Si ens refiem de les notícies fugisseres de les primeres
planes pensarem que les coses no van en una direcció massa adequada; si ho
analitzem sense aprofundir massa ens pot esgarrifar: sembla com si els grans
líders mundials estiguin com embogits; la cursa d’armes i la despesa
armamentista creix a un ritme desenfrenat; aquests mateixos líders neguen
l’evidència del canvi climàtic, per preservar determinats interessos d’uns
pocs; en tost de redistribuir l’enorme riquesa que se genera, molts estats i
xarxes de caire mafiós (no es pot dir d’altre manera) frenen la redistribució i
concentren la riquesa en un 1% de la població mundial, mentre que el 99%
restant viu en condicions precàries o, com a mínim, dificultoses. Arran de la
darrera crisi, el risc de pobresa extrema s’ha incrementat en unes proporcions
alarmants en els països teòricament desenvolupats; les bosses de pobresa han
aparegut arreu i els moviments migratoris degut a conflictes armats mouen
milions de persones que perden el seu arrelament i tots els seus bens més
preuats, per pocs que siguin.
Si ens quedem en aquesta perspectiva podríem pensar que
poca cosa hi ha a fer; però aquesta seria una visió esbiaixada i pessimista i
aquesta és, precisament, la visió que aquests líders i aquestes màfies volem
que tinguem: que no hi ha res a fer. Dit d’una altra manera, que no volen que
ningú faixi res per canviar l’estat de les coses ja que aquests canvis els
perjudicarien a ells.
Però la realitat és molt diferent. Hi ha milers de persones que treballen per millorar el benestar de les
persones i de les comunitats més desfavorides; hi ha milers de persones que
treballen en organismes internacionals per afavorir polítiques redistributives;
hi ha milers de persones en organitzacions no governamentals (ONG) que fan
feina en les zones més desfavorides del planeta, als camps de refugiats, amb
les persones que s’han vist desposseïdes de tot, amb les persones malaltes, amb
les persones que pateixen... La realitat, vista des d’aquesta altra
perspectiva, canvia. Veiem que hi ha
persones tolerants, solidàries, compromeses, amb criteris i arguments potents
que, poc a poc, van canviant el món. Per tant, si ens hi afegim, el canvi
serà total i ple.
Aquest
optimisme (realista) és fonamental per l’educació. L’optimisme implica confiar amb les
possibilitats i capacitats de les persones (de totes les persones, sigui quina
sigui la seva condició o procedència, siguin quines siguin les seves
diferències...). Haureu vist que he adjuntat un vídeo com a mínim curiós:
és un fillet que supera un obstacle aparentment infranquejable (no sé si el
vídeo amaga algun truc o algun retoc, però com imatge metafòrica ja ens va bé).
Metafòricament el vídeo me serveix per afirmar, de manera contundent, que per
murs que alguns vulguin aixecar aquests murs seran superats, seran finalment esbucats
i la tolerància i la convivència en la diferència s’imposarà, encara que hagin
de passar generacions. No hi ha alternativa; la convivència en la diversitat és
una fita irrenunciable de la humanitat.
Els
fillets i les filletes són capaços de superar els obstacles, amb la nostra
ajuda o sense, perquè són optimistes, creuen en les seves possibilitats mentre
els adults que els envolten els encoratgem, els guiem i els estimen.
De cada dia coneixem millor com funciona el nostre
cervell; els descobriments apunten a velles teories (bàsicament basades en la intuïció),
molt potents, que han marcat filosofies i religions de diferent procedència i
arrels històriques. Ara, alguns neurocientífics confirmen principis ètics que
sempre hem considerat universals. Richard Davidson, doctor en neuropsicologia,
afirma amb contundència: la base d’un cervell sa és la bondat, i se
pot entrenar, és a dir, se pot educar.
Aquest és el gran potencial de l’educació al que no podem
renunciar; ensenyar la bondat a partir de l’exemple, ensenyar la comprensió
humana i ensenyar a conviure amb la diversitat són fites educatives
irrenunciables. No podem perdre més temps. Som-hi.
.tif)
