes perspectives; el coneixement està fora; necessitem dialogar amb la societat i aprofitar la quantitat de recursos existents.

La pedagogia de la humilitat ens suggereix un nou aspecte de la nostra intel·ligència: la capacitat que tots podem aprendre i desenvolupar humilment els nostres objectius en el marc del nostre entorn, des de les situacions de vida personals i traient el màxim possible de les nostres capacitats.


divendres, 27 de juny de 2014

Posted by Pere Alzina in , , , | 12:13 No comments

Entenem que la humilitat és la capacitat  de reconèixer les qualitats  i les limitacions que un té. És l’acceptació dels propis límits en contextos determinats; la humilitat  ens permet assolir les nostres il·lusions aprofitant al màxim les nostres capacitats i els recursos que el medi ens ofereix.

Les persones humils no fan ostentació davant dels altres. La persona humil té un clar autoconcepte  i manté una ment oberta capaç de valorar les noves aportacions de les diferents ciències; aprèn de les oportunitats i aprofita i valora les idees i coneixements de totes les persones que l’envolten. La humilitat és una actitud que ens permet avançar i evitar l’autoengany

KIM MANRESA: Escoles d'altres mons.
(Novembre 2007). Catàleg de l'exposició.
Les persones que consideren que ho sabem tot arriben a confondre la seva certesa amb la realitat. Les persones supèrbies, sempre, intenten demostrar que el que pensen diferent d’ells s’equivoquen en tost  de fer servir la seva intel·ligència per entendre la realitat i col·laborar  amb altres persones.  La persona humil té consideració pels altres, ja que hi veu les qualitats que tenen  i anhela que també tots els altres millorin. La persona humil sap escoltar, valorar, reflexionar i prendre decisions sense enrenous (massa persones fan públiques les seves decisions i les seves idees sense pensar i enrareixen l’ambient, que és el que realment volen).

Des de la humilitat sempre podem considerar que les experiències que ens passen són possibilitats d’aprendre. La humilitat està molt arrelada en la senzillesa, que fa a les persones obertes, disposades sempre a aprendre. La senzillesa allunya pensaments recurrents, complicats i estranys. Les persones senzilles i humils combinen  dolçor i saviesa.

Cada dia vivim situacions noves  que ens deixen al descobert els nostres límits. La vida ens ofereix múltiples ocasions per aprendre a ser humils. No aprofitar aquestes ocasions és un luxe que no ens podem permetre en el temps que corren.

La humilitat ens vacuna i ens fa deixondir al davant del pensament únic (que afirma que només hi ha un model de societat i de relacions humanes); ens obre els ulls davant la uniformització de les modes i de les tendències i davant la globalització creixent que esborra identitats,  difumina les injustícies i obvia  les dramàtiques desigualtats.

La humilitat és un valor i una virtut per a tots els educadors.  La humilitat ha de ser una característica de l’educador. Els educadors, talment com els grans savis,  quan més aprenen més preguntes generen.  De ben segur que unes bones dosis d’humilitat  ens afavoriria el debat, el diàleg i la possibilitat d’arribar a acords; aquestes actituds, sempre, afavoreixen la convivència en les nostres societats complexes i diverses.

Però la nostra fita és més ambiciosa encara: desitgem un progressiu canvi d’actituds:


La humilitat apareix quan hi ha problemes: hi ha persones que només es dediquen a ells mateixos, mentre que d’altres col·laboren per afavorir el bé comú.

Els educadors hem de ser humils; ensenyem coneixements, estratègies per resoldre problemes i valors i actituds. Com no hem de ser humils davant l’incommensurable bagatge de sabers que ha acumulat la humanitat? En un dia acumulem més informació que el que s’acumulava en segles anteriors i a mesura que avancem en la comprensió de tot el que ens envolta més interrogants ens plantegem. Davant d’aquests fets la humilitat no és només una possibilitat sinó una obligació.

Com educadors necessitem ensenyar la passió pel descobriment, la necessitat de la recerca, la il·lusió per entendre com funciona tot el que està al nostre abast i la humilitat; la humilitat ens situa a tots  en la immensitat de l’univers i ens empetiteix fins a lo microscòpic. En una i altra escala apareixem com una casualitat en el caos universal. Qui pot defensar el pensament únic? Qui pot defensar l’immobilisme? Qui pot pensar que les seves idees són les úniques vàlides? Qui pot imposar determinades maneres de viure i de relacionar-se?  No hi ha alternativa a la humilitat.


Continuarem.