O com convertir les nostres il·lusions i utopies educatives en realitats

dimarts, 9 de setembre de 2014

Posted by Pere Alzina in , , , , | 4:28 No comments




















Tot i que la humilitat presenta nombroses perspectives, enfocaments, vèrtexs i criteris per ser abordada, no pensàvem dedicar un nou post al tema; ara un fet ens ha esperonat; a la secció Los Lectores Preguntan a Eduardo Punset (XL Semanal 1402 del 7 al 13 septiembre de 2014) www.xlsemanal.com  la pregunta de la setmana diu: ¿Qué distingue el pensamiento científico del dogma?

Les persones tendim a responsabilitzar uns determinats fets o un conjunts de fets  a unes poques causes, de vegades, només a  una. D’allò que ens preocupa, ens fa mal o ens malmet els nostres plans de futur cerquen responsables; més ben dit, cerquem culpables. Entorn a aquests culpables ens munten una teoria que intenta explicar el què va passar i el perquè i el com... I poc a poc, aquestes primeres teories o explicacions es reforcen amb la incorporació de més persones que ja no han analitzat ni els fets, simplement s’han afegit a l’explicació simple, a la explicació que primer hem anomenat teoria i ben prest haurem d’anomenar dogma (principi fonamental, veritat universal i indiscutible). Des del profund respecte que sempre hem defensat des d’aquestes línies sempre hem acceptat les diferents formes de pensar, de sentir i de relacionar-se i així volem seguir però el respecte ha de ser mutu i l’esforç de comprensió l’hem de fer tots.

En el món del canvi accelerat, de la incertesa, dels avenços vertiginosos de la ciència... podem seguir ancorats en dogmes? Nosaltres, modestament, creiem que no. I què té a veure tot plegat amb la humilitat? És ben simple: la característica més elemental de l’anàlisi científic és precisament el seu grau d’humilitat i de modèstia de totes les branques del coneixement que conflueixen, se complementen, se globalitzen, s’ajuden, s’aporten teories i mètodes per resoldre problemes globals que alhora generen noves formes de mirar el que els  en envolta i neixen nous coneixements que pocs dies abans eren insospitats.

El dogma sempre dona la mateixa explicació; la ciència és com una gran exploració cap a lo microscòpic (trobarem l’element més petit...) i cap a lo macroscòpic (localitzarem l’element més gran de l’universal) o aquesta mateixa pregunta serà un error que ens faci cercar allò que no hi ha?

Entenem molt bé les persones, les bones persones que busquen la serenitat, la tranquil·litat i la seguretat que poden proporcionar els dogmes. És comprensible davant l’enorme variabilitat, complexitat i conflictivitat que malmetem diverses àrees del nostre món. Estic convençut que una gran majoria de persones creients de bona voluntat troben confort i recolliment en les seves creences; sens dubte que els proporciona alleujament i crec que potser una forma més d’afrontar aquesta incertesa i inseguretat creixents.

Ara bé, pels que no creiem en dogmes ens hem d’adaptar al vertiginós  canvi social, científic, econòmic, tecnològic, educatiu i, per ràpid que vagi i per molt que uns quants vulguin, l’hem de redreçar cap els postulats que permetin el millor repartiment de la riquesa, que facin possible que les noves tecnologies siguin accessibles per tothom, que la producció d’aliments sigui la més pura possible i la més beneficiosa per la salut de tots els humans i per les terres que ens els subministren; hem de lluitar per aconseguir que l’aigua arribi arreu amb les tecnologies científiques que ja disposem; la ciència  té les eines, exigint-ne l’aplicació. I progressivament  tindrem més eines; confiem en la ciència i exigim, pacíficament però amb fermesa,  que tots els governs apliquin aquests principis ètics. Quan parlem de repartiment dels bens materials bàsics saltem de la ciència a l’ètica a la humilitat: 

El análisis científico tiene un nivel de humildad que jamás tuvo el pensamiento dogmático. (Eduard Punset).

Hem entrat en l’època de la ciència ètica, aquella que ha de ser capaç de servir a tothom i de generar benestar; ara bé, conèixer i pensar no és arribar a una veritats absolutament segures, és dialogar amb les incerteses. Aquests diàlegs ens fan forts, ens fan amables, ens fan senzills, ens fan molt més humils; com no hem de ser humils davant la incommensurabilitat de la univers?

Sortiu un vespre, sense lluna i sense núvols, i sentireu  el silenci de l’univers, el batec de la vida, la petitesa i la humilitat del nostre ser i la gran contribució que podem aportar ajudant, fomentant la pau, divulgant la convivència i oferint el nostre esforç, des d’aquí, des d’ara... Són moltes persones de bona voluntat. Capgirem les ments, fins i tot la dels periodistes que sempre cerquen el punt de fricció, la polèmica, la contradicció i enfrontament.


Comprovareu com la humilitat ens fa sentir forts, segurs del que fem i disposats a canviar l’anàlisi que sosté la nostra acció i endavant, sempre endavant, disposats a ajudar, a col·laborar, a projectar, a construir projectes en  bé de tota la comunitat. Amb això consisteix ser humils. 

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada