Intentem reprendre
les nostres reflexions; no sempre és possible escriure i assegurar reflexions
asserenades i racionals. Determinats estats emocionals bloquegen el raonament i
fan girar els pensaments en cercles viciosos que comencen i acaben sempre al
mateix lloc, sense cap avenç, sense cap element en positiu. Quan succeeix això més val romandre en
silenci i observar.
La inspiració no
existeix però si que hi ha moments en que la ment està més fluïda i els
pensaments es van encadenant de manera més creativa; en altres moments, els
pensaments no lliguen, simplement s’acumulen o es perden.
Però si a situacions personals més o manco
problemàtiques hi afegim els estralls d’aquesta terrible crisi social és fins i
tot lògic que la ment es col·lapsi. Observar el patiment profund (en l’anonimat
per les característiques sempre particulars d’aquesta societat) de famílies
senceres que sobreviuen gràcies a les aportacions de subsidis i del voluntariat
de les ONGs; veure com amics molt propers es queden sense feina (ambdós)
després d’anys cotitzant i gairebé sense possibilitats d’aconseguir un nou lloc
de feina; patir els retalls en la sanitat pública, llistes d’espera, pagaments
de medicaments, mancances en l’atenció hospitalària o veure les classes dels
nostres fills i filles plenes a vessar amb múltiples problemàtiques necessitats
d’atenció és bastant decebedor.
També ho és veure els
nostres fills i filles estudiant a la Universitat sense perspectives de futur;
generacions molt ben formades amb les que les famílies hem invertit tots
els estalvis i alguns més.
I és maligne
comprovar el paper dels bancs ara i abans; abans oferint diners a tort i a dret
i ara prohibint l’accés al crèdit per les qüestions més bàsiques. Això és
actuar amb maldat; els bancs actuen de forma maligne (segons el diccionari,
maligne vol dir ser propens a fer mal, a voler mal als altres i ser d’índole
perversa).
Tot plegat col·lapsa
la ment; és fa difícil albirar els horitzons que ens permetin tirar endavant;
és difícil fixar objectius a llarg termini que ens permetrien avançar; la ment
s’entesta en cercles viciosos i pensaments recurrents.
A la feina, per
respecte a les persones, cal beure`s totes les preocupacions i seguir endavant.
Cal mantenir, costi el que costi, la qualitat i la tensió i hem de despertar,
dia rere dia, com a professionals de l’educació, el gust pel coneixement i la passió
per la professió; des de la humilitat i la serenor. Potser massa coses per a una ment col·lapsada
i bloquejada.
Tot plegat no et
permet escriure pensaments clars però el
discurs oral tampoc flueix; la interacció amb les classes també es ressent, tot
i que, en aparença tot funciona bé. Si la ment està col·lapsada, després d’un
parell de classes apareixia exhausta i pensament totalment en blanc, incapaç de
lligar un parell d’idees en ordre racional. Però cal anar endavant i construïr futur.
Sempre he pensat que
la ment humana és fascinant; intentarem que, novament, ens sorprengui
agradablement a pesar de les circumstàncies.
