O com convertir les nostres il·lusions i utopies educatives en realitats

dijous, 1 de setembre de 2011

Posted by Pere Alzina 2:17 No comments
La crisi econòmica ens colpeja de valent; les previsions de creixement a Europa no es compleixen i tots els estats es veuen empesos a prendre difícils decisions per reduir despeses. Tot plegat fa que l’estat del benestar estigui en perill, potser perdut. Fa alguns anys, na Cristiana Almeida diputada per IU, ja comentava que el nostre estat del benestar era del bienestarcillo. Ara ho estem acabant de perdre gairebé tot; totes les conquestes socials s’estan posant en entredit.

No podem oblidar que els tres pilars bàsics de l’estat del benestar són el sistema educatiu, el sistema sanitari i el serveis socials. Si reduïm despeses i esforços en aquests tres pilars, la cohesió social perilla. I així està succeint, les diferències entre els que tenen molt (uns pocs) i els que gairebé no tenen res (una gran massa social) s’estan aprofundint i aquest aprofundiment de les diferències es transforma, amb poc temps, en grans desigualtats. La societat es descohesiona ja que una bona part no té accés universal als tres pilars que permeten portar una vida digna.

No som economista però molt me temo que molts economistes tampoc sabem massa bé en quina direcció hem de prendre. Molt me temo, que l’economia, considerada com una ciència, no és capaç de resoldre els problemes que té plantejats. La borses i els mercats actuen per pors, sospites, remors i indicis induïts per personatges i entitats fosques que desestablitzant els mercats veuen una oportunitat de guanyar diners. Actuar per por, decidir arran d’una sospita i actuar d’acord a un remor o un indici no és una terminologia específica precisament de l’economia. Més bé estaríem parlant de psicologia, sociologia i neurociència. Aquí ens trobem amb un primer gran problema: per resoldre problemes globals i complexes calen mesures preses des de perspectives globals i complexes, amb el suport i el coneixement de totes les branques científiques possibles. La teoria de la complexitat. Necessitem equips interdisciplinars per adoptar mesures globals. De moment, hom va tirant des de la seva òptica; malament anem.

Podríem anar una mica més enllà; l’economia de mercat l’hem construïda, al llargs de milers d’anys, nosaltres mateixos. No és una maledicció imposada per algú sobrenatural; per tant, podria ser susceptible de ser canviat tot el que no ens satisfaci. No podríem dedicar una part fixa del tresor per invertir exclusivament en sanitat, educació i serveis socials? Una part no sotmesa als ritmes del mercat, una part intocable que impliqués una inversió costant capaç de capgirar la situació de partida? Una partida finalista, fora dels pressupostos anuals, que s’hagués d’invertir necessàriament en educació, sanitat i serveis socials? Una partida consignada, perquè no, a la Constitució com ara es fa? No és possible alguna cosa així? Pot semblar ingenu, però més ho és que els pressupostos d’un estat i de gairebé tot el món es decideixin per pors, sospites i remors que fan canviar els mercats i volatilitzen els capitals.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada