Compartir per aprendre

COL·LAPSAR LA MENT I L'ENTENIMENT

2012-02-09T03:06:00.000-08:00

Amb l’excusa de lesvacances de Nadal, vaig iniciar un parèntesi en la publicació de novesreflexions al bloc, que, ara per ara, ja és força llarg i no admet més demora.Me vaig proposar, des d’un principi, mantenir el bloc actualitzat cada una odues setmanes. El temps ha passat ràpid i he incomplert un d’aquestscompromisos que adquireixes amb tu mateix.

Les festes de Nadal,Cap d’Any i Reis representen un parèntesi en la quotidianitat. Els bonsdesitjos, sincers, es pregonen arreu i esperem amb el canvi de xifra algunabona notícia que ens permeti reforçar-nos i tirar per endavant. Quants aquestesbones notícies són tan escasses i el clima que t’envolta és poc afavoridor, lament es va col·lapsant; no és que deixi de pensar, és que només pensa amb una solacosa; per tant, l’enorme flexibilitat i plasticitat del cervell per crear,repensar, analitzar i observar els fets des de diferents perspectives, vaminvant i a mesura que te deixes emportar per aquesta progressiva mancançad’activitat cerebral, i encara minva més. Tot plegat, un cercle tancat i viciós al que no es veusortida. Quant manco coses fas mancocoses tens ganes de fer; quan manco pensaments innovadors i creatius, méscol·lapse de la ment; l’activitat cerebral es redueix i és molt fàcil deixar-teemportar per aquest corrent sense sentit que a mesura que passa el temps, mést’enfonsa.

Però tampoc no podemoblidar tot allò que succeeix al nostre entorn; no podem mirar a una altrabanda quan observem el patiment de les persones que es queden a l’atur; nopodem quedar impassibles quan moltes famílies queden sense casa, quan moltespersones pateixen pel seu esdevenidor. La realitat ens copsa i ens supera.

El patiment de moltespersones afecta a la sensació col·lectiva de benestar. No podem no mirar, nopodem no veure, no podem oblidar-nos dela gent que pateix; però, per poc que et deixis emportar, aquest sentiment estransforma en una emoció bloquejadora. Aquesta emoció paralitzant recórrer totel sistema nerviós talment com ho farien successives i continuades descàrregueselèctriques. El cervell es concentra en imatges colpidores, en fets concrets ien realitats depriments: la por paralitzant de perdre la feina, no poderarribar a final de mes, no cobrar el que te deuen, la família desnonada, la personade 45 anys en atur i sense perspectives de feina, els fills i les filles detotes aquestes persones, el futur immediat de les noves generacions més benformades de tota la història de l’estat, les cues a les cases d’acollida i alsllocs on es dona menjar, o persones rastrejant en les bosses dels fems pertrobar quelcom què menjar.

El cervell éscol·lapsa; el raonament racional s’esquinça i la força de voluntat se vaentorpint, en una espiral perillosa que porta a la depressió.

Però, de sobte, te n’adonesque aquest estat no afavoreix ningú: que el cervell col·lapsat i l’entenimentbloquejat porta a empitjorar l’estat general de benestar propi i de totes lespersones que t’envolten. L’estat de bloqueig, acaba condicionant més lacomunitat. No es tracta de negar la evidència ni obviar la realitat però si quecal fer-hi front i per fer-hi front amb garanties cal voluntat, ànim de canvi icerta il·lusió: ens en sortirem si planifiquem racionalment i confiem en lesnostres capacitats.

I de tot plegat, elsmestres en sabem ben molt.

Pere Alzina

NO HI HA ALTERNATIVES...

2011-11-29T01:57:00.001-08:00

Els resultats del sistema educatiu espanyol i els de les Illes Balears en concret no milloren; EL 40% d’abandonament escolar prematur i més d’un 30% d’alumnes que no obtenen el títol d’educació secundària obligatòria són dades desencoratjadores.

La situació econòmica no és millor i no es veuen, ni a curt ni a mitjà termini, sortides raonables i possibles. Les retallades provoquen malestar i el col·lectiu de professionals de l’educació demostra gran preocupació pel que succeirà. Cap d’aquests elements ens afavoreixen per desenvolupar la nostra tasca i, en alguns casos, poden bloquejar moltes iniciatives.

Però, pensant a llarg termini, només hi ha una sortida possible i viable: millorar el sistema educatiu perquè sigui capaç d’educar persones capaces de pensar d’una manera totalment diferent a la que hem pensat fins ara i que ens ha portat a una situació molt delicada i crítica.

Millorar la capacitat de raonament i reflexió de les persones és una fita ineludible i ara més que mai. El pensament lineal i el pensament únic ens ha portat a una situació difícil i aquesta exigeix mesures contundents: no hi ha alternativa a la innovació educativa. Poden succeir moltes coses, poden venir èpoques encara més complicades però el sistema educatiu no complirà els seus objectius sinó és capaç de formar persones reflexives i amb una gran capacitat d’innovació i creativitat.

Per tant, ara més mai és necessària la innovació. Necessitem una visió global del món i del coneixement científic; necessitem coneixement interdisciplinar ja que cap dels problemes els podem resoldre des d’una sola perspectiva científica. Necessitem dissenyar activitats innovadores on la reflexió, el debat i el treball cooperatiu esdevinguin l’eix sobre el qual gira tot el sistema. Necessitem plantejar activitats complexes, com complexes són les realitats a les que ens enfrontem; un problema sempre pot tenir diferents solucions o alternatives; el pensament lineal s’ha acabat; ja no és possible pensar en un problema, en un mètode únic de resolució i en una única solució vàlida; aquest pensament limita i atrofia.

Necessitem ments obertes capaces d’imaginar i d’innovar en qualsevol aspecte de la vida. No podem seguir repetint els errors del passat: la memorització no comprensiva, excessives activitats simples i amb poc sentit, discursos en paral·lel sense relacionar; excés de verbalisme, poca pràctica, activitats descontextualitzades, etc.

Necessitem plantejar problemes propers i reals a partir dels quals elaborar teories explicatives. Necessitem plantejar l’enorme interconnexió entre tots els esdeveniments naturals i culturals (o econòmics) i que qualsevol petit canvi pot acabar produint un daltabaix. Necessitem demostrar que tots som interdependents, que necessitem del treball cooperatiu per resoldre els problemes i que necessitem de tothom, sense exclusions, per tirar endavant. Aprendre a conviure en la diversitat segueix essent un repte encara pendent; ara sabem viure en paral·lel en llocs distints i experiències diferents; però ara necessitem viure plegats i compartint projectes.

Necessitem tenir el cap clar per organitzar els coneixements, com diu Morin. I per tenir el cap clar cal innovar contínuament el que fem a les nostres classes. A pesar de les retallades, a pesar del desànim i a pesar del desencís, és hora d’innovar, ara més que mai, per ensenyar als joves i reaprendre nosaltres que la clau és l’educació.

PENALITZAR DETERMINATS COL·LECTIUS

2011-09-08T06:47:00.000-07:00

Estem en una crisi sense precedents; això crec que ja ho sap tothom; com a mínim els mitjans de comunicació s’han encarregat de divulgar-ho fins a l’extenuació. El resultats: la ciutadania té por i se sent angoixada. Milers de persones i famílies sense feina i uns quants milers més a punt de perdre-la. Dramàtic. Un autèntic drama humà que colpeja les nostres societats.

Ara, de cop i volta, resulta que tothom aplica retalls dràstics. Totes les administracions s’hi han posat i això, lògicament, augmenta el sentiment d’incertesa, de por i d’angoixa. Determinats col·lectius són molt vulnerables: els joves, les persones majors, persones en edat laboral en atur que no troben feina... Hi ha altres col·lectius que, de moment, mantenen els llocs de feina, especialment aquells que han superat un llarg procés selectiu. Ens referim als funcionaris. Jo ho soc de funcionari i estones t’arribes a sentir malament; si ets sensible als drames que es donen, ets sents malament per “gaudir” d’un dret reconegut a la constitució i a la declaració universal dels drets humans.

Però ara a aquesta situació hi hem d’afegir un conjunt de declaracions molt desafortunades que penalitzen determinats col·lectius. Un dels més perjudicats és el del professorat o els alliberats sindicals. Insinuant que aquests col·lectius treballen poc estem fent un gran mal al col·lectiu del professorat, ja molt castigat per un extens conjunt d’indicadors: el sistema educatiu que no funciona, les difícils i complexes relacions amb les famílies, els pèssims indicadors d’avaluació, les elevades taxes de fracàs escolar i un llarg etcètera.

Entre el professorat com entre els seus representants, alliberats o no, hi ha persones que no compleixen amb els seus deures més mínims; és veritat; desgraciadament això succeeix en tots els col·lectius. Caldria millorar els processos d’avaluació i de control, sens dubte; però dient que els professors treballen 20 hores a la setmana s’està fent un gran mal, entre altres coses perquè no és veritat o dient que hi ha massa alliberats sindicals també, perquè en principi obeeixen a una legislació vigent, que es pot canviar, però que no crec que s’hagi alterat en excés. Cal parlar-ne.

Se juga amb emocions no amb raons. La reacció ciutadana immediata és ràpida i evident: ¡què treballin més! ¡Són tots uns privilegiats! D’aquesta manera, simple, se divideix encara més la societat. Aquest és l’objectiu, implícit o explícit, però és el que s’aconsegueix. El mateix va succeir quan es va baixar el sou a tots els funcionaris: els comentaris de carrer ho aprovaven àmpliament: ¡bé està, què paguin! D’acord.

Què és el que estem pagant realment entre tots, funcionaris i no funcionaris? La construcció d’obres faraòniques com el tren d’alta velocitat (AVE) que no té ni els EEUU. Un disseny radial concèntric que conflueix a la capital de regne. La construcció d’infraestructures absurdes: aeroports, grans ports, grans autopistes... que arriben a llocs ben comunicats. El cost de l’exèrcit, el cost dels desastrós pla E, que gastà milers d’euros només per fer les pancartes que anunciaven les obres i generà necessitats i edifica equipaments on, potser, ningú no havia ni pensat que podien ser necessaris. Paguem la monumental presó de Menorca, convenientment camuflada amb pintura de guerra; paguem les autopistes de... Mallorca. Paguem el cost del transport aeri, de les mercaderies, dels desplaçaments...

No ens enganyem, el problemes no són els qui ens volem fer veure: funcionaris, alliberats sindicals, immigrants (¡aquests tenen la sanitat i l’educació gratuïta i nosaltres no!), persones en atur que han acabat tots els subsidis (per què han de cobrar sense fer res?)

El problema no són aquests col·lectius. El problema és qui ha gastat el que no podia gastar i el que no era necessari gastar per aconseguir un punyat de vots. Sembla que allò fet durant quatre anys sempre proporciona algun rèdit electoral. Estic convençut de que cada vegada menys.

És hora de que les coses no continuïn així, no penalitzem ni criminalitzem determinats col·lectius; siguin els que siguin. La societat s’ha de mantenir unida i ferma contra tota forma d’abús i no ha de caure en els paranys que, intel·ligentment, ens posen amb la única intenció de dividir-nos.

Indignem-nos però junts, des de la diferència, des de la tolerància, des de la comprensió i des de la solidaritat.

Quina societat del benestar?

2011-09-01T02:17:00.000-07:00

La crisi econòmica ens colpeja de valent; les previsions de creixement a Europa no es compleixen i tots els estats es veuen empesos a prendre difícils decisions per reduir despeses. Tot plegat fa que l’estat del benestar estigui en perill, potser perdut. Fa alguns anys, na Cristiana Almeida diputada per IU, ja comentava que el nostre estat del benestar era del bienestarcillo. Ara ho estem acabant de perdre gairebé tot; totes les conquestes socials s’estan posant en entredit.

No podem oblidar que els tres pilars bàsics de l’estat del benestar són el sistema educatiu, el sistema sanitari i el serveis socials. Si reduïm despeses i esforços en aquests tres pilars, la cohesió social perilla. I així està succeint, les diferències entre els que tenen molt (uns pocs) i els que gairebé no tenen res (una gran massa social) s’estan aprofundint i aquest aprofundiment de les diferències es transforma, amb poc temps, en grans desigualtats. La societat es descohesiona ja que una bona part no té accés universal als tres pilars que permeten portar una vida digna.

No som economista però molt me temo que molts economistes tampoc sabem massa bé en quina direcció hem de prendre. Molt me temo, que l’economia, considerada com una ciència, no és capaç de resoldre els problemes que té plantejats. La borses i els mercats actuen per pors, sospites, remors i indicis induïts per personatges i entitats fosques que desestablitzant els mercats veuen una oportunitat de guanyar diners. Actuar per por, decidir arran d’una sospita i actuar d’acord a un remor o un indici no és una terminologia específica precisament de l’economia. Més bé estaríem parlant de psicologia, sociologia i neurociència. Aquí ens trobem amb un primer gran problema: per resoldre problemes globals i complexes calen mesures preses des de perspectives globals i complexes, amb el suport i el coneixement de totes les branques científiques possibles. La teoria de la complexitat. Necessitem equips interdisciplinars per adoptar mesures globals. De moment, hom va tirant des de la seva òptica; malament anem.

Podríem anar una mica més enllà; l’economia de mercat l’hem construïda, al llargs de milers d’anys, nosaltres mateixos. No és una maledicció imposada per algú sobrenatural; per tant, podria ser susceptible de ser canviat tot el que no ens satisfaci. No podríem dedicar una part fixa del tresor per invertir exclusivament en sanitat, educació i serveis socials? Una part no sotmesa als ritmes del mercat, una part intocable que impliqués una inversió costant capaç de capgirar la situació de partida? Una partida finalista, fora dels pressupostos anuals, que s’hagués d’invertir necessàriament en educació, sanitat i serveis socials? Una partida consignada, perquè no, a la Constitució com ara es fa? No és possible alguna cosa així? Pot semblar ingenu, però més ho és que els pressupostos d’un estat i de gairebé tot el món es decideixin per pors, sospites i remors que fan canviar els mercats i volatilitzen els capitals.

2011-09-01T02:10:00.000-07:00

VEURE, PER CREURE I PER INDIGNAR-SE

2011-07-31T13:50:00.000-07:00

Els mitjans de comunicació ens atabalen, cada dia, amb xifres sobre l’estat de l’economia. Ha aparegut tota una nova nomenclatura que sembla que, des de sempre, havien d’entendre i controlar (l’agència Moddys, el diferencial del deute, el percentatges de risc i d’endeutament dels municipis i de les comunitats, tot seguit d’una llarga tira de zeros a la dreta (és a dir, dels que compten).

Les xifres maregen; són inabastables per la gent que potser ens creiem simplement normals. Dia rere dia perdem poder adquisitiu i allò que era un dret, gaudir d’un lloc de feina, s’ha convertit en un privilegi i, en molts casos, en quelcom inaccessible. Molt drets laborals aconseguits amb anys de lluita i de reivindicació s’han esvaït sense més. Feia alguns anys parlàvem de que avançàvem cap a l’estat del benestar; aquest concepte també s’ha esvaït especialment per a la majoria. Ara, obtenir un lloc de feina qualsevol (per hores o per dies) o conservar, com sigui el que es té, és la única prioritat o obsessió.

Milers de persones estan en situació límit, desesperada i alguns mitjans de comunicació es dediquen a entabanar-nos ensenyant les riqueses d’un grup de privilegiats que obren les seves luxoses mansions i fan expressió de les seves esquizofrèniques costums de mal criats, capricioses i viciades. És cert que les mateixes cadenes també emeten programes en pla reality que ens mostra la cara més dura de la realitat, però tocada també de la morbositat, de la vulgaritat i del ridícul al que s’exposen persones sense seny per uns minuts de glòria televisiva i quatre euros. Tot plegat només mereix un qualificatiu: miserable.

Aquests programes atempten contra els drets humans ja que afecten la dignitat de les persones. ¿Quién vive ahí? Mujeres ricas, Viajeros de lujo, Hijos de papà, Dulces 16 o la versió balear Gent polida formen part d’aquesta graella patètica que actua com el cascall (lleva el mal, fa sentir bé uns moments i adorm). No serà això el que pretenen? Si les persones que viuen una situació real molt difícil s’embadoquen davant Mujeres ricas i aquest subproducte de mal gust ens fa oblidar el mal que patim momentàniament, en fa sentir bé al identificar-nos amb algun d’aquells espantalls que hi apareixen i, a sobre, ens acaba produint una becadeta, què voleu més?

A sobre, molt més barat i molt menys perillós que el cascall. La televisió al servei de l’adormiment de la societat. Mentre contemplem els absurds, les ridiculeses, les manies i les preferències d’aquestes bubotes no podem pensar. Les neurones se’ns gelen. És impossible que hi circuli-li corrent elèctric entre les neurones contemplant capells i pentinats en forma d’espantaocells, peces de porcellana de pel·lícula de terror i mobles d’estil isabelí plenes de fantasmagòriques figures i macabres fetitxes. Restem endormiscats, embadalits, com absorts i enlluernats de miserable riquesa. I això és el que volen, de manera explícita i implícita. Ens va bé a tots.

Però en una societat cada vegada més plural i més intercomunicada tots tenim molt més poder del que ens pensem. Si som conscients del que signifiquen aquests programes ho tenim fàcil: tirem les audiències a baix i es deixaran d’emetre; això succeeix cada dia arreu del món. Les audiències valoren, jutgen i condemnen. Es tracta d’educar i treballar els criteris a partir dels quals valorem i jutgem. Si eduquem els criteris, si sabem moure’ns entre paradigmes canviants, si sotmetem el que succeeix al raonament humà més elevat, el raonament creatiu i abstracte, la situació al món canviarà molt més ràpidament del que ens pensem.

El nostre criteri és capaç de capgirar tendències; no esperem que siguin les tendències les que ens canvien els nostres criteris. Analitzeu la realitat, indigneu-vos i proposeu-hi alternatives. Depèn de tots nosaltres.

LA NOTÍCIA: EIVISSA OBTÉ MÉS BON RESULTATS A LA SELECTIVITAT QUE MENORCA

2011-06-18T08:40:00.000-07:00

No som massa partidari de rànquings ni de rècords ni de llistes de pitjors a millors. Però no podem negar que tota estadística, com a ciència, marca tendències i que les tendències obeeixen a que alguna cosa està canviant, poc o molt. Avui, la premsa local de Menorca, parla de que l’illa d’Eivissa ha obtingut un millor resultat a les proves de selectivitat; la notícia recorda que sempre, en els darrers cursos, els resultats de l’illa de Menorca sempre havien superat, en escreix, el percentatges de Mallorca i d’Eivissa. El tant per cent de diferència no supera el punt percentual però ja és suficient per ser notícia.

Sempre s’ha dit que, en educació, Menorca era talment un model, com un referent. També s’ha dit més o manco el contrari d’Eivissa, però les realitats sempre són molt més complexes i les lectures mai no són tant simples ni unidireccionals. Les realitats són dinàmiques i canviants i allò que abans era donat per vàlid durant molts anys, ara, canvia amb molta més rapidesa quan algun col·lectiu social s’hi posa a treballar. Les diferències entre Menorca i Eivissa són evidents, però aquestes diferències per hom constatades, no sempre, impliquen valors positius o negatius en una o altra direcció.

És cert que Menorca (en tots els estudis, estadístiques i enquestes) presenta uns indicadors educatius bastant favorables en relació a les altres dues illes però aquesta, com tota realitat, és canviant. I són moltes les coses que han canviat en positiu a Eivissa i a Mallorca i potser no tantes a Menorca. Són molts els col·lectius, en l’àmbit educatiu, que han lluitat de valent per aconseguir una escola de més qualitat (Escoles mallorquines, escola d’estiu, moltes línies de formació encetades des dels centres de professors o des de la Universitat, l’APREP a Eivissa, determinades associacions de pares i mares molt actives, etc.).

Quan uns col·lectius es mobilitzen prest o tard obtenen resultats. Això és el que està succeint a Eivissa: col·lectius de mestres i de famílies es consciencien i mobilitzen per a una educació de més qualitat. A Menorca, és cert que aquests col·lectius ja existien i venen treballant des de fa temps, però tampoc podem negar una progressiva desmobilització social, que afecta, al món educatiu. Cert conformisme i certa passivitat s’han obert camí a Menorca. Els resultats de les proves PISA entre illes també és un bon indicador de tendències. La desmobilització, en un món canviant, automàticament genera pèrdua de possibilitats.

A l’illa de Menorca es respira desmobilització; ja no existeix l’empenta que abans mobilitzava recursos i voluntats per a millorar l’escola. Ens hem conformat, pensant que anaven bé. I mentre miraven com anaven de bé, hem perdut part de l’empenta i de la il·lusió per millorar.

Els percentatges d’aprovats i suspesos en la selectivitat no és un indicador clar de res concret; és part d’una tendència marcada per les proves PISA o pels resultats acadèmics a finals d’ESO i a finals de Batxiller. Una més en un mar de dades, resultats i estudis que no cal treure de context ni magnificar, en cap sentit. Els mateixos exercicis i activitats que proposa la selectivitat estan marcats per un excés de memorització. Les mateixes proves a les que al·ludim no estan en consonància amb el que es demana a l’OCDE, per exemple a través dels models utilitzats a les proves PISA.

Però així i tot, les dades i les estadístiques marquen tendències. Capgirar-les és una qüestió de confiança, de voluntat i de treball. El problema no és superar les estadístiques ni estar per damunt o per davall d’algú altre, sinó millorar el nostre sistema educatiu des del punt on som.

Educar, per definició, implica sempre anar a millorant. És l’hora de l’educació; prou conformisme i prou entabanament.

PER QUÈ EN CATALÀ?

2011-06-10T01:51:00.000-07:00

Quan apareixen en els mitjans de comunicació notícies sobre els deficients resultats acadèmiques de la nostra comunitat autònoma i, fins i tot, s’analitzen les seves causes i conseqüències, solen aparèixer un conjunt de comentaris a sota la notícia (això ara està de moda, especialment emparant-se en l’anonimat, en nom de la llibertat d’expressió) que no dubten en culpabilitzar directament l’ensenyament del català i en català dels desastres educatius de la nostra comunitat. Totes aquestes afirmacions (algunes escrites en un llenguatge molt ofensiu i punyent) no dubten en atribuir tots els mals del sistema a l’ensenyament en català.

Les opinions són legítimes (les ofenses i les desqualificacions no ho tinc tant clar que ho siguin) però la realitat i les dades solen ser tossudes, encara que no ens satisfacin. No existeix ni un sol estudi que relacioni el fracàs escolar amb l’ensenyament en una determinada llengua; ni un en tot el món. Podem seguir creient el contrari, però al final, les conclusions racionals acaben imposant-se; ens agradi o no.

Insistir en que l’ensenyament en català és el responsable dels mals resultats educatius és un despropòsit científic. L’aprenentatge i l’ús de vàries llengües millora el rendiment intel·lectual, facilita la comprensió de la realitat i flexibilitza la capacitat de reflexió. Les causes dels deficients resultats educatius són uns altres (baixa consciència social entorn la necessitat d’una educació de qualitat, currículums no adaptats a la realitat, llacunes en la formació del professorat, dèficits en la capacitació educativa de les famílies, poca confiança en el sistema educatiu, poca inversió i un llarg etcètera on no apareix, en cap moment, l’ensenyament del i en català).

L’ensenyament en i del català (en les diferents modalitats, absolutament acceptades i legítimes), contràriament al que es pensa, millora la comprensió de la realitat que ens envolta, ajuda a entendre el tarannà de les persones que hi parlen i el mateix entorn. Llengua, cultura i territori presenten una realitat global i complexa que millora la comprensió del lloc i de les persones que hi viuen; quan s’estudia una llengua també s’estudien els aspectes culturals inherents (quan s’estudia la llengua anglesa també s’estudien els aspectes socials i culturals que comporta viure en anglès). Amb la llengua castellana i en qualsevol altre succeeix el mateix, els mots d’una llengua ajuden a entendre la manera de viure de les persones que la parlen i donen nom als elements del territori. Tots sabem que determinats mots d’una llengua no tenen traducció directe a una altra, ja que aquell concepte no té sentit o no s’utilitza en aquella cultura.

Per tant, usar una llengua no només és un activitat de simple traducció, és una activitat complexa de comprensió d’una realitat diferent, d’una cultura diferent, d’una manera de ser i de relacionar-se diferent. Parlar una determinada llengua és demostrar respecte i admiració per les persones que la parlen i per la seva manera de viure i d’organitzar-se. Aquest respecte i admiració ha de ser mutu entre les diferents llengües i cultures.

Aprendre una llengua implica esforç i voluntat; res no s’aconsegueix sense aquestes premisses bàsiques. Per tant, aprendre una llengua diferent implica una decisió conscient i compromesa; negar-s’hi és una decisió personal; ens podem negar a aprendre determinades coses, podem decidir que no volem fer determinades coses, però no podem dir que fer-ho ens perjudicarà, no podem dir que no servim per aprendre o deixar d’aprendre determinats continguts, simplement podrem dir que no volem, però no que no podem o que ens perjudica. Si volem, podem, cadascú des de la seva realitat i condicionants.

Per tant, el tema de l’ensenyament i aprenentatge del català porta molta càrrega emotiva, excessiva en tots els aspectes, i tots sabem que per prendre decisions i avançar en positiu ens cal una adequada combinació entre raó i emoció, un difícil equilibri que s’aconsegueix si un se’n fa conscient.

ARRAN DE LES CONCRECIONS CURRICULARS

2011-06-07T08:31:00.000-07:00

Novament tenim els centres elaborant programacions, millor dit, concrecions curriculars que és com ara s’han de dir.

Hem comentat en moltes ocasions que si el que fem no ens serveix per revisar el què fem, com ho fem i com ho podem millorar, tot procés de concreció serà ben poc útil. En cap moment vull dir que no s’hagi de fer, simplement afirmo que s’ha de fer bé, pausadament, compartint i analitzant experiències portades a terme, sense pressions ni limitacions. Tot els processos són llargs i complexos; canviar les inèrcies a una escola o a un institut necessita temps, paciència, una gran dosi de tolerància i de comprensió vers la diferència i la discrepància i una actitud positiva de voler millorar les coses. En aquest procés cal tenir també en compte que no tots anirem al mateix ritme, que no a tots ens convenceran les mateixes propostes i que no tots estarem d’acord en anar en una sola direcció. Això mai no potser un problema, simplement ens suposa constatar la realitat i fer compatible la diversitat de tarannàs, maneres de fer i d’estar a l’aula en el marc, això si, d’un projecte ben pensat que ens guiï a tots i ens orienti suficientment per evitar que el dia a dia ens ofegui i les pressions de la realitat ens col·lapsin la il·lusió.

Potser podríem utilitzar un símil molt televisiu per entendre’ns: la prova del cotó; és a dir, què i com ens dirà que estem fent les coses bé? La resposta és ben simple i, alhora, molt complexa: estem millorant si els nostres alumnes, independentment de les capacitats, discapacitats, interessos i motivacions aprenen, cada dia, més i millor, aprenen cada dia a ser més reflexius i aprenen a analitzar la realitat des de molts punts de vista i des de moltes perspectives.

Aquesta és la nostra prova del cotó: quan haguem conclòs la concreció curricular els nostres alumnes aprendran més i millor? És a dir, mentre revisem les programacions i les milloren, els nostres alumnes ho noten? Veuen que introduïm canvis significatius que milloren els seus processos d’aprenentatge i els nostres processos d’ensenyament? Si els alumnes, a mitjà i llarg termini, no perceben res és que alguna cosa no ha anat bé, per què sempre se poden millorar els processos d’ensenyament i aprenentatge i introduir canvis, de manera pausada i reflexiva, que millorin l’ambient d’aprenentatge a les nostres aules. No és fàcil, ho sabem, però és la nostra feina.

Resumint, si ens passem algunes hores concretant objectius, copiant continguts i elaborant graelles (que poden convertir-se perfectament en sudokus) per introduir les vuit competències bàsiques, lligar-les amb les dimensions de cada competència, amb els objectius generals de l’àrea corresponent i amb els objectius generals d’etapa i no notem, prest o tard, que a classe hem introduït novetats, que hem canviat i millorat processos, que els alumnes aprenen i s’esforcen més per què entenen millor el sentit de les coses que fan, és que la nostra prova particular del cotó ens diu que no ho hem acabat de fer bé, que encara hi resta grassa, que els racons no estan del tot nets, que davall d’algun armari hem acumulat la pols, tot i que aparentment, la cosa llueix (tenim la concreció acabada). Prest o tard, el cotó ens farà la guitza.

QUÈ FEM AMB ELS RESULTATS DEL SISTEMA EDUCATIU QUE ENS COL•LOQUEN A LA CUA?

2011-06-07T08:22:00.000-07:00

De tant en tant, apareixen en premsa estudis, conclusions de resultats acadèmics, anàlisi i opinions que situen la realitat educativa de les nostres illes a la cua de la majoria d’indicadors, tant qualitatius com quantitatius. S’ha convertit en una costant. Quan determinats indicadors es cronifiquen, sovint, solen passar a formar de la realitat; és a dir, es mantenen inalterables perquè la societat els ha assumit.

Molt me temo que, ara per ara, ens trobem en aquesta situació; som els darrers en resultats acadèmics, en número d’estudiants universitaris, en gent titulada superior, en abandonament primerenc, en gent que no accedeix a la titulació mínima... Tot plegat molt preocupant però aparentment sense reacció; la societat ho ha assumit, millor dit, crec que de fet ni ho ha assumit, ja que assumir-ho vol dir ser conscient del que succeeix i intentar posar-hi remei; en hores d’ara no crec que siguem conscients del que suposen a llarg termini aquests indicadors: un autèntic handicap per l’economia, un problema que limita el capital humà i condicionarà el nostre desenvolupament a mitjà i llarg termini. A curt termini ja estem patint aquesta situació.

Per tant, sense assumpció i reconeixement del problema, és difícil trobar-hi solucions. I no és només un problema de finançament i de les administracions implicades en la gestió del sistema educatiu; és un problema social d’ampli abast. No és només un problema educatiu.

I és un problema que els líders d’una societat han de fer palès sense embuts, sense dramatisme però sense mentides. Un llenguatge comprensiu i benvolent amb la realitat quan aquesta és negativa desmobilitza i desconcerta; és hora de començar a manifestar el nostre malestar quan algú no ens diu la veritat. Frases com els números es poden mirar de moltes formes... la realitat ens demostra que hem millorat molt, avancem en la bona direcció... estem fent un gran esforç per millorar i un llarg etcètera de frases fetes que el que volen és amagar la realitat i menystenir els resultats generen més problemes, a llarg termini, que dir les coses com són, sense dramatisme però de forma clara, sense circumloquis, ni introduccions que desvien del nucli del problema. Hem de dir, sense por, que tenim un important problema, l’educatiu i, entre tots, l’hem de resoldre i punt i per resoldre’l necessitem d’un gran esforç combinat.

Si la societat, en general, no valora i es planteja la necessitat d’un autèntic canvi educatiu, i hi col·labora de manera decidida, des d’una actitud constructiva, serà molt difícil aconseguir capgirar els números; cal remarcar la idea que cal actuar des d’una actitud constructiva, no només crítica. Tota crítica, legítima sens dubte, ha d’anar acompanyada d’alternatives i propostes. Afirmar i insistir en que les coses van malament i que tot és un desastre no fa sinó acabar d’enfonsar els ànims i la capacitat de resposta. Igual que voler emmascarar la realitat.

Millorar l’educació és un problema de tots i entre tots l’hem de resoldre. Cal confiar amb les nostres possibilitats, fixar uns objectius ambiciosos i caminar-hi ferms, tots: famílies, administracions, empreses, escoles i instituts, professors, universitats, sindicats, entitats esportives, culturals i recreatives, associacions i mitjans de comunicació.

El problema educatiu és un problema de tots i entre tots l’hem de resoldre, sense dilacions, començant pel més important: aconseguir que tots els fillets i les filletes aprenguin cada dia més i millor. Qualsevol actuació o proposta que no vagi en aquesta direcció, potser podrà ser considerada, però de segur no serà urgent, ni prioritària ni útil per capgirar la situació actual. Tots els debats, les propostes, les recerques i les accions han d’anar en una única direcció: aconseguir que els nostres fillets i filletes aprenguin, cada dia, més i millor, de manera més reflexiva i sòlida, fomentant el pensament complex, la creativitat i el pensament divergent. Tota la resta serà secundari i, en alguns casos, intranscendent.

Capgirar la situació educativa: una prioritat

2011-06-05T11:20:00.000-07:00

Els diferents sectors productius que han patit algun tipus de crisis han rebut, directament o indirectament, el suport econòmic de l’estat, tot i haver rebutjat, en temps de bonança, la intervenció pública en el sector privat. Els exemples són múltiples: el pla renove per la compra de cotxes nous, el pla renove per la compra d’electrodomèstics, el pla de salvament de bancs i entitats financeres; el pla E d’obres i construccions, etc. Tot plegat eleven els números a xifres de vertigen.

Aquests plans extraordinaris s’han hagut de prendre en poc temps per intentar evitar mals majors. La immediatesa marca les decisions; ens movem per la urgència, per la pressió del present, pel resoldre els problemes quan esclaten, tot i ser ben conscients de la seva existència. En canvi, hi ha altres problemes que mai no arriben a ser urgents però marquen indefectiblement el futur més immediat. L’educació és un d’aquests problemes: mentre tinguem els fillets i les filletes acollides no hi haurà urgències; per tant, no necessitarem cap pla E, ni cap pla renove.

Comença a ser hora de plantejar-nos sincerament la necessitat d’un ampli pla capaç de capgirar els tossuts indicadors negatius que envolten els resultats educatius de la nostra comunitat. Però no només parlem d’un pla d’inversions, parlem també de la necessitat d’una progressiva conscienciació social entorn a la necessitat d’un sistema educatiu consolidat, prestigiat i reconegut. Les inversions són importants però també ho és la necessària confiança social en el sistema educatiu, i la confiança se guanya amb la feina silenciosa, costant i discreta dels col·lectius de professors, de les famílies, de les associacions de caire cultural, esportiu i educatiu i de tots els fillets i les filletes que omplen les nostres aules. La confiança no se pot repartir ni atorgar; s’ha de guanyar amb molt esforç.

Fracàs escolar o fracàs social?

2011-06-05T11:11:00.000-07:00

Són molts els estudis que analitzen el problema de l’anomenat fracàs escolar. Les seves causes són complexes. Entenem per fracàs el no assoliment dels objectius considera exigible per a hom; per tant, no només parlem de fracàs individual sinó de fracàs institucional (la institució educativa) i de fracàs de la societat (que no aconsegueix els seus objectius). El fracàs no només és individual és social.

Com enfrontar-nos-hi? En primer lloc, ens cal millorar la consciència social entorn la necessitat d’una educació de qualitat: la que és capaç de no deixar ningú endarrere i és capaç de donar resposta a la gran diversitat de persones que conformen la nostra societat.

En segon lloc, cal una formació molt rigorosa de tots els professionals que s’han de dedicar a l’educació, des de les escoles infantils fins a la universitat, des dels àmbits més formals fins als més informals.

En tercer lloc, cal incidir en la cohesió social; l’empobriment és una causa de fracàs social. Sense treballar i invertir en cohesió social ben pocs resultats obtindrem a les escoles.

En quart lloc, cal enfortir la capacitat educativa de les famílies; no es tracta de culpabilitzar a ningú, sinó d’oferir eines en positiu per capacitar, per augmentar la confiança en les pròpies possibilitats, conscients de que hom fa el millor que sap per educar els seus fills i filles.

El sistema educatiu a debat

2011-06-05T10:56:00.000-07:00

El sistema educatiu de l’estat espanyol pateix un conjunt de problemes de base estructural que s’arrosseguen al llarg de la història. Aquest problemes estructurals afecten a les nostres illes i, en alguns aspectes, s’aprofundeixen i s’agreugen.

En primer lloc cal constatar la manca de consciència social entorn a la necessitat d’una educació de qualitat. L’educació no és valorada socialment; els debats que es plantegen mai no superen la superficialitat. Els índexs de persones que no obtenen la titulació mínima és escandalós i els índexs d’abandonament primerenc molts preocupants.

En segon lloc cal constatar un cert desconcert entre importants col·lectius de famílies entorn al que cal fer per educar de forma més o manco correcte. Caldria enfortir la capacitat de les famílies per educar; enfortir vol dir valorar tot allò que es fa bé i donar les eines per millorar tot allò que no acaba de funcionar. No es tracta de culpabilitzar sinó de valorar i oferir alternatives.

En tercer lloc, cal fer esment a les mancances de finançament, però me tem que això no es resoldrà. Mai no ha existit una voluntat expressa de capgirar la situació, d’avançar-se a les necessitats socials abans de que aquestes es produeixin.

En darrer lloc hem de constatar les mancances en la formació inicial i permanent del professorat per fer front a la complexa realitat que omple les nostres aules. Una realitat diversa i heterogènia que necessita de molta recerca i de molta innovació.

Educar en competències

2011-06-05T10:50:00.000-07:00

Des de fa poc es parla de competències en educació. Educar en competències suposa un repte força interessant i complex que ens podria permetre avançar en la solució de vells problemes del nostre sistema educatiu.

Què aporta el concepte competència? Què és una competència? Una competència és la capacitat de les persones per aplicar els seus coneixements tècnics i científics, a través d’un conjunt de procediments validats en el marc d’uns valors i unes actituds amb l’objectiu final de resoldre un problema de la vida quotidiana, de resoldre un repte científic o intel·lectual potencialment útil per a la societat. Educar en competències suposa aprendre a actuar sobre la realitat, tot reflexionant-hi; educar en competències suposa ensenyar coneixements, procediments i actituds en contextos reals.

Els sistemes educatius dels països europeus s’articulen entorn al concepte de competències: les competències bàsiques són aquelles que s’han d’adquirir durant l’escolaritat obligatòria i les competències professionals són aquelles que s’adquiriran en els cicles formatius de grau mitjà i superior i en els estudis universitaris. Per tant, hem d’avançar cap una educació exigent, contextualitzada, complexa, interdisciplinar, innovadora, actualitzada, pràctica i orientada a fer front al canvi continu i a la incertesa.

Les competències bàsiques, aquelles que se suposa que hom ha d’adquirir durant l’ensenyament obligatori, són les següents: la competència lingüística i audiovisual (implica usar i comprendre textos orals, escrits i audiovisuals en situacions reals de comunicació); la competència lingüística i cultural (implica valorar, reconèixer, comprendre, apreciar i usar tot tipus de manifestacions culturals i artístiques); la competència en el tractament de la informació i competència digital (implica saber cercar, captar, seleccionar, registrar, processar i comunicar informacions); la competència matemàtica (implica l’ús del pensament lògic i matemàtic per elaborar informació, interpretar-la, comunicar-la i resoldre problemes complexos); la competència d’aprendre a aprendre (implica ser conscient del què s’aprèn i de com s’aprèn); la competència d’autonomia i iniciativa personal (implica ser capaç de generar idees i projectes, posar-les a la pràctica, planificar-les i avaluar el seu impacte); la competència en el coneixement i la interacció amb el món físic (implica gaudir i tenir cura del medi que ens envolta i de la salut personal i col·lectiva) i finalment la competència social i ciutadana que implica comprendre, inserir-se i millorar la realitat social que vivim, implica aprendre a cooperar, a conviure i a exercir la ciutadania democràtica en un món obert i canviant i plural.

Explicat en poques paraules: educar en competències implica saber el què fem, com ho fem, per què ho fem, en quin context ho apliquem, quins resultats obtindrem i com podrem millorar l’acció. Ensenyar en competències és ensenyar a pensar de manera reflexiva, autònoma, conscient, ordenada i sistemàtica.

Obrim una finestra al món

2011-06-05T04:37:00.000-07:00

Des de fa temps volia obrir una finestra al nou món, al món virtual que ens permet estar més connectats i més propers a la gent que seguim, a la gent que admirem, a la gent que estimem. Aquetes eines ens permeten apropar-nos sense moure's físicament, enriquir-nos mútuament i aprendre tots plegats fent possible allò que, de manera premonitòria, va plantejar un informe de la UNESCO devers els anys 70: aprender, horizontes sin límites.

Ara descobrim, a partir de les noves eines de comunicació, el tresor que ens amaga la l'educació (Educació: hi ha un tresor amagat a dins, informe també de la UNESCO, coordinat per Jacques Delors). Ara ens situem al davant del món, amb el convenciment que l'educació continua essent quelcom important, potser el més important per a una societat. Per tant, des d'aquesta nova finestra oberta, farem córrer aire, deixarem que el vent de tramuntana, que de vegades bufa amb força a l'illa de Menorca, s'esmunyi a la xarxa i faci circular idees innovadores, propostes creatives i il·lusions compartides.

Obrim aquest bloc, a Alaior, a l'illa de Menorca, dia 21 d'abril de 2011 i esperem que, modestament, pugui servir per empènyer totes les iniciatives innovadores en el camp de l'educació, conscients que entre tots aprenem més i millor.

Pere Alzina

En educació no hi ha culpables, hi ha corresponsables

2011-04-21T09:32:00.000-07:00

Tots sabem que els resultats educatius i els índexs de satisfacció entorn al sistema educatiu no són positius, però el debat tens i enrarit que sol generar no contribueix precisament a trobar-hi sortides.

Sovint cerquem culpables; al davant de cada estudi apareixen coneixedors del tema que reparteixen culpes, atribueixen responsabilitats i assignen tasques. Aquestes assignacions de culpabilitat no creiem que contribueixin en res a millorar la complexa situació educativa; els resultats del sistema educatiu no són culpa de les famílies, de la societat, del professorat, dels mitjans de comunicació, dels sistemes educatius o dels governs de torns; tot plegat és molt més complex i complicat.

Els resultats són fruit de la confluència de molts factors, complexos i interdependents. Atribuir culpabilitat a un sector determinat no fa sinó enrarir més l’ambient i paralitzar o bloquejar les alternatives que farien possible sortir-ne. De l’educació tots en som corresponsables, no en som culpables. Mentre no rompen aquesta dinàmica culpabitzadora (entre famílies, professorat, societat, governs i mitjans de comunicació) poc serà el que avançarem: que si les famílies haurien de..., que si el professorat no hauria de...; que la societat no...; que els mitjans de comunicació no eduquen...

Estem acostumats a massa retrets, a massa entrebancs, a massa reticències i a massa problemes i a poques alternatives i poques solucions creatives. Necessitem avançar en compartir responsabilitats, no en atribuir culpabilitats. Per això necessitem canviar les actituds.

Les actituds són fonamentals per compartir responsabilitats: per compartir cal senzillesa, actitud dialogant i respectuosa, humilitat, saber valorar les aportacions dels altres, evitar les imposicions i les idees aclaparadores. Ningú no ho sap tot i ningú no posseeix tota la veritat ni tot el coneixement. El millor que podem fer és compartir-lo i cercar més els punts d’encontre que els de desacord.

Per compartir responsabilitats cal evitar la contundència que no implica manca de fermesa; implica evitar la imposició que no implica manca d’arguments i de raons; implica evitar la desqualificació que no implica acceptació passiva de les idees diferents. Implica actuar de manera flexible i tolerant, acceptant que, de segur, no ho fem tot bé i que podem millorar algunes coses. Aquestes són les actituds fonamentals per compartir responsabilitats.

Educar és una tasca de tots; som-hi.