O com convertir les nostres il·lusions i utopies educatives en realitats

diumenge, 30 d’abril de 2017




video
Si ens refiem de les notícies fugisseres de les primeres planes pensarem que les coses no van en una direcció massa adequada; si ho analitzem sense aprofundir massa ens pot esgarrifar: sembla com si els grans líders mundials estiguin com embogits; la cursa d’armes i la despesa armamentista creix a un ritme desenfrenat; aquests mateixos líders neguen l’evidència del canvi climàtic, per preservar determinats interessos d’uns pocs; en tost de redistribuir l’enorme riquesa que se genera, molts estats i xarxes de caire mafiós (no es pot dir d’altre manera) frenen la redistribució i concentren la riquesa en un 1% de la població mundial, mentre que el 99% restant viu en condicions precàries o, com a mínim, dificultoses. Arran de la darrera crisi, el risc de pobresa extrema s’ha incrementat en unes proporcions alarmants en els països teòricament desenvolupats; les bosses de pobresa han aparegut arreu i els moviments migratoris degut a conflictes armats mouen milions de persones que perden el seu arrelament i tots els seus bens més preuats, per pocs que siguin.

Si ens quedem en aquesta perspectiva podríem pensar que poca cosa hi ha a fer; però aquesta seria una visió esbiaixada i pessimista i aquesta és, precisament, la visió que aquests líders i aquestes màfies volem que tinguem: que no hi ha res a fer. Dit d’una altra manera, que no volen que ningú faixi res per canviar l’estat de les coses ja que aquests canvis els perjudicarien a ells.

Però la realitat és molt diferent. Hi ha milers de persones que treballen per millorar el benestar de les persones i de les comunitats més desfavorides; hi ha milers de persones que treballen en organismes internacionals per afavorir polítiques redistributives; hi ha milers de persones en organitzacions no governamentals (ONG) que fan feina en les zones més desfavorides del planeta, als camps de refugiats, amb les persones que s’han vist desposseïdes de tot, amb les persones malaltes, amb les persones que pateixen... La realitat, vista des d’aquesta altra perspectiva, canvia. Veiem que hi ha persones tolerants, solidàries, compromeses, amb criteris i arguments potents que, poc a poc, van canviant el món. Per tant, si ens hi afegim, el canvi serà total i ple.

Aquest optimisme (realista) és fonamental per l’educació. L’optimisme implica confiar amb les possibilitats i capacitats de les persones (de totes les persones, sigui quina sigui la seva condició o procedència, siguin quines siguin les seves diferències...). Haureu vist que he adjuntat un vídeo com a mínim curiós: és un fillet que supera un obstacle aparentment infranquejable (no sé si el vídeo amaga algun truc o algun retoc, però com imatge metafòrica ja ens va bé). Metafòricament el vídeo me serveix per afirmar, de manera contundent, que per murs que alguns vulguin aixecar aquests murs seran superats, seran finalment esbucats i la tolerància i la convivència en la diferència s’imposarà, encara que hagin de passar generacions. No hi ha alternativa; la convivència en la diversitat és una fita irrenunciable de la humanitat.

Els fillets i les filletes són capaços de superar els obstacles, amb la nostra ajuda o sense, perquè són optimistes, creuen en les seves possibilitats mentre els adults que els envolten els encoratgem, els guiem i els estimen.

De cada dia coneixem millor com funciona el nostre cervell; els descobriments apunten a velles teories (bàsicament basades en la intuïció), molt potents, que han marcat filosofies i religions de diferent procedència i arrels històriques. Ara, alguns neurocientífics confirmen principis ètics que sempre hem considerat universals. Richard Davidson, doctor en neuropsicologia, afirma amb contundència: la base d’un cervell sa és la bondat, i se pot entrenar, és a dir, se pot educar.

Aquest és el gran potencial de l’educació al que no podem renunciar; ensenyar la bondat a partir de l’exemple, ensenyar la comprensió humana i ensenyar a conviure amb la diversitat són fites educatives irrenunciables. No podem perdre més temps. Som-hi.


dimecres, 5 d’abril de 2017



Ha passat molt temps, massa temps; però crec que mai és tard per retre un sincer reconeixement i adherir-me a l’acte que es va celebrar el passat dia 11 de febrer amb la conferència de David Atzet, director del SINS Cardener que parlà de com impulsar el canvi educatiu. Aquestes setmanes estava passant per un complicat estat de salut que va acabar amb una estada en un “hotelet” de Palma on van aconseguir encarar la situació i resoldre-la. Me va saber greu no poder assistir a aquest acte i, moralment, tinc el compromís d’escriure i retre l’homenatge més merescut a na Pilar i a totes les persones que han format part del Moviment de Renovació Pedagògica i han organitzat durant 34 anys l’Escola d’Estiu, nucli de la innovació educativa a la nostra illa, a part de participar en múltiples projectes i iniciatives municipals, insulars i nacionals.

Vull expressar,  a tots els qui heu format part del Consell d’Illa del Moviment de Renovació Pedagògica de Menorca, la més emotiva, sincera i cordial felicitació per l’homenatge que rebéreu el passat dissabte 11 de febrer.

Aquest acte de reconeixement és més que merescut; per tots vosaltres, la formació ha esdevingut una de les línies prioritàries de la vostra tasca professional, però també ha format part del vostre projecte de vida: un projecte d’escola pública, un projecte de país, de tots i per a tots, on hom se senti acollit en una escola menorquina, arrelada al medi i a una societat no més gran que una barriada d’una gran ciutat, però liderada per un grup de persones que des de sempre han confiat en l’educació com eina de transformació social, especialment per als sectors més desfavorits. 

Trenta-quatre anys són bons de dir, però al darrere hi queden moltes hores de feina, moltes hores esgarrapades del temps personal, del temps amb família, del temps de vacances...  Quantes conferències, cursos, tallers i seminaris s’han programat durant aquests trenta-quatre anys? Centenars. Persones rellevants dels diferents camps de coneixement en ciències de l’educació han aportat el seu coneixement i la seva saviesa  i el Moviment ha sabut canalitzar les innovacions pertinents per aconseguir fites realment meritòries. 

L’escola pública menorquina acull més del 80% dels estudiants de l’illa, fent front, no sense dificultats, a la inclusió de les persones amb diversitat funcional, primer i, segon, acollint a l’allau de persones nouvingudes que vingueren buscant el millor per a les seves famílies, fugint de la misèria i de precàries condicions de vida (en alguns centres s’ha superat el 18% d’alumnat nouvingut i en casos excepcionals, fins al 50%). Respondre adequadament a aquest dos reptes sense perdre alumnat ha suposat un esforç molt superior al que es pot demanar; el Moviment hi ha jugat un important protagonisme, elaborant documents, propostes i iniciatives que aconseguiren que les escoles públiques no perderen qualitat i, sobretot, no perderen credibilitat entre la societat. Sense vosaltres res no seria igual.

Per a molts de vosaltres, el Moviment i l’Escola d’Estiu, han esdevingut també part del vostre projecte de vida. I com tot en la vida, els projectes de vida es desenvolupen, creixen i es transformen en funció de les necessitats de cada moment. Sempre canviem, sempre evolucionem.

Us vull fer arribar a tots la més sincera enhorabona per la feina feta, però això no implica un punt i final; és un punt i seguit. Heu de seguir endavant; hi ha molt per fer i us necessitem; la vostra experiència, bondat, capacitat de dedicació i voluntat de treballar dur per aconseguir millorar l’educació han estat, són i seran un exemple del que cal fer per capgirar l’esdevenir de la història: lluitar desinteressadament per la millora de les condicions de tots i cadascun dels fillets i de les filletes que omplen d’alegria, espontaneïtat i imaginació els nostres centres educatius, en especial per aconseguir millorar les condicions de vida i de benestar  dels sectors més desfavorits de la societat.

Ara són moments de trencar parets, rompre barreres, deconstruir aules, obrir espais, oblidar-se dels currículums nacionals i oblidar-se, també, del mot alumne (que despersonalitza, que uniformitza, que vol fer igual allò que sempre ha sigut, és i serà diferent...); necessitem persones compromeses amb el benestar d’altres persones, persones que mentre ensenyin aprenguin i persones que mentre aprenguin ensenyin.

El diccionari no recull moltes paraules d’agraïment; en canvi n’hi ha un caramull per menysprear, insultar, denigrar... Per tant, usarem el mot més utilitzat i, potser, el més rellevant: gràcies bons amics i amigues per tot el que he après de tots i cadascun de vosaltres. El vostre exemple, la vostra tenacitat i el vostre esforç han valgut la pena.

I de na Pilar què podem dir que ja no s’hagi dit? Na Pilar ha esdevingut el lligam del Moviment amb el món de la recerca en didàctica; a part d’impartir molt cursos i conferències durant els trenta-quatre anys d’Escola d’Estiu ha sabut respondre a les necessitats del col·lectiu de mestres menorquins que cercaven la innovació, insatisfets amb allò que havien fet sempre. Els organitzadors de l’Escola d’Estiu s’assessoraven amb na Pilar per portar les novetats i les innovacions del moment i, gràcies a ella, vam conèixer grans teòrics i pràctics en didàctiques específiques d’arreu de l’Estat, i especialment de les innovacions que es portaven a terme a Catalunya.

Na Pilar és la nostra amiga, la nostra mestra, la nostra guia; és mestra de mestres i ha dedicat tota la seva amb passió a l’ensenyament. Les seves línies de recerca s’han centrat en les ciències socials i la seva didàctica i la formació del professorat, autèntic cavall de batalla al llarg de dècades, i ha destacat per la solidesa dels seus valors: la seva generositat, la seva coherència i el seu permanent compromís amb l’educació i en la millora de la formació dels mestres.

La formació ha esdevingut eix de tota la seva acció professional; així ho afirma en repetides ocasions i ho explica en molts llocs:

Sabem que la formació inicial i continuada del professorat no és satisfactòria ni en l’ensenyament primari ni en el secundari.(...) Sabem també, que la pràctica educativa no canvia quan canvia el currículum ni com a conseqüència de decrets i ordres ministerials o de la conselleria de torn, sinó quan el mestre o la mestra decideix que l’ha de canviar. I també sabem que quan mostrem les nostres experiències als altres, quan posem en comú les nostres reflexions, els nostres dubtes i les nostres propostes alternatives, fem avançar el coneixement i, de mica en mica, ens adonem que la realitat va canviant, va millorant[1].

Na Pilar, la nostra Pilar,  ha aprofitat totes les escletxes, tots els buits, tots els errors, tots els plantejaments epistemològics, psicològics i pedagògics de la renglera de reformes educatives per impulsar les seves idees i intentar que arribessin al major nombre de mestres. Ho ha fet des de tots els organismes on ha treballat  i des d’arreu on ha pogut i des de llocs on  no l’han  deixada intervenir.  Una vegada rere l’altra, incansable, tossuda, repetint els arguments, cada vegada més sòlids, cada vegada amb més referències arreu del món.

Na Pilar va apostar per dignificar la professió de mestre i la seva formació; perquè hi creu. Na Pilar creu amb nosaltres, no com a simples transmissors de continguts sinó com persones capaces de fer possibles les utopies. Diu a la introducció:

La utopia deixa de ser-ho si pot ser verificada en la praxi diària, i necessita dues coses: el convenciment que el món no funciona com ho hauria de fer, i la confiança en la capacitat humana per millorar[2].

Quantes coses que he après amb na Pilar! Dels seus escrits, amb les seves converses, xerrant dins el cotxe... Sempre ha sabut anar al moll de l’os de l’educació: el reconeixement universal de la dignitat humana. La dignitat humana s’aconsegueix en societats cooperatives on tothom sent que és tingut en compte, que existeix, que és reconegut, que aporta el que sap i el que sap fer a la col·lectivitat; que sent  prop seu la mà amiga, la veu dolça i la mirada còmplice que el fan sentir més acollit... i comença a confiar amb els altres i els altres amb ell...

Però encara Pilar, hi ha gent que no ho entén o no ho vol entendre: com és possible que no entenguin que la cooperació,  la dignitat,  la tolerància, la igualtat i la llibertat són els elements centrals per la pervivència de l’espècie?

Però l’aprenentatge més profund, més sòlid i més ferm que na Pilar m’ha ajudat a construir és que hi ha futur, hi ha esperança, hi ha força, que som pocs però hem d’estar il·lusionats; no sé les vegades que m’has repetit: un mestre no pot estar mai desanimat! Com ha d’educar si està desaminat? I això m’ ha calat profundament.

Pilar, has sabut combinar el coneixement científic ben elaborat amb els avenços metodològics; has sabut ensenyar a enraonar tot partint de les emocions;  dels valors n’has fet virtut i de l’optimisme una invariant pedagògica: hem de creure en la possibilitat del canvi i hem d’aconseguir deixar un món més just i tolerant. Pilar, gràcies per ensenyar-me  a ser millor persona; gràcies per ensenyar-ho a hom que ha tingut el plaer de poder parlar amb tu.




[1] INTRODUCCIÓ (2004): Tornem-hi!! Reflexions per reiniciar el debat a De la teoria a l’aula. Formació del professorat i ensenyament de les Ciències Socials. Barcelona: Departament de Didàctica de la llengua, de la Literatura i de les Ciències Socials, pàg.  7-9
[2] BENEJAM, P. (2014): Quina educació volem? Barcelona: Associació de Mestres Rosa Sensat; pàg. 20. 

dissabte, 1 d’abril de 2017

(...) Ensenyar és això: és tornar a començar fins a la nostra necessària desaparició com a professors. Si no som capaços d’instal·lar els nostres alumnes en el present d’indicatiu de la nostra classe, si el nostre saber i el gust de dur-lo a la pràctica no agafen en aquests nois i noies, en el sentit botànic del verb, la seva existència trontollarà damunt dels sots d’una mancança indefinida (Pennac, 2008; Mal d’escola)

Imatge de la superaula on conviuen fillets i filletes de primer i segon de primària amb tres mestres i tres zones de treball:
la font (on fan feina en grups cooperatius), la cova, (on treballen individualment o en parelles) i el foc de campament (on s'asseuen en unes grades i escolten una breu explicació per preparar una activitat de forma conjunta). 


Fa uns dies, el CC Francesc de Sales, Calós, de Ciutadella va obrir les seves portes per mostrar les innovacions que han iniciat.  La visita, guiada i explicada, va ser molt interessant; vam recórrer les diferents aules i els diferents projectes innovadors. La jornada se va iniciar amb un espectacle de màgia a càrrec d’un professor i d’un alumne d’ESO del centre. Aquest espectacle va ser una al·legoria sobre el significat de l’educació: la flama de l’educació transforma les persones; l’educació allibera, fa créixer i el coneixement es transforma en elements útils per entendre la vida, els fenòmens, els processos; el coneixement es transforma en una eina útil que cadascú ha de processar des de la seva òptica, des dels seus interessos i motivacions; els estudiants aprenen desconstruint el coneixement i se n’apropien. Tot plegat és la màgia de l’educació: una educació transformadora que, possiblement, no canviarà la societat però formarà a les persones que ho aconseguiran.

Les innovacions que ens van explicar abasten tot el centre, estan coordinades i, al darrere, tenen un projecte sòlid a mitjà i llarg termini; la visió de futur es veu i es percep en totes les innovacions. No les podem detallar totes, però si que farem un recorregut acompanyat  de fotografies i algun vídeo que il·lustraran i descriuran molt millor  les nostres paraules.

Els projectes iniciats suposen un canvi substancial en la concepció d’ensenyar i aprendre i un punt de no tornada, ja que els diferents projectes se van consolidant curs rere curs:

  •   El projecte interdisciplinari de ciències (ESO) al laboratori. La metodologia de superaula a 1r i 2n de primària, que s’ampliarà el proper curs a 3r i 4r. A la superaula hi treballen dos cursos i tres professors en tres espais diferenciats: la font (zona de feina en grups cooperatius), la cova (zona de feina individual o en parelles) i el foc de campament (on els fillets i les filletes seuen en una grada mòbil i escolten una petita explicació entorn a una tasca. Les explicacions, en cap cas, no duren més de 10 minuts.
  •  El projecte de lectura a 3r de primària, amb 15 minuts de lectura diària.
  •  A l’aula de quart usen els llibres digitals a partir de teuletes per a tots els estudiants.
  •  A l’aula de 5è se treballen determinats valors en forma d’itineraris.
  • Tot el centre intenta ser una escola inclusiva, que atén la diversitat a partir d’un servei d’orientació que treballa, bàsicament, dins les aules, coordinats amb els professors d’aula i de matèria.
  • El centre disposa d’una aula de llengües i es defineix com escola plurilingüe.
  • A l’aula de tecnologia es treballa per projectes a secundària.
  • A 1r d’ESO treballen un projecte interdisciplinar anomenat Sembra de talents.
  • A 4rt d’ESO treballen un projecte interdisciplinar d’aprenentatge servei (APS) on col·laboren amb diverses entitats de la localitat.
  • Disposen d’una aula de psicomotricitat ben condicionada.
  • Aprofitem tots els espais, i en un petit pati interior (pati Domènec Savio) tenen l’hort escolar on participen diferents cursos.
  • I finalment, disposen de dos serveis complementaris importants per a les famílies: l’escola matinera i el menjador escolar.
L'espai del foc de campament, amb les grades mòbils i la
pissarra digital. 
Tot plegat, un centre que ha sabut actualitzar-se, transformar-se, innovar i incorporar els projectes educatius que han demostrat la seva eficàcia arreu del món. No podem oblidar que, per primera vegada, en la història de les ciències de l’educació,  existeix un acord pràcticament unànime de com ha de ser un centre que respongui als reptes del segle XXI. 


Aquests acords es poden resumir bàsicament en dos: formar les persones per aprendre a aprendre en un món en canvi accelerat i ensenyar-los a  afrontar la incertesa. Dos reptes complexos però extraordinàriament rellevants que s’han d’abordar des de la il·lusió, el compromís, el treball ben fent i coordinat i l’actualització científica i pedagògica continuada. 

El projecte de lectura a 3r d'educació primària

Un dels projectes iniciats: què necessiten els animals
 i les plantes de la terra per sobreviure
Projectes i invents a l'aula de tecnologia







Dos reptes capaços de transformar, dos reptes capaços de formar persones preparades, amb criteris propis i solidàries. Tot plegat, un esforç que val la pena que mereix el suport de les famílies, de les institucions i de la societat en general. 



video




Reflexions dels estudiants entorn als projectes d'aprenentatge servei

Reflexions sobre els projectes d'aprenentatge servei on els estudiants demostren
el coneixement de l'experiència, comparteixen els objectius i s'apropien i transformen
el medi més proper. Un exercici de tolerància, solidaritat i bon fer.
Reflexions dels estudiants de 1r d'ESO sobre el projecte interdisciplinar
Sembra de talents (en aquest cas escriuen sobre una obra de teatre que
han representat)



En resum, un projecte engrescador que ajuda a aprendre i a ensenyar als estudiants, al professorat i a les famílies, ja que, com bé sabeu, junts s'aprèn més i millor. Quan una persona aprèn també ensenya i quan ensenya també aprèn. David Duran (2016) ho anomena aprensenyar. 




dilluns, 27 de març de 2017


Joan Seguí Vázquez amb la seva filla, Joana Maria Seguí,
vicerectora de Cultura i Projecció Social de la Universitat
de les Illes Balears
Menorca és un petit tresor. Els seus habitants han sabut conservar l’essència  a costa de molts sacrificis; la terra, massa vegades eixuta, no ha donat els fruïts esperats i, molts, han hagut de partir mar enllà cercant ventura. Altres, per motius molt diversos, s’han establert en diferents llocs del món. Darrerament, els joves amb estudis superiors ja no tornen a l’illa; no hi ha oportunitats; durant el 2016,  800 menorquins entre 18 i 25 anys no van tornar. Els que hi vivim no hem sabut generar les condicions per aconseguir una societat de progrés i benestar.

El món tampoc no és el mateix; cadascú té el dret i l’obligació de cercar el lloc on pugui realitzar-se plenament. De  menorquins n’hi ha arreu i fan bona feina; per què? Per ser menorquins? És ben possible. I quina explicació té si en té? Potser per deformació professional penso amb una hipòtesi. Menorca ha gaudit d’uns referents educatius i pedagògics molt meritoris, no majoritaris, però que han deixat petjada, des d’una minoria molt cohesionada, a la gran majoria de la societat: lluitar per a una educació de qualitat, des de l’educació bàsica fins a l’ensenyament superior; des dels grans il·lustrats menorquins del segle XVIII, passant la lluita per consolidar  l’Institut de Segon Ensenyament de Maó (únic en una no capital de província); l’illa també va gaudir d’una diversa i rica xarxa associativa que sostenia escoles durant la Restauració: les escoles religioses, les escoles laiques, les escoles públiques amb mestres innovadors que aplicaven mètodes de l’Escola Nova (Montessori, Freinet, Decroly, Dewey...) fins arribar a la magnífica tasca del Moviment de Renovació Pedagògica de Menorca i, finalment, al MovimentMenorcaEdu21 que lluita, en el marc d’Illes per un Pacte, per aconseguir un gran pacte educatiu i social.

Tot i que no volem simplificar ni estereotipar, crec que aquesta preocupació per la feina ben feta, per portar una vida assenyada i per mantenir viu l’arrelament a l’illa marca el tarannà d’una gran majoria de menorquins que viuen i han viscut fora.  Aquest és el cas que ens ocupa. En Joan Seguí, és un d’aquests menorquins que visqué bona part de la seva vida a Mallorca i que sempre mantingué ferms els principis que defensem: feina ben feta, vida assenyada i arrelament a l’illa que el va veure néixer.

En Joan Seguí va néixer a Ciutadella el 1929; durant la seva vida va ser bijuter, pintor i dissenyador; dissenyava bijuteria, bosses  i calçat.   En els seu inicis era representant d’una indústria que venia maquinària per treballar la pell i va obrir una sucursal a Inca per romandre-hi un parell d’anys, però l’estada s’anà allargant, els seus fills creixeren a Inca i ja no retornà. Era casat amb Florència Pons Marquès i tingueren tres fills: na Joana, na Margalida i en Toni. Els lligams entre les indústries ciutadellenques i inqueres era ben conegut, juntament amb altres indústries dels pobles del Raiguer mallorquí, com Alaró i Lloseta.

Com a bon ciutadà fou elegit regidor a l’Ajuntament d’Inca pel partit socialista, responsabilitzant-se de l’àrea de Sanitat. Ja jubilat va rebre el títol honorífic de Mestre Bijuter per part de la conselleria de Comerç i Indústria.

La seva tasca humanitària abastava altres aspectes, com la de pertànyer a la  Germandat de Donants de Sang de la Seguretat Social. El novembre de 1985 fou homenatjat durant l’assemblea general de la Germandat davant més de 5000 persones per la seva generositat:

(...)Entre otros actos se entregaron las insignias a los donantes com más de 10 donaciones, a los de 25 y un merecido homenaje a Juan Seguí Vázquez, miembro de la Hermandad y amigo nuestro por haber superado las 50 donaciones de sangre, en realidad ya lleva en su haber 52 (http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/premsaForanaMallorca/index/assoc/Dijous_1/985_mes1/2_n0585.dir/Dijous_1985_mes12_n0585.pdf pàg. 4).
           
Escrivia poesies, pintava i escrivia i últimament estava treballant en un diccionari popular sobre la parla de Ciutadella que il·lustrava amb aquarel·les i tinta, com els seus poemes. També ha recollit, en un treball, els batlles de Ciutadella des del 1928 fins a l’actualitat. A més és afeccionat al col·leccionisme (claus, eines antigues, plaques de cases i de carrers...).

Com a pintor realitzà algunes exposicions, com la del 24 de desembre de 1974, a la Sala d’Exposicions de la Caixa de Pensions de Llucmajor, on exposà una col·lecció d’olis. Últimament ha usat l’aquarel·la i la tinta. Algunes de les seves obres romanen al fons pictòric de la Residència Miquel Mir d’Inca. Maria Esther Molina Costa, en una comunicació presentada a les VI Jornades d’Estudis Locals d’Inca, afirma:

Joan Seguí Vázquez. Ciutadella de Menorca, 1929. Fixà la seva residència a Mallorca el 1969. Des de 1945 ha realitzat diverses exposicions individuals arreu de Mallorca i a Menorca. A la seva pintura de temàtica paisatgística podem veure indrets de Mallorca i Menorca en un estil postimpressionista d’influència local.                                           (http://ibdigital.uib.es/greenstone/collect/jornadesEstudisLocalsIncaVolums/index/assoc/2004_Jor.dir/2004_JornadesEstudisLocalsInca_v06.pdf; pàg. 43-58).

Hem destacat alguns dels trets d’identitat dels menorquins mar enllà. N’hem deixat un pel final: l’estimació, l’enyorança i el record permanent per l’illa. En Joan Seguí ho expressa poèticament. Llegiu i us convencereu del que vull expressar.



Finalment, vull dedicar aquest breu i humil reconeixement als seus fills; a na Margalida, en Toni i molt especialment a una persona molt estimada, na Joana Maria Seguí, vicerectora de Cultura i Projecció Social de la Universitat de les Illes Balears, recentment nomenada nou membre de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans. Na Joana Maria és una persona treballadora, coratjosa i vital que ha contribuït al coneixement de la nostra terra i ara, com vicerectora, porta el nom de les Illes i de la UIB arreu del món.



Sempre he pensat que el millor homenatge que es pot retre a les persones que ens deixen és seguir fent, més i millor, allò que ens apassiona, tot allò pel qual la persona que ens deixa se sentiria orgullós. No tinc cap dubte que serà així. Seran moltes les contribucions que ens oferirà na Joana Maria, talment com ho va fer el seu pare, des del seny, el treball seriós i la humilitat.





Poemes que recorden l'illa de Menorca escrits i decorats amb tinta
i aquarel·les per Joan Seguí Vázquez



dijous, 23 de març de 2017

La sala de psicomotricitat plena de fillets i filletes i les seves famílies (avis i
àvies incloses) 

Cada curs, la comunitat educativa  del CEIP Francesc d’Albranca obre el centre al poble per mostrar el què fan, els projectes que desenvolupen i les propostes de futur. L’escola sempre ha estat molt integrada en el seu entorn i la jornada de portes obertes és una oportunitat per viure el batec de les diferents línies de feina encetades i de les realitats i propostes educatives que es troben a cada espai, a cada aula, a cada racó...

Una bona oportunitat per aprendre, observa i reflexionar. En aquests moments, la comunitat educativa participa en diferents projectes com l’escola plurilingüe, el projecte Entre tots feim el món i el projecte Llavors pel canvi. Ho podeu veure i llegir a la seva web:  http://www.ceipfrancescdalbranca.es/

Mentrestant, el claustre, intenta definir com podria ser l’escola del futur, un futur que, dia rere dia, és més present, donats el ràpids canvis socials, econòmics, culturals, educatius i ètics. Estan pensant en una reorganització i flexibilització dels espais i del temps; intenten aplicar noves metodologies més inclusives i innovadores; estan pensant en com aconseguir millors aprenentatges, més sòlids, més relacionals, més lligats, més propers, útils i competencials; estan intentant evitar l’acumulació de coneixements, fomentant la seva comprensió profunda...  Han iniciat el treball de les emocions, conjuntament amb les famílies...

Com afirmen en el Projecte Educatiu: els projectes de treball, les activitats d’experimentació, les petites investigacions, els tallers artístics, les conferències per treballar l’expressió oral, els grups interactius..., són estratègies molt útils per anar seguint aquesta línia metodològica; una manera de fer que aposta pel treball cooperatiu, l’atenció a la diversitat i l’enfocament globalitzat.

Us oferim un recull d’imatges del dia de portes obertes que expressen millor que les paraules tot el que volem expressar.

Els fillets i filletes d'educació infantil van portar objectes antics usats en el segle XIX i principis del XX
Els objectes que van portar els pares i avis van ser molt comentats
A Educació infantil també van treballar menjars de l'època que va viure Francesc d'Albranca; moltes de les activitats realitzades giraven entorn la figura del metge i folklorista que aconseguí recollir una bona part de la nostra saviesa popular. 
La taula de llum, una petita meravella per construir i imaginar.
A la dreta observem un racó de construccions de fusta on jugaven
molts fillets i filletes majors. 





Els de cinquè de primària van elaborar una línia del temps
amb tots els esdeveniments succeïts durant la vida de
Francesc d'Albranca




A experimentació en anglès estan elaborant maquetes d'edificis d'arreu del món emblemàtics i ara estan preparant
la seva il·luminació. 





La innovació va arrelant a molts centres educatius; fa goig veure com molts col·lectius de professors i professores han iniciat a les seves escoles interessants processos de canvi i de transformació. El camí iniciat per aquest centre és irreversible: caminem vers la transformació i el compromís social;  caminem vers l’equitat, fita irrenunciable i cabdal i avancem vers l’escola del segle XXI.

És hora d’avançar junts, el repte bé s’ho val. Ens hi juguem la cohesió social, la tolerància i la solidaritat entre totes les comunitats que habitem el planeta.


dimarts, 21 de març de 2017

Posted by Pere Alzina 14:24 No comments
Col·lecció de llibres sobre innovació educativa publicats per l'editorial Labor i monogràfics de la Revista de Pedagogia. Unes publicacions que demostren l'ampli moviment educatiu innovador durant la II República

Detalls de la col·lecció on podem veure publicacions sobre orientació professional, educació de l'adolescència, el concepte d'escola única, història de la pedagogia, psicologia del treball escolar o les propostes educatives de Froëbel i Pestalozzi. 

Tot un conjunt de circumstàncies han provocat que mantingués el bloc en silenci durant molt temps, massa temps. Però he pogut comprovar com els lectors han continuat consultant els articles que hi ha penjats des de l’inici. Sens dubte és un fet que me satisfà i m’encoratja a seguir publicant articles i reportatges sobre temes educatius. Per tant, reprenem la iniciativa amb noves forces, nous projectes i, sobretot, molta il·lusió.

El món educatiu està canviant com mai no ho havia fet i això m’encoratja encara més a contribuir modestament al cúmul d’innovacions que s’estan produint arreu.

Un dels aspectes més rellevants d’aquests processos de canvi és que, gairebé per primera vegada, sabem allò que funciona en educació i existeix un ampli consens mundial sobre el que cal fer per millorar els processos d’ensenyament i aprenentatge de tots i cadascun dels fillets i de les filletes d’arreu del món.

La innovació avança, les xarxes entre centres se consoliden; s’analitza  i se revisa la formació inicial i permanent del professorat; els currículums estan sotmesos a profundes renovacions; la tecnologia ens posa a l’abast eines i informacions mai no imaginades... però ens queda un gran repte pendent: assegurar l’equitat; assegurar que tots els fillets i les filletes d’arreu del món tinguin accés a una educació digna, de qualitat i que respongui a les necessitats socials, adoptant un ferm compromís social i ètic vers els sectors més desfavorits de la població.


dijous, 7 de gener de 2016

Posted by Pere Alzina 9:06 No comments
Hem decidit fer canvis aprofitant allò que diuen del nou any: nous desitjos amb noves forces, tot i que no tots els projectes iniciats aprofitant el nou any, arriben a bon port, però, com a mínim ho intentarem. 

Hem cercat un disseny nou que, tal vegada, les pàgines amb els temes monogràfiques no funcionen com ens agradaria, però bé, ho provarem. En aquests moment, hem de dir que el blog encara està en construcció o en deconstrucció i reordenació, però mentre iniciarem la publicació d'articles, estudis, fotografies o vídeos i anirem comprovant les seves avantatges i les seves limitacions. 

Per començar, us deixem un breu enregistrament casolà per donar-vos a tots el bon any i transmeteu-vos els millors desitjos. 

video

Posted by Pere Alzina 7:43 No comments
Fa uns mesos, la cancellera alemanya va afirmar que la interculturalitat havia fracassat. Si que hi van haver algunes reaccions contràries a aquesta dura manifestació, però la veritat és que la polèmica ha passat ràpidament, com totes aquelles que impliquin pensar-hi i repensar-hi a mitjà i llarg termini.

La pregunta que sorgeix immediatament,  i molt poques persones se van fer,  és:  hem avançat realment en el concepte i les implicacions de la interculturalitat per afirmar que ha fracassat? Diem que una cosa ha fracassat quan se consideraven vàlids i valuosos els objectius i s’han intentat concretar de moltes maneres possibles. Això és el que ha succeït amb la interculturalitat? És bastant simple deduir que els valors que es defensen són valuosos per la societat però que no s’han fet ni s’han posar en marxa totes les accions per avançar en aquesta direcció.

Per tant, la interculturalitat no ha fracassat; és que a molts no els ha interessat consolidar-la ni hi han treballar de valent. I les responsabilitats són compartides; si ha fracassat o no s’ha consolidat és perquè col·lectius molt diversos de ciutadans d’origen i procedència diversa no ho han volgut o hi han  posat traves. Per tant, les responsabilitats tant poden ser de la societat d’acollida com de les persones nouvingudes. No és aquest el moment d’establir percentatges de responsabilitats; no els tenim ni potser ens interessen.

El que si volem afirmar amb rotunditat és que la interculturalitat no ha fracassat, perquè forma part de l’essència dels humans; alhora que som diversos per naturalesa procedim d’ancestres comuns; alhora que procedim de cultures molt diferents i parlem llengües molts diverses, som éssers humans, no procedim  d’espècies diferents. Per tant, la interculturalitat no ha fracassat perquè és inherent a tot lo humà. Negar-ho és negar una evidència i difondre idees malintencionades que mai no ajuden a resoldre els problemes que genera la convivència, més bé els empitjora.

La interculturalitat no ha fracassat; forma part de l’essència humana. Cal aprofundir-hi amb fermesa i convicció.