O com convertir les nostres il·lusions i utopies educatives en realitats

dijous, 9 de febrer del 2012

Posted by Pere Alzina 3:06 No comments


Amb l’excusa de les vacances de Nadal, vaig iniciar un parèntesi en la publicació de noves reflexions al bloc, que, ara per ara, ja és força llarg i no admet més demora. Me vaig proposar, des d’un principi, mantenir el bloc actualitzat cada una o dues setmanes. El temps ha passat ràpid i he incomplert un d’aquests compromisos que adquireixes amb tu mateix.
Les festes de Nadal, Cap d’Any i Reis representen un parèntesi en la quotidianitat. Els bons desitjos, sincers, es pregonen arreu i esperem amb el canvi de xifra alguna bona notícia que ens permeti reforçar-nos i tirar per endavant. Quants aquestes bones notícies són tan escasses i el clima que t’envolta és poc afavoridor, la ment es va col·lapsant; no és que deixi de pensar, és que només pensa amb una sola cosa; per tant, l’enorme flexibilitat i plasticitat del cervell per crear, repensar, analitzar i observar els fets des de diferents perspectives, va minvant i a mesura que te deixes emportar per aquesta progressiva mancança d’activitat cerebral, i encara minva més. Tot plegat,  un cercle tancat i viciós al que no es veu sortida.  Quant manco coses fas manco coses tens ganes de fer; quan manco pensaments innovadors i creatius, més col·lapse de la ment; l’activitat cerebral es redueix i és molt fàcil deixar-te emportar per aquest corrent sense sentit que a mesura que passa el temps, més t’enfonsa.

Però tampoc no podem oblidar tot allò que succeeix al nostre entorn; no podem mirar a una altra banda quan observem el patiment de les persones que es queden a l’atur; no podem quedar impassibles quan moltes famílies queden sense casa, quan moltes persones pateixen pel seu esdevenidor. La realitat ens copsa i ens supera.

El patiment de moltes persones afecta a la sensació col·lectiva de benestar. No podem no mirar, no podem no veure, no podem  oblidar-nos de la gent que pateix; però, per poc que et deixis emportar, aquest sentiment es transforma en una emoció bloquejadora. Aquesta emoció paralitzant recórrer tot el sistema nerviós talment com ho farien successives i continuades descàrregues elèctriques. El cervell es concentra en imatges colpidores, en fets concrets i en realitats depriments: la por paralitzant de perdre la feina, no poder arribar a final de mes, no cobrar el que te deuen, la família desnonada, la persona de 45 anys en atur i sense perspectives de feina, els fills i les filles de totes aquestes persones, el futur immediat de les noves generacions més ben formades de tota la història de l’estat, les cues a les cases d’acollida i als llocs on es dona menjar, o persones rastrejant en les bosses dels fems per trobar quelcom què menjar. 

El cervell és col·lapsa; el raonament racional s’esquinça i la força de voluntat se va entorpint, en una espiral perillosa que porta a la depressió.

Però, de sobte, te n’adones que aquest estat no afavoreix ningú: que el cervell col·lapsat i l’enteniment bloquejat porta a empitjorar l’estat general de benestar propi i de totes les persones que t’envolten. L’estat de bloqueig, acaba condicionant més la comunitat. No es tracta de negar la evidència ni obviar la realitat però si que cal fer-hi front i per fer-hi front amb garanties cal voluntat, ànim de canvi i certa il·lusió: ens en sortirem si planifiquem racionalment i confiem en les nostres capacitats.

I de tot plegat, els mestres en sabem ben molt.



Pere Alzina