Es fa molt difícil assumir que ja no et tornarem a veure,
fent-nos riure de tot allò que hem fet com a pares; es fa molt difícil assumir
que ja no llegirem la teva columna setmanal, plena d’humanitat, de tendresa i
preocupació vers els més desfavorits, vers els que no tenen veu...; es fa molt
difícil assumir que ja no tornaràs a Menorca per presentar el teu darrer
monòleg Viure amb humor. Es molt
difícil assumir la teva pèrdua; ens col·lapsa, ens capgira els nostres
sentiments; ens sotraga les nostres
emocions... És molt difícil Carles; molt.
Però hem de fer valer el que de tu hem après: a viure
plenament, a viure amb humilitat, amb fermesa, amb convicció, amb humor, amb tendresa...
A viure per canviar i transformar la
realitat, a viure per canviar i transformar la societat... des del treball
quotidià, donant veu als desposseïts, educant amb optimisme, demostrant que
junts podem aconseguir les nostres utopies. I això serà el que farem Carles,
seguirem els teus aprenentatges, aprendrem del teu vitalisme, aprendrem del teu
entusiasme i aprendrem de la teva fermesa humil i captivadora.
Mai no ens rendirem Carles; aquest serà el nostre
homenatge, el nostre record i la nostra lluita. Seguirem construint un món més
just, tolerant i solidari; seguirem educant persones lliures i compromeses,
autònomes i exigents; seguirem donant suport a totes les persones que vetllen
per la nostra salut i pel nostre benestar. Seguirem lluitant per fer del nostre
món un lloc més habitable. Seguirem
Carles, seguirem.
Fins sempre. Gràcies.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada