O com convertir les nostres il·lusions i utopies educatives en realitats

dijous, 11 d’abril de 2013



Cada família i cada comunitat atresora les seves costums, els seus objectes, els seus records, els seus paisatges i la seva llengua com quelcom molt preuat; com quelcom que forma part del seu patrimoni personal i col·lectiu. Forma part de l’herència dels nostres pares i mares, dels nostres avis i àvies...

Respectar, preservar i potenciar l’herència dels nostres pares és un compromís ètic que tots adquirim quan aquests ens deixen. El mateix podem dir d’una comunitat; les comunitats també rebem herències de les generacions passades i adquirim el compromís ètic de respectar-les, preservar-les i potenciar-les.  I aquest compromís ètic de les famílies i de les comunitats és totalment compatible amb el present i amb l’assumpció de noves aportacions culturals.


Després de molts d’anys d’introduir l’ensenyament en català a les escoles creix un moviment social que té reflex en diferents col·lectius,  partits polítics i poder judicial que qüestiona aquest model. Tot model pot ser millorat, sens dubte, però els fruïts, al llarg d’aquests anys,  són notables. Ni un sol estudi atribueix al model lingüístic els dèficits del nostre sistema educatiu; ni un. En canvi, hi ha molts estudis que atribueixen els problemes amb les llengües (totes) a la metodologia usada a les escoles; curiosament d’això no se’n parla. El problema és la forma com s’ensenyen ambdues llengües. Ningú mai s’ha dignat a parlar del problema que tots els informes internacionals apunten.  Per què?

La llengua forma part d’aquest tresor heretat dels nostres pares i ens l’estimen. De veritat, ens estimen la nostra herència perquè estem agraïts pel  que ens han deixat. I com que l’estimen la volem preservar i potenciar. Estimar és un sentiment suprem; quan estimes no odies, ni rebutges, ni denuncies. Estimen el català i estimen el castellà. Per què heu de denunciar qui estima l’herència dels seus pares? Per què heu de denunciar el model que no ha produït cap desfasament en el coneixement i l’ús de les dues llengües? Per què?

Les comunitats són diverses; no tothom pensa igual, no tothom rep la mateixa herència ni estima els mateixos elements culturals; però el fet de pensar diferent o d’estimar altres elements culturals no implica en cap moment denunciar als altres; tots entenem que cadascú estimi la seva herència; el que no podem  entendre és que algú vulgui imposar els sentiments als altres. I sentint diferent i estimant coses diferents podem viure perfectament junts, respectant herències, territoris, cultures i maneres de fer, d’estar i de sentir. És l’excel·lència de la diversitat. La diversitat implica l’acceptació de la diferència i la tolerància.

Penseu-hi seriosament, reflexivament, sense rancúnies ni prejudicis i intenteu comprendre que estimem la llengua que sempre hem sentit parlar a casa, que estimen l’herència cultural dels nostres pares i que estimen les aportacions culturals que ens enriqueixin com a comunitat. Nosaltres entenem que estimeu la llengua espanyola, ja que nosaltres també l’estimen.

Apel·lem als sentiments i especialment als sentiments positius en uns moments difícils on la crispació i la tensió van creixent. Creiem fermament en les possibilitats de la reflexió asserenada i amb la capacitat dels humans de resoldre els conflictes per la vida del diàleg i no per la via de la imposició.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada