Ha passat molt temps, massa temps; però crec que mai és
tard per retre un sincer reconeixement i adherir-me a l’acte que es va celebrar
el passat dia 11 de febrer amb la conferència de David Atzet, director del SINS
Cardener que parlà de com impulsar el canvi educatiu. Aquestes setmanes estava
passant per un complicat estat de salut que va acabar amb una estada en un
“hotelet” de Palma on van aconseguir encarar la situació i resoldre-la. Me va
saber greu no poder assistir a aquest acte i, moralment, tinc el compromís
d’escriure i retre l’homenatge més merescut a na Pilar i a totes les persones
que han format part del Moviment de Renovació Pedagògica i han organitzat
durant 34 anys l’Escola d’Estiu, nucli de la innovació educativa a la nostra
illa, a part de participar en múltiples projectes i iniciatives municipals,
insulars i nacionals.
Vull expressar, a
tots els qui heu format part del Consell d’Illa del Moviment de Renovació
Pedagògica de Menorca, la més emotiva, sincera i cordial felicitació per
l’homenatge que rebéreu el passat dissabte 11 de febrer.
Aquest acte de reconeixement és més que merescut; per
tots vosaltres, la formació ha esdevingut una de les línies prioritàries de la
vostra tasca professional, però també ha format part del vostre projecte de
vida: un projecte d’escola pública, un projecte de país, de tots i per a tots,
on hom se senti acollit en una escola menorquina, arrelada al medi i a una
societat no més gran que una barriada d’una gran ciutat, però liderada per un
grup de persones que des de sempre han confiat en l’educació com eina de
transformació social, especialment per als sectors més desfavorits.
Trenta-quatre anys són bons de dir, però al darrere hi
queden moltes hores de feina, moltes hores esgarrapades del temps personal, del
temps amb família, del temps de vacances...
Quantes conferències, cursos, tallers i seminaris s’han programat durant
aquests trenta-quatre anys? Centenars. Persones rellevants dels diferents camps
de coneixement en ciències de l’educació han aportat el seu coneixement i la
seva saviesa i el Moviment ha sabut
canalitzar les innovacions pertinents per aconseguir fites realment meritòries.
L’escola pública menorquina acull més del 80% dels estudiants de l’illa, fent
front, no sense dificultats, a la inclusió de les persones amb diversitat
funcional, primer i, segon, acollint a l’allau de persones nouvingudes que
vingueren buscant el millor per a les seves famílies, fugint de la misèria i de
precàries condicions de vida (en alguns centres s’ha superat el 18% d’alumnat
nouvingut i en casos excepcionals, fins al 50%). Respondre adequadament a
aquest dos reptes sense perdre alumnat ha suposat un esforç molt superior al
que es pot demanar; el Moviment hi ha jugat un important protagonisme,
elaborant documents, propostes i iniciatives que aconseguiren que les escoles
públiques no perderen qualitat i, sobretot, no perderen credibilitat entre la
societat. Sense vosaltres res no seria igual.
Per a molts de vosaltres, el Moviment i l’Escola d’Estiu,
han esdevingut també part del vostre projecte de vida. I com tot en la vida,
els projectes de vida es desenvolupen, creixen i es transformen en funció de
les necessitats de cada moment. Sempre canviem, sempre evolucionem.
Us vull fer arribar a tots la més sincera enhorabona per
la feina feta, però això no implica un punt i final; és un punt i seguit. Heu
de seguir endavant; hi ha molt per fer i us necessitem; la vostra experiència,
bondat, capacitat de dedicació i voluntat de treballar dur per aconseguir
millorar l’educació han estat, són i seran un exemple del que cal fer per
capgirar l’esdevenir de la història: lluitar desinteressadament per la millora
de les condicions de tots i cadascun dels fillets i de les filletes que omplen
d’alegria, espontaneïtat i imaginació els nostres centres educatius, en
especial per aconseguir millorar les condicions de vida i de benestar dels sectors més desfavorits de la societat.
Ara són moments de trencar parets, rompre barreres,
deconstruir aules, obrir espais, oblidar-se dels currículums nacionals i
oblidar-se, també, del mot alumne (que despersonalitza, que uniformitza, que vol
fer igual allò que sempre ha sigut, és i serà diferent...); necessitem persones
compromeses amb el benestar d’altres persones, persones que mentre ensenyin
aprenguin i persones que mentre aprenguin ensenyin.
El diccionari no recull moltes paraules d’agraïment; en
canvi n’hi ha un caramull per menysprear, insultar, denigrar... Per tant, usarem
el mot més utilitzat i, potser, el més rellevant: gràcies bons amics i amigues
per tot el que he après de tots i cadascun de vosaltres. El vostre exemple, la
vostra tenacitat i el vostre esforç han valgut la pena.
I de na Pilar què podem dir que ja no s’hagi dit? Na
Pilar ha esdevingut el lligam del Moviment amb el món de la recerca en
didàctica; a part d’impartir molt cursos i conferències durant els
trenta-quatre anys d’Escola d’Estiu ha sabut respondre a les necessitats del
col·lectiu de mestres menorquins que cercaven la innovació, insatisfets amb
allò que havien fet sempre. Els organitzadors de l’Escola d’Estiu
s’assessoraven amb na Pilar per portar les novetats i les innovacions del
moment i, gràcies a ella, vam conèixer grans teòrics i pràctics en didàctiques
específiques d’arreu de l’Estat, i especialment de les innovacions que es
portaven a terme a Catalunya.
Na Pilar és la nostra amiga, la nostra mestra, la nostra
guia; és mestra de mestres i ha dedicat tota la seva amb passió a l’ensenyament.
Les seves línies de recerca s’han centrat en les ciències socials i la seva
didàctica i la formació del professorat, autèntic cavall de batalla al llarg de
dècades, i ha destacat per la solidesa dels seus valors: la seva generositat,
la seva coherència i el seu permanent compromís amb l’educació i en la millora
de la formació dels mestres.
La formació ha esdevingut eix de tota la seva acció
professional; així ho afirma en repetides ocasions i ho explica en molts llocs:
Sabem que la formació inicial i continuada del
professorat no és satisfactòria ni en l’ensenyament primari ni en el
secundari.(...) Sabem també, que la pràctica educativa no canvia quan canvia el
currículum ni com a conseqüència de decrets i ordres ministerials o de la
conselleria de torn, sinó quan el mestre o la mestra decideix que l’ha de
canviar. I també sabem que quan mostrem les nostres experiències als altres,
quan posem en comú les nostres reflexions, els nostres dubtes i les nostres
propostes alternatives, fem avançar el coneixement i, de mica en mica, ens
adonem que la realitat va canviant, va millorant[1].
Na Pilar, la nostra Pilar, ha aprofitat totes les
escletxes, tots els buits, tots els errors, tots els plantejaments
epistemològics, psicològics i pedagògics de la renglera de reformes educatives
per impulsar les seves idees i intentar que arribessin al major nombre de
mestres. Ho ha fet des de tots els organismes on ha treballat i des d’arreu on ha pogut i des de llocs
on no l’han deixada intervenir. Una vegada rere l’altra, incansable, tossuda,
repetint els arguments, cada vegada més sòlids, cada vegada amb més referències
arreu del món.
Na Pilar va apostar per dignificar la professió de mestre
i la seva formació; perquè hi creu. Na Pilar creu amb nosaltres, no com a
simples transmissors de continguts sinó com persones capaces de fer possibles
les utopies. Diu a la introducció:
La utopia deixa de ser-ho si pot ser verificada en la
praxi diària, i necessita dues coses: el convenciment que el món no funciona
com ho hauria de fer, i la confiança en la capacitat humana per millorar[2].
Quantes coses que he après amb na Pilar! Dels seus
escrits, amb les seves converses, xerrant dins el cotxe... Sempre ha sabut anar
al moll de l’os de l’educació: el reconeixement universal de la dignitat
humana. La dignitat humana s’aconsegueix en societats cooperatives on tothom
sent que és tingut en compte, que existeix, que és reconegut, que aporta el que
sap i el que sap fer a la col·lectivitat; que sent prop seu la mà amiga, la veu dolça i la
mirada còmplice que el fan sentir més acollit... i comença a confiar amb els
altres i els altres amb ell...
Però encara Pilar, hi ha gent que no ho entén o no ho vol
entendre: com és possible que no entenguin que la cooperació, la dignitat,
la tolerància, la igualtat i la llibertat són els elements centrals per
la pervivència de l’espècie?
Però l’aprenentatge més profund, més sòlid i més ferm que
na Pilar m’ha ajudat a construir és que hi ha futur, hi ha esperança, hi ha força,
que som pocs però hem d’estar il·lusionats; no sé les vegades que m’has
repetit: un mestre no pot estar mai
desanimat! Com ha d’educar si està desaminat? I això m’ ha calat
profundament.
Pilar, has sabut combinar el coneixement científic ben elaborat
amb els avenços metodològics; has sabut ensenyar a enraonar tot partint de les
emocions; dels valors n’has fet virtut i
de l’optimisme una invariant pedagògica: hem de creure en la possibilitat del
canvi i hem d’aconseguir deixar un món més just i tolerant. Pilar, gràcies per
ensenyar-me a ser millor persona;
gràcies per ensenyar-ho a hom que ha tingut el plaer de poder parlar amb tu.
[1] INTRODUCCIÓ (2004): Tornem-hi!! Reflexions
per reiniciar el debat a De la teoria a
l’aula. Formació del professorat i ensenyament de les Ciències Socials. Barcelona:
Departament de Didàctica de la llengua, de la Literatura i de les Ciències
Socials, pàg. 7-9
[2] BENEJAM, P. (2014): Quina educació volem? Barcelona:
Associació de Mestres Rosa Sensat; pàg. 20.
.tif)
