O com convertir les nostres il·lusions i utopies educatives en realitats

diumenge, 31 de juliol de 2011

Posted by Pere Alzina in , , , | 13:50 No comments

Els mitjans de comunicació ens atabalen, cada dia, amb xifres sobre l’estat de l’economia. Ha aparegut tota una nova nomenclatura que sembla que, des de sempre, havien d’entendre i controlar (l’agència Moddys, el diferencial del deute, el percentatges de risc i d’endeutament dels municipis i de les comunitats, tot seguit d’una llarga tira de zeros a la dreta (és a dir, dels que compten).

Les xifres maregen; són inabastables per la gent que potser ens creiem simplement normals. Dia rere dia perdem poder adquisitiu i allò que era un dret, gaudir d’un lloc de feina, s’ha convertit en un privilegi i, en molts casos, en quelcom inaccessible. Molt drets laborals aconseguits amb anys de lluita i de reivindicació s’han esvaït sense més. Feia alguns anys parlàvem de que avançàvem cap a l’estat del benestar; aquest concepte també s’ha esvaït especialment per a la majoria. Ara, obtenir un lloc de feina qualsevol (per hores o per dies) o conservar, com sigui el que es té, és la única prioritat o obsessió.

Milers de persones estan en situació límit, desesperada i alguns mitjans de comunicació es dediquen a entabanar-nos ensenyant les riqueses d’un grup de privilegiats que obren les seves luxoses mansions i fan expressió de les seves esquizofrèniques costums de mal criats, capricioses i viciades. És cert que les mateixes cadenes també emeten programes en pla reality que ens mostra la cara més dura de la realitat, però tocada també de la morbositat, de la vulgaritat i del ridícul al que s’exposen persones sense seny per uns minuts de glòria televisiva i quatre euros. Tot plegat només mereix un qualificatiu: miserable.

Aquests programes atempten contra els drets humans ja que afecten la dignitat de les persones. ¿Quién vive ahí? Mujeres ricas, Viajeros de lujo, Hijos de papà, Dulces 16 o la versió balear Gent polida formen part d’aquesta graella patètica que actua com el cascall (lleva el mal, fa sentir bé uns moments i adorm). No serà això el que pretenen? Si les persones que viuen una situació real molt difícil s’embadoquen davant Mujeres ricas i aquest subproducte de mal gust ens fa oblidar el mal que patim momentàniament, en fa sentir bé al identificar-nos amb algun d’aquells espantalls que hi apareixen i, a sobre, ens acaba produint una becadeta, què voleu més?

A sobre, molt més barat i molt menys perillós que el cascall. La televisió al servei de l’adormiment de la societat. Mentre contemplem els absurds, les ridiculeses, les manies i les preferències d’aquestes bubotes no podem pensar. Les neurones se’ns gelen. És impossible que hi circuli-li corrent elèctric entre les neurones contemplant capells i pentinats en forma d’espantaocells, peces de porcellana de pel·lícula de terror i mobles d’estil isabelí plenes de fantasmagòriques figures i macabres fetitxes. Restem endormiscats, embadalits, com absorts i enlluernats de miserable riquesa. I això és el que volen, de manera explícita i implícita. Ens va bé a tots.

Però en una societat cada vegada més plural i més intercomunicada tots tenim molt més poder del que ens pensem. Si som conscients del que signifiquen aquests programes ho tenim fàcil: tirem les audiències a baix i es deixaran d’emetre; això succeeix cada dia arreu del món. Les audiències valoren, jutgen i condemnen. Es tracta d’educar i treballar els criteris a partir dels quals valorem i jutgem. Si eduquem els criteris, si sabem moure’ns entre paradigmes canviants, si sotmetem el que succeeix al raonament humà més elevat, el raonament creatiu i abstracte, la situació al món canviarà molt més ràpidament del que ens pensem.

El nostre criteri és capaç de capgirar tendències; no esperem que siguin les tendències les que ens canvien els nostres criteris. Analitzeu la realitat, indigneu-vos i proposeu-hi alternatives. Depèn de tots nosaltres.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada