Amb l’excusa de les
vacances de Nadal, vaig iniciar un parèntesi en la publicació de noves
reflexions al bloc, que, ara per ara, ja és força llarg i no admet més demora.
Me vaig proposar, des d’un principi, mantenir el bloc actualitzat cada una o
dues setmanes. El temps ha passat ràpid i he incomplert un d’aquests
compromisos que adquireixes amb tu mateix.
Les festes de Nadal,
Cap d’Any i Reis representen un parèntesi en la quotidianitat. Els bons
desitjos, sincers, es pregonen arreu i esperem amb el canvi de xifra alguna
bona notícia que ens permeti reforçar-nos i tirar per endavant. Quants aquestes
bones notícies són tan escasses i el clima que t’envolta és poc afavoridor, la
ment es va col·lapsant; no és que deixi de pensar, és que només pensa amb una sola
cosa; per tant, l’enorme flexibilitat i plasticitat del cervell per crear,
repensar, analitzar i observar els fets des de diferents perspectives, va
minvant i a mesura que te deixes emportar per aquesta progressiva mancança
d’activitat cerebral, i encara minva més. Tot plegat, un cercle tancat i viciós al que no es veu
sortida. Quant manco coses fas manco
coses tens ganes de fer; quan manco pensaments innovadors i creatius, més
col·lapse de la ment; l’activitat cerebral es redueix i és molt fàcil deixar-te
emportar per aquest corrent sense sentit que a mesura que passa el temps, més
t’enfonsa.
Però tampoc no podem
oblidar tot allò que succeeix al nostre entorn; no podem mirar a una altra
banda quan observem el patiment de les persones que es queden a l’atur; no
podem quedar impassibles quan moltes famílies queden sense casa, quan moltes
persones pateixen pel seu esdevenidor. La realitat ens copsa i ens supera.
El patiment de moltes
persones afecta a la sensació col·lectiva de benestar. No podem no mirar, no
podem no veure, no podem oblidar-nos de
la gent que pateix; però, per poc que et deixis emportar, aquest sentiment es
transforma en una emoció bloquejadora. Aquesta emoció paralitzant recórrer tot
el sistema nerviós talment com ho farien successives i continuades descàrregues
elèctriques. El cervell es concentra en imatges colpidores, en fets concrets i
en realitats depriments: la por paralitzant de perdre la feina, no poder
arribar a final de mes, no cobrar el que te deuen, la família desnonada, la persona
de 45 anys en atur i sense perspectives de feina, els fills i les filles de
totes aquestes persones, el futur immediat de les noves generacions més ben
formades de tota la història de l’estat, les cues a les cases d’acollida i als
llocs on es dona menjar, o persones rastrejant en les bosses dels fems per
trobar quelcom què menjar.
El cervell és
col·lapsa; el raonament racional s’esquinça i la força de voluntat se va
entorpint, en una espiral perillosa que porta a la depressió.
Però, de sobte, te n’adones
que aquest estat no afavoreix ningú: que el cervell col·lapsat i l’enteniment
bloquejat porta a empitjorar l’estat general de benestar propi i de totes les
persones que t’envolten. L’estat de bloqueig, acaba condicionant més la
comunitat. No es tracta de negar la evidència ni obviar la realitat però si que
cal fer-hi front i per fer-hi front amb garanties cal voluntat, ànim de canvi i
certa il·lusió: ens en sortirem si planifiquem racionalment i confiem en les
nostres capacitats.
I de tot plegat, els
mestres en sabem ben molt.
Pere Alzina
