O com convertir les nostres il·lusions i utopies educatives en realitats

diumenge, 7 d’abril del 2019

Posted by Pere Alzina 0:24 No comments

La força de la natura ens recorda la nostra feblesa, les nostres debilitats, la necessària 
pràctica de la humilitat... Tanmateix tot resorgirà, la vida s'imposarà, el progrés triomfarà. 






















40 ANYS D'AJUNTAMENTS DEMOCRÀTICS 

Davant la trobada que ha organitzat l’Ajuntament d’Alaior convidant a tots els “qui han ocupat càrrecs electes de la Sala (o representants per un familiar si no hi són) per celebrar la democràcia i retre implícitament un reconeixement a totes les persones que han integrat les successives corporacions municipals” (cita textual de la carta rebuda) no puc més que agrair-vos la iniciativa i la convidada que me pertoca per partida doble, la del meu pare i la pròpia. I l’agraïment és sincer i sentit.  Crec que actes així són necessaris.

Ara bé, agrair i ser sincer no sempre implica acceptar; implica respectar (també de manera sincera, sentida i profunda) a les persones que han considerat que era una bona iniciativa però no acceptació passiva. I aquesta és la meva situació. 

El títol intenta resumir una mica el que ara penso: poc per celebrar, molt per agrair, encara massa per fer.

Poc per celebrar. Què celebrar? La democràcia. Per què? 40 anys de democràcia. Els primers 40 anys seguits de democràcia de la història d’aquest Estat. Bé. Molt bé. És cert que la transició va generar moltes il·lusions, però també molt sacrificis i moltes renúncies. I de quina democràcia parlem? Darrerament es parla molt de constitució. De la Constitució que va permetre la democràcia i la convivència durant anys. Està bé.

Se suposa que després de tant de parlar-ne tothom l’ha llegida. I lògicament s’han assolit i consolidat els principis en ella recollits. I aquí és on sorgeixen els meus dubtes i me porten a afirmar, humilment, que hi ha poc per celebrar; recordem alguns articles i deixem a l’aire algunes preguntes:

-                  Article 10.  1.  La dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altres són fonament de l’ordre polític i de la pau social. 2. Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya. Respectem la dignitat de TOTES les persones? Les llibertats estan en consonància amb la Declaració Universal dels Drets Humans?  
                                                                                                                                                         
       Article 14.  Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. Realment, amb sinceritat, creieu que som tots iguals davant la llei? No és ben possible que alguns siguin més “iguals” que d’altres?

-         Article 31.  1. Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori. 2. La despesa pública realitzarà una assignació equitativa dels recursos públics, i la programació i l’execució respondran als criteris d’eficiència i economia. Teniu la sensació de que realment el sistema tributari és igual i progressiu? Per a tots? O només per alguns?

-         Article 35 1. Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través del treball i a una remuneració suficient per tal de satisfer les seves necessitats i les de la seva família sense que en cap cas es pugui fer discriminació per raó de sexe. I els tres milions i mig d’aturats d’ara? I els gairebé sis milions al llarg de la punta de la crisi? I les persones que reben pensions baixes o no contributives realment tenen la sensació de tenir una remuneració suficient? Sincerament, algú s’ho poc creure?

-          Article 40. Redistribució de la renda. Plena ocupació. 1.  Els poders públics promouran les condicions favorables per al progrés social i econòmic i per a una distribució de la renda regional i personal més equitativa, dins el marc d’una política d’estabilitat  econòmica. De manera especial realitzaran una política orientada cap a la plena ocupació. Si gairebé un 30% de la població està en risc de pobresa o de pobresa extrema, on és l’equitat?

-           Article 44. 2.  Els poders públics promouran la ciència i la investigació científica i tècnica en benefici de l’interès general. Com? Enviant a milers d’investigadors a l’estranger? Reduint la despesa en I+D en més de 2.500 milions d’euros?

-           Article 45. Medi ambient.  Qualitat de vida. 1.  Tothom té dret a gaudir d’un medi ambient adequat per al desenvolupament de la persona, i el deure de conservar-lo. 2.  Els poders públics vetllaran per la utilització racional de tots  els recursos naturals, a fi de protegir i millorar la qualitat de la vida i  defensar i restaurar el medi ambient, amb el suport de la indispensable solidaritat col·lectiva. Com? Mantenint un central tèrmica que crema 58 milions d’euros anuals per produir electricitat durant més de 30 anys i contaminant tot el nostre aire?

-          Article 47. Dret a  l’habitatge. Utilització del sòl. Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació. Sincerament, algú considera que s’ha impedit l’especulació? Tots els ciutadans i les ciutadanes gaudeixen d’un habitatge digne i adequat?

-       Article 50. Tercera edat Els poders públics garantiran la suficiència econòmica als ciutadans durant la tercera edat, mitjançant pensions adequades i actualitzades periòdicament. Amb independència de les obligacions familiars, també en promouran el benestar mitjançant un sistema de serveis socials que atendran els problemes específics de salut, habitatge, cultura i lleure. Realment, una persona amb una pensió que no arriba als 550 euros pot viure el 2020?

Aquestes qüestions que plantejo ens poden ajudar a pensar racionalment: realment, estem per celebracions?

Molt per agrair. Sí, i molt. Però no només a uns quants. La democràcia és una polifonia cacofònica:  múltiples veus dissonants, múltiples músics tocant a diferents ritmes i múltiples instruments... Una espècie de caos organitzat, un univers sempre canviant on vivim, sentim, aprenem, convivim, patim, reclamem, protestem, admirem, ens sentim enganyats, o ens sentim feliços; ens sentim amb ganes de fer o de cop i volta ens ve una malaltia i tornem a patir, ens recuperem, viatgem, col·laborem, estimem,  treballem; som humans... Moltes veus, molt diferents, aparentment contradictòries, però més bé complementàries... En una democràcia, moltes d’aquestes veus són silenciades, algunes no volen dir res, d’altres volen dir sempre... 

Per celebrar hauríem de ser capaços de deixar dir i fer un esforç d’escoltar fins i tot allò que no ens agrada i ser capaços d’aprendre de les veus discrepants. Per celebrar hauríem d’haver après més a callar. Per celebrar primer hauríem de donar veu a tothom: com viuen i què aspiren les persones que pateixen? Què pensen les persones que no arriben a final de mes? Què pensen els migrants i els familiars dels emigrants morts al creuar la Mediterrània? Què pensen els més de 800 joves amb formació que han partit de l’illa a l’estranger cercant oportunitats? Què pensen els botiguers i els comerciants? Que pensen els emprenedors? Què pensen els treballadors? No hem d’escoltar la seves veus? Podem dir però ho poden dir si volen... Si bé podria ser cert, moltes d’aquestes persones esmentades dirien que no els fan cas, que ningú es fa responsable del seu benestar...

Celebrar la democràcia el 2020 implicaria reunir molta gent, molta gent diferent i que expressin els seus sacrificis, les seves il·lusions, les seves necessitats, les seves pors, els seus projectes... Participar no és anar a votar; és actuar i responsabilitzar-se, és fer i ser co-responsables,  amb altres persones,  d’accions transformadores... és col·laborar de manera activa en el benestar col·lectiu.
Per això podem estar agraïts a centenars de milers de persones anònimes que han contribuït, des de molts de llocs i punts de vista, a consolidar allò que ens uneix a tots: que les persones puguin viure una vida llarga, saludable, feliç, rica i estimulant.  El progrés consisteix en desplegar el coneixement per permetre que tot el gènere humà prosperi de la mateixa manera que cadascun de nosaltres busquem prosperar: la vida, la salut, la felicitat, la llibertat, el coneixement, l’amor, la riquesa de l’experiència, la contemplació i observació de les meravelles naturals i de les grans creacions artístiques de la humanitat...
Si, hi ha molt per agrair a milions de persones humils i anònimes que han treballat i han patit per garantir-nos a tots un millor benestar. Està molt bé agrair als qui han estat els nostres representants; sens dubte que han fet el possible per espedregar el camí... Però són molt més els que han patit i lluitat, els qui han adobat els enderrosalls, els qui han consolidat les parets seques, els qui han llaurat i no han obtingut collita, els qui han sembrat arbres que no han florit... Ells són els autèntics protagonistes de la història.

Encara massa per fer. Desprès de tot el que hem exposat aquest darrer apartat no és difícil: som éssers conscients pertanyents a una única espècie: l’homo sapiens. Ens uneixen moltes més coses de les que ens separen. Però ens entestem, dia rere dia, ha fer públic tot el que ens separa; cridem fort per què pensem que només hi ha una única raó, la nostra. Els altres van equivocats. Això no és una democràcia. Cerquem, dia i nit, els culpables de tot el que ens succeeix, en canvi no entenem massa bé que tots som CORRESPONSABLES de les nostres decisions i aquestes afecten a d’altres persones que molt possiblement tampoc no són culpables; simplement, són corresponsables. La culpabilitat ens eximeix a tots; la responsabilitat ens fa millors ciutadans. És ben difícil assumir responsabilitats. Però la nostra ment està dotada amb les eines necessàries per aconseguir-ho. Si realment creiem en la responsabilitat compartida podem creure amb l’autogestió, millorar l’autoestima, decidir el nostre futur... Hi ha massa gent que té por de que d’altres puguin decidir el seu futur; alguns es creuen que són ells els que han decidir el seu futur i també els dels altres... No creiem amb els altres; no hi tenim confiança. I la confiança en els ALTRES és la base de la convivència; és el fonament de la ètica i la raó antropològica de la nostra llibertat i de la nostra infinita creativitat. Però per confiar i aprofundir en les responsabilitats compartides hem d’exterminar un virus perillós: el virus del poder.
 
El poder porta un virus; possiblement tots en som portadors però sembla que s’activa quan determinades persones es donen compte que poden decidir sobre el futur d’altres persones. I no només ens referim al poder polític. Hi ha molts tipus de poder que permeten “orientar”,  “dirigir” o “estroncar” la vida d’altres persones. Els sistemes poden arribar a ser molt subtils o molt evidents. El sistema educatiu és un sistema de poder que permet “decidir” qui “val” o qui “no val”. El sistema polític poc transparent (encara que sigui democràtic) també té poder sobre les persones: pot “col·locar” o “descol·locar”, “promocionar” o “barrar”...

Curiosament, el sistema (poder) judicial (que és aquell que hauria de garantir que els processos i les accions del poder són realment transparents, participatius, flexibles i  que responen a necessitats sentides, humanes, profundes...) també és portador del virus. I si ho pensem bé, és lògic:  els jutges són persones humanes.

El virus s’activa quan la persona que exerceix el poder comença a sentir-se immune: la immunitat enforteix (moltes vegades inconscientment). Quan algú se sent immune (o inviolable com diuen algunes lleis com la Constitució espanyola) pot arribar a fer el que vulgui. Ha estat elegit; és legítim, és democràtic. Però molt possiblement no és ètic. I fins i tot pot no ser democràtic, ja que ningú no l’ha elegit.

El virus del poder té un potent antídot: la humilitat. No som el centre de l’univers, no tenim la raó, som enormement vulnerables, cometen nombrosos errors... però sabem estimar.

Això si que mereix una bona celebració.


dijous, 6 de desembre del 2018

Posted by Pere Alzina 13:06 No comments




Espanya  està espanyada;
que s’acabi d’espanyar.
El mestre d’escola  ja l’adobarà.

I ara, que s’ha tornat boig en Pere? D’on surt açò? No us preocupeu. Estic bé. Enguany celebrem els vintè aniversari de la Universitat Oberta per a Majors i estic elaborant un recull d’elements de cultura popular que recorda la gent major que hi assisteix. I de cop i volta m’he trobar amb aquesta dita que he trobat genial.

No entraré a valorar el sentit ni el contingut del que diu (tothom té una opinió respectable, diversa i molt complexa sobre el tema); només me fixaré en com ho diu.

Vivim temps agitats. Se senten  dir autèntics disbarats, insults, amenaces... hi ha gent a la presó pel què pensa; altres hi són o hi anirien pel que diuen; jo no vull ningú a la presó. Mai no me semblat una mesura educadora; per això som mestre.  Me basta que tots els qui han robat tornin els diners, incloent els bancs. Però bé, anem a la dita.

Els humans tenim dues capacitats autènticament genials: el sentit de l’humor (que ens permet riure’ns de nosaltres mateixos i és molt sa) i la ironia. La ironia és subtil. Quan no estàs d’acord amb alguna cosa per què t’has d’expressar insultant? Per què has d’alçar el to de veu? L’insult i el crit són estratègies racionals per convèncer? Estic segur que no. Però en el món hi ha d’haver de tot i ho respect.

Ara bé, crec que en la saviesa col·lectiva. Ara el coneixement compartit s’ha posat de moda amb internet. I és ben cert, el coneixement no és propietat d’algú; és obert i democràtic. I així ha de ser. En temps den primer (expressió que fa referència a temps antic, passat) també ho era. I no teníem les llibertats que tenim ara i per evitar insultar, menysprear, menystenir, renegar o blasfemar usàvem una intel·ligència col·lectiva genial que anomenem cultura popular. L’humor i la ironia que expressa aquesta dita m’ha meravellat, per dir el que un pot pensar humilment amb respecte, sense necessitat d’insultar a ningú.

No és res nou. Sòcrates ja ho utilitzava: fingia ignorar una cosa, demostrava que  tenia un coneixement complert sobre el tema, mentre el seu interlocutor presumia de saber-la. Després ironitzava. L’humor fa el mateix: descobreix i expressa elements còmics o incongruents en idees, situacions, fets, esdeveniments, actes...

Com bé podeu entendre l’humor i la ironia necessiten ments creatives, capaces de dir el que un pensa, sense ofendre, però deixant ben clar el sentit:

Espanya està espanyada.

Alternativa: que s’acabi d’espanyar.

Solució: el mestre d’escola ja l’adobarà!

No és genial? Si un país no va ben endreçat només es pot reconduir des de l’educació; des de la innovació educativa, des de respostes noves a problemes nous molt complexos. Mai des de solucions simples, mai des d’insults i provocacions, mai des de presons... Així era i així seguirà essent la saviesa col·lectiva que, sense perdre l’humor, pot posar remei a tots els problemes que tenim plantejats. Fem-ho possible. 


dissabte, 3 de novembre del 2018




Aquestes darreres setmanes han succeït molts fets; massa. Alguns han portat el patiment a moltes famílies. La torrentada de Sant Llorenç s’emportà la vida de dotze persones i causà nombrosos danys materials. El clima mediterrani té aquestes reaccions sobtades, imprevisibles, malaurades...


Aquesta setmana un potent cap de fibló i un esclafit causaren moltes destrosses al llarg de 20 quilòmetres a Menorca (travessà l’illa de sud a nord). Les torres d’alta tensió aparegueren retorçudes com si la mà d’un gegant les hagués doblegat. Tres dies sense energia elèctrica a moltes zones de l’illa. El cable de connexió amb l’illa de Mallorca resta romput i inoperatiu, arrossegat per l’àncora d’algun iot d’algun magnat que ha vist créixer la seva riquesa mentre la majoria de la població s’empobria.

Dia sí, dia no; hora sí, hora no, els avions de Vueling amb Barcelona s’han retardat o cancel·lat o ajornat o... vés a saber què! Deu ser que el descompte del 70% retarda els enlairaments.... Sortir o arribar en hora ha estat com tocar-te la loteria.

Air Nostrum  ha subcontractat la subcontracte del contracte amb Iberia amb uns avions comodíssims de Canarfly o cosa semblant, quan no et tocaven els de la companyia romanesa sense aire condicionat en ple estiu. També deu ser degut al preu dels bitllets que ara són molt barats.

Sembla que el Règim Especial (la possible solució a molts dels nostres mals) està una mica entrebancat. Veurem si, a la fi, podem disposar dels serveis adequats que paguem... als altres.

Per acabar-ho d’arrodonir, el document elaborat per Illes per un Pacte després de molts mesos de feina i la seva aprovació per part del Consell Escolar, ha anat agafant floridura en una comissió parlamentària en la que de ben segur, tots els assistents han esdevingut els millors experts en temes educatius, tenint en compte que fa gairebé un any que estudien.

També hem celebrat el 25è aniversari de la declaració de l’illa de Menorca com Reserva de la Biosfera amb una central tèrmica que empastifa l’aire que respirem i sense massa perspectives d’introduir energies renovables (fa més de 25 anys que en xerrem). Crec que també vam perdre el Centre d’Interpretació dalt la muntanya de s’Enclusa a Ferreries i el centre BIT... gairebé.

És possible cercar responsabilitats en cadascun d’aquests fets que alteren la vida quotidiana dels menorquins. Possible ho és, ara bé, no sé si és necessari. Podem discutir i repartir culpes i responsabilitats a tort i a dret. Però aquest camí ja està molt trepitjat. Massa trepitjat. I ja no és creïble.  

La història l’escriuen els qui se’n senten protagonistes. I això no implica necessàriament que l’escriguin qui governen  les diferents institucions. Ans al contrari. La història l’escriu la gent humil i senzilla; l’escriu la gent assenyada i reflexiva, anònima,  però que se sent part d’un projecte.

La història l’escrivim nosaltres; el present el vivim nosaltres i el futur el dissenyarem nosaltres. Per què,  idò,  deixar que altres l’escriguin?

Prou repartir culpes; és hora d’escriure el nostre present i el nostre futur. Nosaltres, els col·lectius socials, les persones que pateixen, les persones que patim,  les persones majors que viuen soles a casa seva, els treballadors de temporada, els aturats (que ja semblen un endemisme crònic), els treballadors amb sou que no arriben a final de mes, les dones, els homes, els fillets i les filletes... Tots nosaltres som els autèntics protagonistes de la història (l’allau de voluntaris que van anar a ajudar a Sant Llorenç després de la torrentada n’és una bona mostra).

Quan ens mobilitzem  podem canviar la història. Ni el temps, ni el clima, ni els governs, ni les companyies aèries o marítimes canviaran res si nosaltres no ho possibilitem. Sempre pacíficament, però de forma clara.

El món millora rere dia rere dia (encara que sembli mentida). De nosaltres depèn de que millori més ràpidament i que el patiment, la postració, la desigualtat i la pobresa minvin. No és hora de queixar-se ni de demanar a algú que ho faixi; som nosaltres els qui ho hem de fer possible.

Som, ens agradi o no, els autèntics protagonistes de la història i pens que tots volem el millor futur per als nostres fills i nets i el millor benestar per a tota l’espècie humana.  Fem-ho possible. Sentint-nos protagonistes de la nostra història, del nostre present i del nostre futur;  a pesar i per damunt d’il·luminats (Trump, Putin, Orban, Bolsonaro, Erdogan, Maduro, Ortega, la reialesa saudita, els aiatol·làs, algun Kim al nord de Corea i altres predicadors del desastre, pessimistes i gurus  que ens volen fer creure que vivim en el pitjors dels mons possibles i que ells són dipositaris de la veritat i la raó). Il·luminats que us quedareu a les fosques. Il·luminats que alceu murs! No teniu ni idea de la història:  tots els murs han caigut; totes les portes barrades s’han obert.  No us ho permetrem.

És hora de fer, no de dir; és hora de teixir xarxes, no d’exigir a d’altres que les muntin. Els ciutadans i les ciutadanes hem de tenir confiança en les nostres capacitats i possibilitats. És hora de fer, no de mirar com fan. 

dissabte, 30 de desembre del 2017

Posted by Pere Alzina 9:52 No comments

Aprofitem aquestes dates per oferir-vos una humil mostra de gratitud a tots els lectors d'aquest blog, massa vegades en silenci per causes no desitjades.
Renovem el nostre compromís de seguir oferint-vos continguts i reflexions que ens ajudin a tots a millorar dia rere dia.
Els millors desitjos pel nou any.

divendres, 6 d’octubre del 2017

La figa, un humil fruit de la nostra terra 
Ser, fer i sentir-se mestre és un compromís enorme amb la societat. Un compromís que hem d’acceptar agraïts i orgullosos de la confiança que ens nosaltres dipositeu. Ho és difícil ser un bon mestre. Quin repte!! Mai no haguera pensat que el pes de la responsabilitat fos el que, cada dia, és, tot i afanyar en superar-me. Un bon mestre també ha de ser una bona persona i aquí entrem en un àmbit específic que, en teoria, forma part de la vida privada de cadascú.

Però en l’ofici de mestre, no és ben bé així: tot bon mestre ha de ser bona persona; i les qualitats de bon mestre i de bona persona estan ben interrelacionades;  les seves fronteres són i han de ser necessàriament difuses;  les qualitats de bon mestre i de bona persona gairebé coincideixen; són qualitats profundament humanes, humils, assenyades, poc vistoses... no s’exhibeixen, gairebé, per ser efectives, ni s’han de percebre; s’han de notar però no veure; han de passar de puntetes, sense fer renou, sense fer ostentació, sense produir soroll... 

Com a mestre i, sobretot, com a persona, no se’m pot passar per alt el que està succeint en aquest país. Sincerament, estic estorat. Penso que la reflexió, el diàleg, la lliure expressió del que cadascú pensa i sent, la dignitat i el respecte vers totes les sensibilitats, vers totes les formes de ser, d’estar i de relacionar-se s’imposaven per sobre de restriccions, normes, lleis i obligacions que neixen, no ho oblidem, de la voluntat de les persones que les impulsen i, han d’estar, sempre obertes al canvi, a la millora i en direcció a afavorir el benestar de tots i cadascun dels ciutadans que habitem el món.

Us seré sincer; crec que és moment de ser-ho; sincer, seriós, rigorós i conseqüent. Les banderes, els símbols i els estendards no van amb jo. He begut de fonts llibertàries; i n’estic content. Molt content, sense oblidar els mals i les endemeses  comeses en nom d’aquestes. No n’estic gens orgullós de cap passat; de cap. Me sent a gust amb el present que hem anat construint, i encara me sent més il·lusionat amb el futur que estem construint milions de persones anònimes arreu del món, treballant humilment per afavorir el benestar dels col·lectius més desvalguts. D’això n’estic orgullós i me’n sent profundament responsable.

La nostra infantesa no va ser fàcil. Érem fills de perdedors; de rojos. Els nostres pares i avis ens van ensenyar respecte als que no van ser respectuosos amb ells; ens van ensenyar a ser dignes mentre altres ens menysteníem, ens denigraven i presumien de tenir tot el que a nosaltres ens mancava. Vam tenir poca cosa (i no me refereixo a qüestions materials) però hem viscut amb dignitat. Aquest és un llegat atresorat gelosament, el llegat dels nostres pares i avis. Part de la nostra herència; una herència ben esquifida. Un llegat a favor de, no en contra de... mai no acumular rancúnia. La rancúnia emmalalteix irremissiblement. Hi ha massa gent malalta. No han conegut ni han experimentat el perdó.  Perdonar és un dels actes més profundament humans, humils i respectuosos que pot existir; totes les religions, les filosofies i les ètiques l’han argumentat i defensat. Alguna importància deu tenir.

Però les persones que, degut a les circumstàncies de la nostra vida, sempre ens trobem evolucionant, canviant, aprenent, valorant noves possibilitats, imaginant noves realitats, projectant utopies... se’ns demana més, se’ns exigeix més, se’ns acusa més, se’ns marca més, se’ns margina i se’ns menysté. Per què ens ho poseu tan difícil?

És com si sempre haguéssim de demostrar més; hem de demostrar que la convivència pacífica entre totes les ètnies, col·lectivitats, nacions i estats del món és possible i que tots els col·lectius, siguin d’on siguin i es sentin d’on es sentin, són pobles dignes, lliures, fascinants, coratjosos, emprenedors,  gestors i constructors del seu futur. Sense limitacions, sense restriccions; al món hi cabem tots; i no hi sobra ningú. Ningú. Tota col·lectivitat humana té el seu lloc al món, no en oposició a... ens al contrari, a favor de la convivència pacífica, tolerant  i respectuosa entre la resta de pobles, ètnies, nacions i estats d’arreu del món. Cada col·lectiu vivint segons els seus costums, la seva llengua, la seva cultura, cadascú digne i respectat pels altres.

La saviesa popular menorquina atresora autèntiques fórmules de convivència pacífica: cada u a ca seva i Déu per tot, diuen. Fixeu-vos-hi quina filosofia de vida, humil, austera, simple, senzilla. Cadascú a ca seva pot decidir què fer, amb qui estar i amb qui relacionar-se; pot decidir què fer amb els seus recursos (per una gran majoria, per cert, recursos, ben limitats), pot decidir com vol que sigui ca seva, on penjarà aquell retrat de l’avi o aquella foto antiga que enyora temps passats; cadascú a casa seva pot decidir (dins les limitacions; per alguns,  escandaloses limitacions) que fem avui per dinar, si fem plat únic o si decidim celebrar un bon diumenge amb un bon plat de brou de gallina i bé és forn. Podem decidir si sortim a fer una volta; si fem quatre passes pel camí de cavalls; si anem a fer un tomb amb el cotxe, si fem una caminada... si ens quedem ajaguts al sofà veient algun programa de televisió intranscendent, fins i tot banal... tenim capacitat de decisió (limitada) però ens sentim lliures a casa (o ens hi haurien de sentir).  A casa cadascú té el seu racó, aquell trosset de butaca o sofà en que un es troba còmode (que bé, estar a casa...); mirant, xalant, rient, parlant, escoltant, perdent el temps (quin goig!!), amb la mirada perduda... Entre i entre, algun glopet d’aigua o un gotet de vi; en algunes cases cervesa artesana, en altres, una bona formatjada o un trosset de l’encisador formatge vell de pagès, o un tros de pa amb sobrassada... A l’hivern, amb la foganya encesa, embadalits davant el xiuxiueig del foc i del caliu... Ah! El caliu, el caliu de casa, que sempre acull, agombola, reconforta i que, per fred que arribi a fer, ens il·lumina tènuement el front, encalentit, lleugerament vermellós... mentre, el rellotge marca el ritme i alguns ulls se van aclucant...; el cap s’engronsa i algú fa la primera becaina... Som a ca nostra; casa mia per pobre que sia. Ens hi sentim acollits, dignes, lliures, conscients, protagonistes del nostre esdevenidor, constructors del nostre futur.

I la dita conclou, i Déu per tot. El Déu de tots, que beneeix el que cadascú faixi i decideixi a casa seva; que atorga el vist i plau a allò que cadascú és o vol ser; el Déu del cristianisme primitiu, omnipresent que no jutja ni castiga. Simplement acull i dignifica; respecte la diversitat i garanteix la llibertat humana.

I com a mestre? Què voleu que us digui? La línia argumental és semblant; existeix un marc legal que garanteix drets i deures bàsics però, professionalment, sempre hem anat molt més enllà. El diàleg és el fonament ètic de tota acció educativa. Mitjançant el diàleg, fins i tot en situacions extremes, hem assolit cotes de convivència notables; dialoguem i fixem noves normes de classe; practiquem la mediació per resoldre una gran varietat de conflictes; posem en solfa pràctiques restauratives amb l’objectiu de coresponsabilitzar a tots i a cadascun dels fillets i de les filletes en la resolució pacífica i dialogada dels conflictes. Eduquem les emocions, fem florir els sentiments; sentim empatia, ens dol el mal aliè, ens solidaritzem amb els més desvalguts, participem en projectes de cooperació; aprenem a expressar els nostres sentiments; aprenem i ensenyem a escoltar; aprenem i ensenyem a implicar-nos, a responsabilitzar-nos del nostre present i del nostre futur... Lluitem, dia rere dia, per dignificar les persones, per dotar-les de criteri, per exercir i actuar en un món lliure.  Creiem que la finalitat última de tota acció educativa és aconseguir la plena autonomia i la plena llibertat. El millor que ens pot passar es veure com, a mesura que les persones que eduquem creixen, maduren, es desenvolupen i aprenen actuen autònomament i ja no ens necessiten; aquest és el nostre màxim èxit. Un èxit que va molt més enllà de lleis, currículums i normes: persones dignes, lliures, conscients, responsables i protagonistes del seu present i constructors del seu futur, cooperativament amb altres éssers humans.

Personalment i professionalment anem molt més enllà de les normes, del currículums, dels reglaments i dels drets i deures considerats bàsics. Perquè només podem concebre l’educació en clau d’utopia: eduquem persones per construir un món millor.     

Aquesta és la nostra raó de ser, aquesta és la raó de la nostra lluita: aconseguir un món millor, més just, més respectuós amb la diversitat i profundament humà; profundament ètic. Aquesta és la nostra ànima col·lectiva. És la nostra; ens l’estimem, la sentim per dins, els nostres cors bateguen al seu ritme. No som ni millors ni pitjors; som simplement persones diferents, dignes i lliures. Senzillament. Humilment. Silenciosament. Respecteu-ho. Us ho podem posar més fàcil? Pot ser més simple?

Enteneu per què desitgem que tota col·lectivitat, grup, ètnia, nació o estat pugui sentir-se digne, lliure i respectada? Pels que som així d’estranys,  la identitat és compatible amb la diversitat; ser qui som no implica anar contra ningú; casa nostra es casa teva si és que hi ha casa d’algú. Allà on molts veieu  contradiccions, alguns veiem complementarietats; allà on alguns exalteu la diferència, alguns ens fixem en les semblances; allà on molts veieu problemes sense solució, alguns veiem oportunitats de construir un món millor.

Gràcies. De veritat, gràcies per llegir fins aquí. Aquest simple fet, ens demostra la teva humanitat, la teva vàlua com a persona i la teva dignitat.

Dialoguem. Construïm. Somniem.



diumenge, 24 de setembre del 2017

Posted by Pere Alzina 7:46 No comments

Vídeo conte editat per Isabel Navarro i Pere Alzina dedicat als estudiants del Grau d'Educació Primària de la Seu de la UIB a Menorca que es graduen dilluns dia 25 de setembre de 2017 a l'acte acadèmic que tindrà lloc al Convent de Sant Diego d'Alaior a les 17 hores. Enhorabona a tots.

Enhorabona a tots aquells que heu acabat els vostres estudis a la Seu de la UIB a Menorca al llarg del curs 2016-17. L'esforç sempre es veu recompensat. Us desitgem el millor; inicieu una nota etapa de la vostra vida plena de possibilitats. Gràcies a tots.

Isabel Navarro i Pere Alzina, professors del Grau d'Educació Primària a la Seu de la UIB a Menorca

Podeu visualitzat una versió de més qualitat a youtube, ja que el bloc només admet vídeos d'un màxim de 100 Mb: 



dissabte, 19 d’agost del 2017

Posted by Pere Alzina in , , , | 9:51 No comments
Reflexions d'un dissabte capvespre des de Kandersteg (Suïssa), envoltats d'un paisatge encisador... 

Llac Oeschinensee a 1578 m. Al fons els pics Oeschinenhorn i Blüemlisalphorn de 3486 i 3663 m. 

Quan la violència sacseja les societats, siguin quines siguin, la gran majoria de les persones (una majoria aclaparadora) sabem treure el millor que tenim: la compassió i la solidaritat més profunda i sentida amb les víctimes. Alhora, se’ns desperten els millors sentiments i projectem els nostres anhels, desitjos i aspiracions; som persones dignes que sabem allò que volem i la violència (en cap de les seves formes) mai no estat ni serà un desig sentit.

Per què, sabent això, alguns s’entesten en usar la violència com a forma d’expressió? Per què, alguns altres, insisteixen en respondre a la violència amb més violència? Per què generar encara més patiment? No hi ha raons que avalin aquestes conductes; no trobarem arguments racionals.

Per justificar la violència haurem de recórrer als dogmes: afirmacions que mai no poden ser sotmeses al raonament; afirmacions que ens recorden temps passats que mai no foren millors. L´ús de la violència mai no podrà sotmetre’s al pensament reflexiu; no té arguments; es capbussa en l’odi, el ressentiment, la intolerància i la por al qui és diferent. S’alimenta de discursos que prometen solucions simples a problemes complexos. Arrela en la ignorància i la manipulació.  

I tanmateix, la violència té els dies comptats. Si bé percebem que vivim en una època molt violenta, les dades i els estudis ens indiquen el contrari. Qualsevol època passada fou pitjor. La violència, abans, era la norma; poc a poc es va convertint en l’excepció.

Milions de persones, arreu del món, creiem en la convivència pacífica; creiem en la resolució no violenta dels conflictes; creiem i treballem per la tolerància i la solidaritat; practiquem el respecte i confiem en les capacitats de les persones; rebutgem tota forma de violència i d’imposició i creiem fermament en la cooperació i en la participació.

Milions de persones, arreu del món, treballem, dia a dia, per la pau, per la comprensió i per la llibertat de tots els col·lectius humans. Milions de persones, arreu del món, fem possible l’amistat, treballem per la dignitat i creiem en l’educació.

Milions de persones, arreu del món, volem, cada dia, ser millors i contribuir a construir un món on les diferències no es converteixin en desigualtats.


Milions de persones, arreu del món, no fomentem l’odi ni la intolerància i sabem respondre a la violència, a pesar del dolor, amb serenor i fermesa. No tenim por, som gent de pau. 
  

dijous, 8 de juny del 2017

Posted by Pere Alzina 1:43 6 comments


Benvolguts: des de feia temps us volíem demostrar el nostre agraïment per tot quan hem après de vosaltres i per tot el que hem compartit, somniat i treballat junts. La idea inicial va sorgir de l'assignatura lectura i escriptura inicials  que impartim conjuntament n'Isabel Navarro i jo mateix. Però les circumstàncies no van anar precisament com pensàvem i el projecte va quedar a l'aire. Ara, l'hem reprès i l'hem acabat. 

I us el dediquem; és un conte La màgia d'un desig. I el que volem és precisament això:  que els vostres desitjos es converteixin en realitats mitjançant la màgia; la màgia que sorgeix de la gratitud. Gràcies a tots. 

Isabel Navarro i Pere Alzina

Nota: les imatges han perdut qualitat per poder inserir-se en els continguts del bloc. 

dissabte, 3 de juny del 2017




Estem vivint una època força il·lusionant.  La innovació educativa avança arreu. Pensem que hem arribat a un moment en que els processos d'innovació educativa es veuen com una necessitat. La comunitat educativa és conscient de la necessitat d'actualitzar metodologies i plantejaments educatius. Hem de saber donar adequada resposta a aquest repte i creiem que donar a conèixer el que es fa és una passa important; compartir per aprendre i per transformar. Aquest és el nostre objectiu. 

Aquesta setmana us volem donar a conèixer les activitats que porta a terme el CEIP Mestre Duran d’Alaior. El passat dia 4 d’abril, el centre obrí les seves portes per donar a conèixer el que fan. Cada curs va exposar les tasques realitzades i els projectes en marxa. El matí visitaren les aules els fillets i filletes del centre i el capvespre a les famílies. 

Els d’educació infantil van donar a conèixer els ambients de feina. Aquest curs disposen de cinc ambients organitzats. Cada divendres els fillets i les filletes trien quin és l’ambient que volen anar durant la propera setmana. A cada ambient es treballa una proposta concreta. Els fillets de 3, 4 i 5 anys es mesclen i formen cinc grups més reduïts (entre 14 i 15), el que permet atendre la diversitat des d’un punt de vista totalment inclusiu.

Els ambients són els següents: 

  • L’ambient d’avui seré (joc simbòlic) amb quatre propostes: la caseta, el restaurant, les botigues i l’hospital.

  • L’ambient dels constructors amb quatre propostes: material de llenya amb models (edificis del món); construccions amb llums i ombres; construccions de fusta amb material natural i construccions amb llenyes més personatges, cotxes, animals i fustes.

  • L’ambient dels bons comunicadors, on es treballa la consciència fonològica, pràxies, buf, contes, expressió oral, vocabulari, etc.

  • L’ambient dels artistes amb quatre propostes: els colors, abstracte amb tècniques i materials diferents; el volum (fang) i el rostre, la cara i l’autoretrat.

  • L’ambient dels exploradors que consisteix en experimentació amb quatre propostes: farina, terra i fang, colors, llums i ombres i aigua.



Les fotografies il·lustren perfectament aquesta excel·lent proposta metodològica que romp espais i grups classe i permet que cada fillet i filleta pugui decidir què fa, quan ho fa i com ho fa, tenint en compte els seus interessos i motivacions en el marc de propostes creatives amb múltiples opcions i possibilitats. 

A primària es van presentar múltiples propostes:
-       
  • Els de primer presentaren el seu projecte sobre els egipcis i les piràmides.

  • Els de segon muntaren una classe on quedava reflectit el món i els paisatges del temps dels dinosaures amb el tema de l’evolució com a fil conductor.
L'aula se va convertir en un museu interactiu on es podien visualitzar els períodes històrics, els ambients i les formes de vida dels dinosaures, un tema que sempre ha generat un gran curiositat científica per part dels fillets i de les filletes de totes les edats. 


  • Els de tercer presentaren experiments entorn a com es va formar l’illa de Menorca treballant la  línia del temps i l’evolució.

  • Els de quart havien treballat com obtenim energia en el nostre cos; van muntar un vídeo explicatiu del procés. També presentaren una activitat d’animació a la lectura que consisteix en presentar els llibres de lectura a partir de propostes engrescadores (titelles, a través d’una roda de premsa, una representació...).

  • Els de cinquè presentaren un taller de cuina. 
  • Els de sisè treballaren les forces i el moviment.

A les aules de música i d’anglès es podien veure diferents propostes de treball i els materials confegits pels mateixos fillets.

L'escola treballa amb il·lusió en diferents línies d'innovació i, des de la seva creació, va consolidant projectes que engresquen la comunitat educativa; les famílies participen activament i donen ple suport a les línies iniciades. 

Un professorat motivat i una formació en el centre i des de les necessitats del centre consoliden la innovació que pretén oferir una educació centrada en els fillets i les filletes que viuen intensament les noves propostes. Aquest curs ha aprofundit en el treball per projectes, una proposta capaç de capgirar les relacions entre aprenents i ensenyants i convertir les aules en comunitats de recerca i de construcció cooperativa de coneixements. 

Encoratgem tota la comunitat educativa del Mestre Duran a consolidar les seves innovacions, compartir-les i aprofundir-les. Els vostres aprenentatges  ens enriqueixen a tots. 
-   
Podeu ampliar la informació visitant el bloc del centre: http://mestreduran.blogspot.com.es