O com convertir les nostres il·lusions i utopies educatives en realitats

diumenge, 31 de març de 2013



Intentem reprendre les nostres reflexions; no sempre és possible escriure i assegurar reflexions asserenades i racionals. Determinats estats emocionals bloquegen el raonament i fan girar els pensaments en cercles viciosos que comencen i acaben sempre al mateix lloc, sense cap avenç, sense cap element en positiu.  Quan succeeix això més val romandre en silenci i observar.

La inspiració no existeix però si que hi ha moments en que la ment està més fluïda i els pensaments es van encadenant de manera més creativa; en altres moments, els pensaments no lliguen, simplement s’acumulen o es perden.

Però si a  situacions personals més o manco problemàtiques hi afegim els estralls d’aquesta terrible crisi social és fins i tot lògic que la ment es col·lapsi. Observar el patiment profund (en l’anonimat per les característiques sempre particulars d’aquesta societat) de famílies senceres que sobreviuen gràcies a les aportacions de subsidis i del voluntariat de les ONGs; veure com amics molt propers es queden sense feina (ambdós) després d’anys cotitzant i gairebé sense possibilitats d’aconseguir un nou lloc de feina; patir els retalls en la sanitat pública, llistes d’espera, pagaments de medicaments, mancances en l’atenció hospitalària o veure les classes dels nostres fills i filles plenes a vessar amb múltiples problemàtiques necessitats d’atenció és bastant decebedor.

També ho és veure els nostres fills i filles estudiant a la Universitat sense perspectives de futur; generacions molt ben formades amb les que les famílies hem invertit tots els  estalvis i alguns més.

I és maligne comprovar el paper dels bancs ara i abans; abans oferint diners a tort i a dret i ara prohibint l’accés al crèdit per les qüestions més bàsiques. Això és actuar amb maldat; els bancs actuen de forma maligne (segons el diccionari, maligne vol dir ser propens a fer mal, a voler mal als altres i ser d’índole perversa).

Tot plegat col·lapsa la ment; és fa difícil albirar els horitzons que ens permetin tirar endavant; és difícil fixar objectius a llarg termini que ens permetrien avançar; la ment s’entesta en cercles viciosos i pensaments recurrents.

A la feina, per respecte a les persones, cal beure`s totes les preocupacions i seguir endavant. Cal mantenir, costi el que costi, la qualitat i la tensió i hem de despertar, dia rere dia, com a professionals de l’educació, el gust pel coneixement i la passió per la professió; des de la humilitat i la serenor.  Potser massa coses per a una ment col·lapsada i bloquejada.

Tot plegat no et permet escriure pensaments clars  però el discurs oral tampoc flueix; la interacció amb les classes també es ressent, tot i que, en aparença tot funciona bé. Si la ment està col·lapsada, després d’un parell de classes apareixia exhausta i pensament totalment en blanc, incapaç de lligar un parell d’idees en ordre racional. Però cal anar endavant i construïr futur.  

Sempre he pensat que la ment humana és fascinant; intentarem que, novament, ens sorprengui agradablement a pesar de les circumstàncies.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada