O com convertir les nostres il·lusions i utopies educatives en realitats

dijous, 8 de setembre de 2011

Posted by Pere Alzina 6:47 No comments
Estem en una crisi sense precedents; això crec que ja ho sap tothom; com a mínim els mitjans de comunicació s’han encarregat de divulgar-ho fins a l’extenuació. El resultats: la ciutadania té por i se sent angoixada. Milers de persones i famílies sense feina i uns quants milers més a punt de perdre-la. Dramàtic. Un autèntic drama humà que colpeja les nostres societats.

Ara, de cop i volta, resulta que tothom aplica retalls dràstics. Totes les administracions s’hi han posat i això, lògicament, augmenta el sentiment d’incertesa, de por i d’angoixa. Determinats col·lectius són molt vulnerables: els joves, les persones majors, persones en edat laboral en atur que no troben feina... Hi ha altres col·lectius que, de moment, mantenen els llocs de feina, especialment aquells que han superat un llarg procés selectiu. Ens referim als funcionaris. Jo ho soc de funcionari i estones t’arribes a sentir malament; si ets sensible als drames que es donen, ets sents malament per “gaudir” d’un dret reconegut a la constitució i a la declaració universal dels drets humans.

Però ara a aquesta situació hi hem d’afegir un conjunt de declaracions molt desafortunades que penalitzen determinats col·lectius. Un dels més perjudicats és el del professorat o els alliberats sindicals. Insinuant que aquests col·lectius treballen poc estem fent un gran mal al col·lectiu del professorat, ja molt castigat per un extens conjunt d’indicadors: el sistema educatiu que no funciona, les difícils i complexes relacions amb les famílies, els pèssims indicadors d’avaluació, les elevades taxes de fracàs escolar i un llarg etcètera.

Entre el professorat com entre els seus representants, alliberats o no, hi ha persones que no compleixen amb els seus deures més mínims; és veritat; desgraciadament això succeeix en tots els col·lectius. Caldria millorar els processos d’avaluació i de control, sens dubte; però dient que els professors treballen 20 hores a la setmana s’està fent un gran mal, entre altres coses perquè no és veritat o dient que hi ha massa alliberats sindicals també, perquè en principi obeeixen a una legislació vigent, que es pot canviar, però que no crec que s’hagi alterat en excés. Cal parlar-ne.

Se juga amb emocions no amb raons. La reacció ciutadana immediata és ràpida i evident: ¡què treballin més! ¡Són tots uns privilegiats! D’aquesta manera, simple, se divideix encara més la societat. Aquest és l’objectiu, implícit o explícit, però és el que s’aconsegueix. El mateix va succeir quan es va baixar el sou a tots els funcionaris: els comentaris de carrer ho aprovaven àmpliament: ¡bé està, què paguin! D’acord.

Què és el que estem pagant realment entre tots, funcionaris i no funcionaris? La construcció d’obres faraòniques com el tren d’alta velocitat (AVE) que no té ni els EEUU. Un disseny radial concèntric que conflueix a la capital de regne. La construcció d’infraestructures absurdes: aeroports, grans ports, grans autopistes... que arriben a llocs ben comunicats. El cost de l’exèrcit, el cost dels desastrós pla E, que gastà milers d’euros només per fer les pancartes que anunciaven les obres i generà necessitats i edifica equipaments on, potser, ningú no havia ni pensat que podien ser necessaris. Paguem la monumental presó de Menorca, convenientment camuflada amb pintura de guerra; paguem les autopistes de... Mallorca. Paguem el cost del transport aeri, de les mercaderies, dels desplaçaments...

No ens enganyem, el problemes no són els qui ens volem fer veure: funcionaris, alliberats sindicals, immigrants (¡aquests tenen la sanitat i l’educació gratuïta i nosaltres no!), persones en atur que han acabat tots els subsidis (per què han de cobrar sense fer res?)

El problema no són aquests col·lectius. El problema és qui ha gastat el que no podia gastar i el que no era necessari gastar per aconseguir un punyat de vots. Sembla que allò fet durant quatre anys sempre proporciona algun rèdit electoral. Estic convençut de que cada vegada menys.

És hora de que les coses no continuïn així, no penalitzem ni criminalitzem determinats col·lectius; siguin els que siguin. La societat s’ha de mantenir unida i ferma contra tota forma d’abús i no ha de caure en els paranys que, intel·ligentment, ens posen amb la única intenció de dividir-nos.

Indignem-nos però junts, des de la diferència, des de la tolerància, des de la comprensió i des de la solidaritat.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada