O com convertir les nostres il·lusions i utopies educatives en realitats

diumenge, 21 d’abril del 2013





No us preocupeu, no us puc deixar el que no tinc; ara bé, seria una il·lusió que aquest títol fos una realitat i m’agradaria poder-lo compartir amb moltes altres persones d’arreu del món. I m’il·lusiona fer-hi feina cada dia per millorar aquesta cabdal  capacitat.

Educar la nostra capacitat de dialogar és un repte no contemplat en les legislacions i en documents tècnics i molt poc practicat. La democràcia hauria de reinventar-se a partir de dos grans conceptes: la participació i la capacitat de diàleg. Aquests dos conceptes capgirarien l’actual situació, sense sortida per a molts.

A les escoles i als instituts introduïm el treball cooperatiu, una eina potentíssima d’aprenentatge que precisament fomenten la participació i la capacitat de diàleg: tots som importants, tots tenim un paper, tots tenim quelcom que aportar; entre tots decidim els diferents apartats del treball, elaborem l’índex, busquem els continguts, dialoguem sobre quins són més adients per explicar el que volem explicar; dialoguem per buscar les imatges que millor il·lustrin el nostre treball... a mesura que avança el treball, les idees inicials de cada membre del grup van transformar-se, se van ajustant i adaptant; potser, al principi, existia una majoria que pensava que calia orientar el treball d’una determinada forma; amb la participació, la recerca d’informació, el diàleg, les aportacions dels companys, aquestes idees inicials es van refent i, poc a poc, van confluint en nous enfocaments; els problemes són inherents a la dinàmica però la capacitat de dialogar va superant els entrebancs. Finalment, obtenim un producte final que ens satisfà, que no és talment com cadascú havia pensat en un principi, però molt més ric i valuós. Ens sentim satisfets per la feina ben feta.

I aquí tenim el germen de la revolució democràtica que proposem; els ciutadans i ciutadanes participarem ens projectes compartits, que anirem creant, pensant, dissenyant... Podem començar per acondicionar una zona pública: tothom tindrà quelcom a dir, tothom té idees valuoses perquè simplement serà escoltat; cercarem informació, dissenyarem, farem provatures i haurem d’arribar a acords; les institucions (ajuntaments o consells) podran aportar recursos i assessoraments i hauran d’assumir amb humilitat i profund respecte les decisions dels grups ciutadans de treball cooperatiu. I també podrem participar en projectes a llarg termini, aquells que ens afectaran la nostra vida durant els propers vint o trenta anys (govern de les Illes) No hi haurà programes tancats, els projectes ciutadans s’aniran definint progressivament: arribarà informació i es produiran canvis, escoltarem noves idees i es produiran canvis, dialogarem i es produiran canvis... Aprendrem a conviure i aprendrem a decidir.

No delegarem el poder de decisió a ningú; el futur és nostre i el construirem nosaltres; no us direm governeu per nosaltres; ja ho hem en moltes ocasions i ens heu traït massa vegades i massa gent està patint. El futur, el construirem nosaltres.

Participar i dialogar són dues activitats del pensament superior que exigeixen grans quantitats d’energia, grans dosis de disciplina, voluntat i coratge i altruisme, empatia i optimisme. Aquestes funcions cerebrals són les més evolucionades a nivell biològic; per tant, ens exigeixen a tots un gran esforç. Seguint aquest raonament quan més poder ostenti una entitat o un partit més humil, participatiu i dialogant haurà de ser; la majoria en aquesta nova democràcia implicarà potenciar al màxim la participació i fomentar la capacitat de diàleg i d’acord; just al contrari del que succeeix ara.

Haurem d’educar ciutadans compromesos, amb capacitat de generar alternatives als problemes, amb capacitat de generar il·lusió i adhesions. Del treball cooperatiu a la democràcia cooperativa.

Les majories hauran d’actuar amb humilitat; a més majoria més capacitat de diàleg; per això us direm: us deixem el més preuat que tenim, la nostra capacitat de diàleg.

dijous, 11 d’abril del 2013



Cada família i cada comunitat atresora les seves costums, els seus objectes, els seus records, els seus paisatges i la seva llengua com quelcom molt preuat; com quelcom que forma part del seu patrimoni personal i col·lectiu. Forma part de l’herència dels nostres pares i mares, dels nostres avis i àvies...

Respectar, preservar i potenciar l’herència dels nostres pares és un compromís ètic que tots adquirim quan aquests ens deixen. El mateix podem dir d’una comunitat; les comunitats també rebem herències de les generacions passades i adquirim el compromís ètic de respectar-les, preservar-les i potenciar-les.  I aquest compromís ètic de les famílies i de les comunitats és totalment compatible amb el present i amb l’assumpció de noves aportacions culturals.


Després de molts d’anys d’introduir l’ensenyament en català a les escoles creix un moviment social que té reflex en diferents col·lectius,  partits polítics i poder judicial que qüestiona aquest model. Tot model pot ser millorat, sens dubte, però els fruïts, al llarg d’aquests anys,  són notables. Ni un sol estudi atribueix al model lingüístic els dèficits del nostre sistema educatiu; ni un. En canvi, hi ha molts estudis que atribueixen els problemes amb les llengües (totes) a la metodologia usada a les escoles; curiosament d’això no se’n parla. El problema és la forma com s’ensenyen ambdues llengües. Ningú mai s’ha dignat a parlar del problema que tots els informes internacionals apunten.  Per què?

La llengua forma part d’aquest tresor heretat dels nostres pares i ens l’estimen. De veritat, ens estimen la nostra herència perquè estem agraïts pel  que ens han deixat. I com que l’estimen la volem preservar i potenciar. Estimar és un sentiment suprem; quan estimes no odies, ni rebutges, ni denuncies. Estimen el català i estimen el castellà. Per què heu de denunciar qui estima l’herència dels seus pares? Per què heu de denunciar el model que no ha produït cap desfasament en el coneixement i l’ús de les dues llengües? Per què?

Les comunitats són diverses; no tothom pensa igual, no tothom rep la mateixa herència ni estima els mateixos elements culturals; però el fet de pensar diferent o d’estimar altres elements culturals no implica en cap moment denunciar als altres; tots entenem que cadascú estimi la seva herència; el que no podem  entendre és que algú vulgui imposar els sentiments als altres. I sentint diferent i estimant coses diferents podem viure perfectament junts, respectant herències, territoris, cultures i maneres de fer, d’estar i de sentir. És l’excel·lència de la diversitat. La diversitat implica l’acceptació de la diferència i la tolerància.

Penseu-hi seriosament, reflexivament, sense rancúnies ni prejudicis i intenteu comprendre que estimem la llengua que sempre hem sentit parlar a casa, que estimen l’herència cultural dels nostres pares i que estimen les aportacions culturals que ens enriqueixin com a comunitat. Nosaltres entenem que estimeu la llengua espanyola, ja que nosaltres també l’estimen.

Apel·lem als sentiments i especialment als sentiments positius en uns moments difícils on la crispació i la tensió van creixent. Creiem fermament en les possibilitats de la reflexió asserenada i amb la capacitat dels humans de resoldre els conflictes per la vida del diàleg i no per la via de la imposició.