O com convertir les nostres il·lusions i utopies educatives en realitats

dissabte, 19 de juliol de 2014

KIM MANRESA: Escoles d'altres mons.
(Novembre 2007). Catàleg de l'exposició.

Els mestres ensenyem continguts; molts continguts;  de fet, cada canvi legislatiu  ha implicat un augment del volum de continguts; en tost de racionalitzar i establir clars lligams entre àrees de coneixement i prioritzar grans idees i conceptes eix, la realitat és que  el currículum va engreixant progressivament; tot i que el gruix dels sabers de la humanitat, en certa manera, obliguen a haver d’ensenyar més coneixements.

Però necessitem ser conscients de la realitat i de la complexitat d’aquesta. Com professionals  ensenyem una mínima part del coneixement que els humans hem anat acumulant al llarg dels anys: ensenyem un conjunt de sabers científics agrupats en disciplines (les assignatures).

El coneixement científic acumulat és incommensurable, la nostra vida no seria suficient per aconseguir abastar els sabers acumulats. La nostra petitesa es fa ben palesa al davant de la immensitat, sempre creixent, dels sabers científics. I cada dia aquest coneixement augmenta i, alhora, ens planteja nous dubtes en una espiral fins a l’infinit.

Nosaltres ensenyem ciència però la ciència que ensenyem canvia tant ràpidament que ens obliga a estar contínuament formant-nos. I també  creixen les evidències de la neurociència sobre els processos d’ensenyament i d’aprenentatge. Aquesta immensitat ens deixa perplexos. Ens enfronta amb la incertesa. De fet, la perplexitat i la incertesa són  característiques d’aquesta societat en continu canvi.  

Davant la incertesa, la perplexitat,  la inabastabilitat del coneixement acumulat i els milers de dubtes que sorgeixen contínuament necessitem reflexionar sobre quin mon volem i com el volem aconseguir; aquesta  reflexió ha de ser asserenada i ens ha de permetre reflexionar més enllà del nostre egoisme com individus i també com a societat. Davant els grans reptes que tenim plantejats ens apareix una virtut essencial: la humilitat. Només des de la humilitat podem contemplar i comprendre la immensitat de l’univers.

La humilitat s’ensenya;  la humilitat s’aprèn.  La humilitat ens faculta per aprendre coses noves contínuament,  ajuda a no defallir davant els errors i evita sobrevalorar els èxits. La humilitat facilita els processos d’aprenentatge i asserena les consciències; ens permet caminar i gaudir dels aprenentatges i dels descobriments.  

La humilitat se'ns presenta com un llarg camí que hem d’anar fent, proposant-nos cada dia una nova fita, un nou objectiu... La humilitat ens ajuda a caminar asserenadament i reflexivament. Hi ha molta gent que córrer per aquest camí,  mentre altres intentem caminar altres corren, però la fita és la mateixa: formar personalitats reflexives que siguin capaces de generar benestar per on vagin.

La humilitat és una manera de ser i d’estar; és l’actitud més lògica i humana quan reflexionem entorn a tot el que ens envolta i quan ens interroguem per comprendre millor on som. I quina ha de ser l’aportació d’aquest virtut en l’ensenyament? Vegem algunes idees

Des de la perspectiva de la humilitat no jutgem, no qüestionem, no prejutgem; les idees preconcebudes sobre els fillets i les filletes les anem deixant en un caixonet i intentem educar a partir del que cadascú és i a partir del que cadascú sap. Som educadors no jutges; la nostra humil tasca és ajudar a créixer, oferir eines, ensenyar estratègies...  I comprovar els avenços i les dificultats, sempre per seguir millorar.

Ser humil implica valorar molt el coneixement experiencial, aquell que ensenya el decurs de la vida; el coneixement implícit que es  construeix amb el contacte amb el món i, a partir de les experiències viscudes, s’hi reflexiona; la reflexió porta a fer explícits  els coneixements i a valorar-los des de noves perspectives. Tot plegat implica una valoració de la persona, un reconeixement de les seves actituds i una acceptació de la manera de ser i d’estar de les persones. Estem parlant  de tolerància i d’humilitat. Les nostres aules han d’acollir la varietat i diversitats de maneres de ser i d’estar, de maneres de relacionar-se i de maneres de viure...

 La pedagogia de la humilitat implica el reconeixement de les diferents maneres de ser i d’estar; implica obrir les portes, oferir el suport necessari, reconèixer les necessitats dels fillets i de les filletes, apropar-se encara més a les famílies, a la col·lectivitat i a tota la societat. Des de la humilitat no ens podem permetre prescindir de ningú; l’educació és un projecte de tots.

Però aquest acolliment i  aquesta acceptació mai no potser  passiva; tolerar no vol dir acceptar les persones talment com són, implica acceptació però alhora superació i millora. Tots tenim actituds que hem de reorientar des de la humilitat: educar vol dir fer créixer i sempre millorar; educar vol dir transmetre i reconstruir coneixements contínuament. Educar implica sempre millorar, sempre treballar per ser millors persones. Ser millor persona és un procés de construcció lent i reflexiu que va canviant contínuament; és un procés complex i il·lusionant que ens projecte al futur; ens permet projectar-nos a la utopia.

No cerquem culpables de les situacions desfavorides i de les persones amb dificultats, cerquen coresponsables, cerquem   complicitats per avançar junts, cerquem acords i enteses. Necessitem entreteixir línies, propostes i il·lusions. Necessitem recuperar projectes col·lectius i engrescadors.   

Des de la humilitat se valoren les diferents teories sobre un mateix tema, se cerquen similituds, coincidències,  acords...; ens apropem per allò que ens pot unir; no aprofundim en les diferències, aprofundim en les complementarietats;  no  excloem sistemàticament, reflexionem permanentment i avancem. Des de la humilitat hem d’obrir les portes dels centres educatius a la societat, hem de dissenyar projectes conjunts i hem d’implicar-nos en el benestar de les persones.

Finalment, la pedagogia de la humilitat ens obre els ulls a la immensitat del coneixement i als milers de preguntes que contínuament ens fem; cap manual pot incloure aquestes perspectives; el coneixement està fora; necessitem dialogar amb la societat i aprofitar la quantitat de recursos existents.

La pedagogia de la humilitat ens suggereix un nou aspecte de la nostra intel·ligència: la capacitat que tots podem aprendre i desenvolupar humilment els nostres objectius en el marc del nostre entorn, des de les situacions de vida personals i traient el màxim possible de les nostres capacitats.


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada